Forpasis Llibert Puig

Ens ha deixat Llibert Puig i Gandia (Sabadell, 1933-2018), referent de l’esperantisme català: ha estat una persona cabdal en la reorganització del moviment que va pràcticament desaparèixer el 1939. Profundament compromès amb la justícia social i nacional, que creia íntimament lligades a l’esperanto, ha estat la referència indispensable per a generacions d’esperantistes de Sabadell i Catalunya.

Aprengué esperanto en ple franquisme, en el primer curs que es va organitzar a Sabadell després de la guerra, el 1950, en un dels primers cursos públics d’esperanto que es van fer a Catalunya després de l’ensulsiada. Els seus mestres van ser Jaume Viladoms i Lluís Mimó. Fou el més jove dels 50 alumnes. Poc després va ser un dels fundadors del grup d’esperanto de Sabadell, el primer grup esperantista fundat a Catalunya després de la guerra. Va ser-ne membre de junta durant dècades, com a vocal, secretari, president o redactor del butlletí. També va ensenyar incansablement esperanto a centenars d’alumnes i guià desenes de nous activistes. En els anys seixanta va dedicar-se especialment a l’ensenyament de l’esperanto a infants, tasca que després van continuar altres. El 1986 va fer la versió en català d’un popular mètode d’esperanto editat a Croàcia, que esdevingué el manual de referència a Catalunya.

Fou membre actiu també d’altres associacions sabadellenques, com l’Agrupació Astronòmica i la Unió Excursionista. D’aquesta manera va esdevenir una mena de pont entre entitats, cosa que portà a col·laboracions fructíferes. Un dels resultats més remarcables fou la recuperació, el 1980, del nom de Ronda de Zamenhof per al carrer que, el 1912, va esdevenir el primer del món a portar el nom de l’iniciador de l’esperanto. En els anys vuitanta s’hi organitzaven cada any la popular Festa de la Ronda, activitat que va desaparèixer per l’augment del trànsit en el que s’havia convertit en una artèria urbana.

Quan en els anys seixanta a poc a poc s’anava reorganitzant el moviment esperantista català sota la mirada atenta de la dictadura, n’esdevingué una de les figures principals. Durant dècades va dirigir o participar en l’organització d’innombrables trobades i actes esperantistes, a més de portar la llibreria, que posava a l’abast dels parlants de l’esperanto tota mena d’obres en aquesta llengua. Va ser un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Esperanto, el 1980, hereva de la Federació Catalana d’Esperanto que el feixisme va incautar.

El 1983 va ser l’ànima del primer Congrés Català d’Esperanto de després de la guerra, el qual se celebrà a Sabadell, repetint la seu del primer Congrés, el 1910. A l’Associació ha estat des del primer dia ininterrompudament membre de junta. Ha estat també, en diferents períodes, redactor de la revista Kataluna Esperantisto. En els darrers anys va bolcar-se en la Biblioteca-Arxiu Pere Nuez que l’Associació té a Sabadell. Pel seu enorme llegat va rebre un sentit homenatge en el 34è Congrés Català d’Esperanto, celebrat el 2008 a Sabadell.

Tot i que la seva activitat va estar sempre fonamentalment orientada a la promoció de l’esperanto a Sabadell i a Catalunya, en l’àmbit internacional va ser especialment actiu en el Comitè Internacional per les Llibertats Ètniques, entitat esperantista de la qual fou cofundador el 1978. També durant molts anys ha estat Delegat a Sabadell de l’Associació Universal d’Esperanto. El 2016 va ser elegit membre del Panteó esperantista d’edukado.net, essent el primer català en obtenir aquest reconeixement.