Fer nostres les fronteres

Enguany les xerrades del Vilapensa giren en torn la temàtica de “els altres” i de com les fronteres contribueixen a la seva construcció. A més de les conferències, el cartell també compta amb actes que inclouen música, teatre, cinema i fotografia. Isabel Galí, periodista i corresponsal catalana a París, començà la ponència amb tres idees claus, que després donaren pas a les reflexions de Vicent Partal, periodista i director del diari Vilaweb, que fa dos anys va publicar l’assaig Fronteres on reflexiona sobre l’arbitrarietat d’aquestes.

Galí es va sorprendre molt quan es va assabentar del títol: “Fronteres alegres n’he vist poques”. Com a periodista, sempre va a buscar el conflicte per a poder-ho transmetre i les fronteres que s’ha trobat, tant físiques, com internes, socials o econòmiques tenen molta violència: “Així que tinc ganes de saber sobre alguna frontera alegre”. També va parlar sobre les fronteres internes de les persones, sovint imposades per la història d’un país i per la condició social. Galí explicà una de les anècdotes que més l’han marcat en la seva carrera: “Estàvem a Tegucigalpa, la capital d’Hondures, i hi havia eleccions democràtiques per primer cop des de la dictadura. Vam anar a una de les barriades, on vivia gent en molt males condicions. Quan vam demanar per les eleccions i per les millores en la qualitat de vida que els prometien, un home em va respondre: “Yo, por lo pobre que soy, creo que nada me va a mejorar””. Galí assenyala com aquell senyor tenia molt clar que hi havia una frontera interna dins seu que no podia superar: “Era un home que tenia la seva feina, però que era molt conscient que tot i aquesta, no se’n podria sortir de la seva situació de pobresa. Vaig pensar en ell com a algú que té una frontera interna generada des de dalt, des d’una situació política i socioeconòmica concreta”.

“Hi ha fronteres de tota mena, però al metro de París es desfan perquè tothom es barreja amb tothom i és un espai tan reduït que ens veiem obligats a mirar i veure l’altre”, diu Galí.

L’altra idea que Galí va voler assenyalar com a espai fronterer és el metro de París. La periodista explica que allà hi ha gent de totes classes socials, de tots els països, gent que viu a la ciutat, gent que hi és de pas.. “Hi ha fronteres de tota mena, però allà es desfan perquè tothom es barreja amb tothom i és un espai tan reduït que ens veiem obligats a mirar i veure l’altre”, diu Galí.

Vicent Partal explica que vol mostrar que la frontera alegre és aquella que no ha estat segrestada pels estats i per la política i assenyala la necessitat de les fronteres com un espai en què ens podem posar en contacte amb els altres, comparar-nos i entendre’ns. Partal va definir el que entenia per frontera: “És una invenció humana imposada pel poder. És un temps sobre un espai i no n’hi ha cap que sigui natural, ni eterna”.  De fet, la frontera lineal es va inventar a partir de la Revolució Francesa per dibuixar la nació.  Partal mostrà un mapa d’Europa de fa cinquanta anys, que ens permet veure com les fronteres no quadren en absolut amb les d’ara i com es van modificant segons interessos socials i polítics. El perill d’això és que com no som conscients del que hem estat ni del que som, la frontera inventa noves realitats i sempre és fruit del poder.

Partal recalca que el problema és que “no s’ha trobat encara una manera democràtica de canviar les fronteres, només les canvia la violència”.

Partal assenyala que l’important és el que hi ha per sota de les fronteres, perquè és on hi ha les comunitats humanes: “Per entendre el món s’ha de mirar per sota de les fronteres, no valen les fronteres només, perquè la població ja hi era abans que aquesta es mogués cap a una direcció o una altra”. La part alegre a què el periodista fa referència és aquesta, la que mirant per sota et permet trobar una gran riquesa i complexitat.  Partal va parlar de la cantant Neta Elkayam per explicar-nos el concepte de frontera alegre. Elkayam és una cantant jueva, israeliana, filla de jueus marroquins i sefardita. El periodista va posar un dels vídeos de l’artista, on canta en àrab, tot  i que al principi surt parlant amb els seus companys en hebreu i molts d’ells també porten quipà, però tots se senten captivats i representats en la música àrab de Elkayam i es pot veure en la cara d’alegria de la gent del vídeo. Aquesta dificultat per separar què som i què no i la riquesa d’abraçar la barreja d’identitats és una molt bona representació del que per Partal és una frontera alegre que es troba en el contacte entre les persones. El periodista recalca que el problema és que “no s’ha trobat encara una manera democràtica de canviar les fronteres, només les canvia la violència”.

Partal reivindica que cal començar a veure les fronteres com a “espais de riquesa, d’intercanvi, de contacte, de trobada, on apareixen els dialectes difícils d’encabir… Això els estats ho veuen amb preocupació perquè el que volen és uniformitzar-ho tot. Però la història està demostrant que això no funciona”. Per Partal, en molts terrenys de la nostra vida, ja s’ha obert pas la idea que és un mateix qui decideix què és i què no, ja no ve imposat des de fora, però en el cas de la frontera, encara no és així: “Jo tinc dret a canviar qui soc, explorar-me a mi mateix, explorar-me en el contacte i el contrast amb els altres”. Mentre que per Galí aquesta llibertat de decisió mai arribarà a la política, perquè es basa en l’art del poder, Partal té una visió més esperançadora: “Els estats tenen aquesta batalla molt complicada, ja que la societat avança per un camí on l’individu és cada vegada més important”.