Alzamora reeditat

Ahir es va presentar al jardí de l’Ateneu Barcelonès la novel·la ‘Dos amics de vint anys’, de Sebastià Alzamora amb un recital que va comptar amb un cartell de luxe: l’actor Jordi Boixaderas i la cantant Maria del Mar Bonet, que acaba de publicar un disc amb els poemes que ha musicat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L’acte coincideix amb la reedició de la novel·la, després que s’hagi exhaurit en poques setmanes la primera tirada. Ahir Jordi Boixaderas va obrir el recital amb la lectura del poema ‘Pluja al jardí de l’Ateneu’, i Maria del Mar Bonet el va tancar cantant el mateix poema a capella. També hi van participar l’autor i l’editor de Proa, Josep Lluch.

Es podria dir que Sebastià Alzamora aprofita l’ocasió del Centenari de naixement de dos autors essencials en la història de la literatura catalana per delectar-nos amb la seva última novel·la. Els protagonistes són els joves Rosselló-Pòrcel i Espriu, tots dos nascuts l’any 1913 i l’acció, la història de dos noiets, en plena efervescència vital, estroncada per la caiguda de la República i la mort prematura d’un dels dos. «Si el llibre ajuda a animar la lectura sobre aquests dos extraordinaris personatges, ja em sentiria satisfet», confessa l’autor. L’editor, Josep Lluch, va celebrar que Pere Gimferrer a Núvol hagués qualificat la novel·la com “una preciositat”, terme que pot sobtar als lectors dels primers textos de Sebastià Alzamora.

Ens trobem davant d’una història corprenedora, «d’un drama humà»: «una història plena de bellesa, vitalisme, una exaltació a l’amistat, a la literatura com a plaer», sentencia l’autor. L’emoció traspassa el llindar d’allò estrictament formal per confegir una novel·la dotada d’una gran humanitat, en el seu sentit més primari. Alzamora dóna veu i retorna a la vida dos autors catalans vigorosos i plens de sentiments. El lector sovint s’acosta als clàssics amb una mirada freda, nua de sentiment, oblidant que aquells autors havien estat algú abans d’esdevenir clàssics. El mallorquí, però, sap captivar al lector contant-los la joventut plena d’emoció dels dos personatges, sobtada per la funesta mort, «la parca que ens ve a buscar (p. 16)», que arrabassa la vida al poeta Rosselló-Pòrcel: la causa, la tuberculosi.

La posteritat ha conegut a Bartomeu Rosselló-Pòrcel com un poeta d’oportunitats perdudes, un poeta «malaguanyat». De malaguanyat, però, poc en té: «Rosselló-Pòrcel és apassionant», precisa l’editor de Proa. «Sempre ha estat qualificat com el poeta que mai va ser», afegeix  Alzamora. «Què hauria passat si hagués viscut? Ningú ho sap», confessa Alzamora, «però cal celebrar i admirar què va fer en vida».

Dos amics de vint anys narra la història de l’amistat d’Espriu i Rosselló-Pòrcel d’una manera versemblant. Versemblant vol dir fer que sembli real, però no que ho sigui: és una novel·la que pretén ser una novel·la, no una biografia que es limiti a exposar les dades dels personatges. L’excusa és el Creuer Ciudad de Cádiz, on els dos joves poetes, juntament amb Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola -mare de Miquel de Palol-, s’embarquen durant l’estiu del 33, just quan tenen 20 anys. D’aquí naixerà un argument basat en «afectes, amors i desamors -aquell flirteig a tres bandes entre Espriu, Mercè i Rosselló-Pòrcel-, i ple de debats de caire intel·lectual i cultural», explica Sebastià. La narració es situa en ple moment de crisi, no només social -el desencadenament de la Guerra Civil-, sinó també cultural. «El Noucentisme està fent aigües», diu Josep Lluch.

La idea d’aquesta novel·la breu -en Sebastià va decidir qualificar-la-, sorgeix quan l’autor manifesta el seu interès en fer quelcom que commemori el centenari del naixement d’aquests poetes: «Vaig decidir que volia ser escriptor quan vaig llegir per primera vegada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aleshores tenia catorze anys i anava a l’institut. El professor de literatura ens va portar una còpia de A Mallorca durant la Guerra Civil, escrit per l’autor als 23 anys».

Ara bé, fer una novel·la sobre els dos escriptors implica plantejar-se uns punts de vista i unes veus protagonistes. Això l’ha fet decantar a fer narrar la història a Espriu, en un acte de rememorar la seva amistat -i, en concret aquell estiu a bord del Ciudad de Cádiz-, mentre Rosselló-Pòrcel agonitza. «No podia imitar el seu estil, hagués estat infumable. Vaig decidir inventar una veu versemblant per a Espriu. Rosselló només parla en capítols breus, escrits en mallorquí, en una espècie de deliri agònic». És, d’altra banda, una bona manera de marcar els canvis de personatges, que s’alternen dins de la novel·la.

El moment de la mort de Rosselló-Pòrcel marca a Espriu molt profundament -i, aquí, voldria fer un petit incís: us n’heu adonat que el jove Bartomeu és la viva representació de l’esperit republicà? Uns ànims enèrgics sobtats per una fosca tenebra que els engoleix. Aquest paral·lelisme l’il·lustrava en Sebastià i em semblava que no l’havia de deixar passar per alt-. Això ho sabem per dues raons: primer de tot, perquè es fa evident en tota l’obra d’Espriu l’ombra tàcita del seu amic mallorquí, i, en segon lloc, perquè aquesta mort és, per a ell, l’inici de la fi d’una època de la seva vida. Després de la Guerra Civil, Espriu començarà a escriure poesia, ell que fins ara havia escrit en prosa.

En el transcurs de la novel·la, tanmateix, altres aspectes igualment importants, com ara, l’intens debat a propòsit de la relació entre Catalunya i Espanya -que en aquells moments era tan viu com ara- es posen de relleu. Salvador i Bartomeu conversen i discuteixen sobre les seves pròpies consideracions: «ells són catalanistes, però no indepes», aclareix en Sebastià. Tot i així, però, no es posen d’acord. Potser aquest va ser un dels motius que els va portar a distanciar-se -o a desamistar-se, com diu l’Enric Gomà, al seu article al Núvol-, o potser va ser el triangle amorós que es va formar entre ells i Mercè. Malgrat això, Espriu recordarà sempre al seu amic i entre els seus poemes la imatge de Rosselló-Pòrcel es manifestarà tàcita entre les lletres, independentment de si era o no al Brull mentre agonitzava.

Entre les lletres d’aquesta novel·la, hi trobareu perfectament sintetitzat el pensament de dos poetes, tan diferents de caràcter, però alhora tan semblants, no només perquè eren fills de la República, sinó perquè no es pot entendre Espriu sense Rosselló-Pòrcel, ni aquest sense l’altre. I si teniu ganes d’escoltar les composicions de Bartomeu Rosselló-Pòrcel musicades de la mà de la Maria del Mar Bonet, us recomanem el disc ‘Fira encesa’ que acaba d’editar la discogràfica Picap.