Els germans Rahola i ‘L’Autonomista’

14.02.2017

El proper 15 de març farà 78 anys de l’assassinat de Carles Rahola, un nom que va reivindicar Carles Puigdemont el dia que va ser investit president de la Generalitat. En el seu discurs, l’exalcalde de Girona també va fer menció de L’Autonomista, el diari que Carles Rahola i el seu germà Darius van dirigir durant quatre dècades. En aquest article, Francesc Ginabreda explica què va ser L’Autonomista i quina importància va tenir en el panorama periodístic, cultural i sociopolític de Girona i de la resta de Catalunya.

'L'Autonomista', de Darius i Carles Rahola

‘L’Autonomista’, de Darius i Carles Rahola

L’Autonomista va néixer a finals del segle XIX i va ser un dels símbols més visibles i decisius de la modernització de Girona. En el context d’aquella època, el diari (aleshores un setmanari) va néixer en castellà, El Autonomista, i el seu primer número va sortir el 18 de setembre del 1898, mentre Espanya s’acomiadava de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Un any i mig abans de la seva creació, Darius Rahola i J. Lluhí Risech havien fundat El Eco del Pueblo, òrgan del comitè republicà inspirat en la doctrina de Francesc Pi i Margall, però fou suspès pel govern militar per haver denunciat les guerres a les –últimes– colònies del Carib i el Pacífic, decisió que va precipitar la creació de El Autonomista.

La impressió del setmanari es feia a l’empresa familiar del seu pare, Ferran Rahola. Tal com explica l’historiador Lluís Costa a El Autonomista: el diari dels Rahola. Els orígens del periodisme modern a Girona (1898-1939), “disposar d’impremta pròpia, per a un periòdic, era una característica molt inhabitual en una ciutat com Girona, i permetia intuir que el projecte periodístic tenia una estructura prou sòlida i una important vocació de continuïtat” (2000, pàg. 23). El germà petit de la família, Carles Rahola, només tenia quinze anys quan El Autonomista va veure la llum.

 

El Suplement Literari

La seva línia editorial –la tendència ideològica– era de caràcter federalista, republicana i catalanista, i denunciava la política del Govern espanyol sota la regència de Maria Cristina, sobretot arran del desastre de Cuba. Però El Autonomista també es va obrir al món cultural, i fou principalment gràcies a Carles Rahola: l’any 1902 es va crear el Suplemento Literario de El Autonomista, que no trigaria gaire a publicar escrits en català i a comptar amb la col·laboració de grans personalitats de la cultura gironina i catalana. L’activitat periodística de Carles Rahola, a partir d’aleshores, començà a adquirir notorietat: “Fou un dels pocs homes de la seva generació que va exercir, plenament, fora de Barcelona, les funcions professionals del periodisme d’opinió en la línia de les grans tradicions articulistes europees”, tal com afirma Josep Maria Casasús (1991, pàgs. 125 i 126, citat per Costa, 2000, pàg. 31).

Al Suplemento Literario s’hi publicaven articles molt variats relacionats amb l’art, la literatura, la poesia, la història… i escrits heterogenis que donaven protagonisme a altres poblacions de la província gironina. Tot i que la seva periodicitat de publicació va ser força irregular, el suplement va anar sortint cada any fins al 1935. Dos anys abans, El Autonomista havia començat a editar-se íntegrament en català. Des d’aleshores podem parlar, amb el rigor històric i lingüístic que ens pertoca, de L’Autonomista.

El 'Suplemento Literario' de L'Autonomista

El ‘Suplemento Literario’ de ‘El Autonomista’, amb una estètica clarament modernista

 

L’Autonomista, un diari modern

Durant les dues dècades anteriors, el periòdic dels Rahola es va acabar de consolidar com a mitjà de referència a Girona i es va convertir definitivament en diari el 1920: la Primera Guerra Mundial va ser un dels esdeveniments més significatius que van impel·lir els Rahola a fer de El Autonomista un diari modern i d’actualitat amb tots els ets i uts, amb una aposta definitiva per la informació periodística estricta –abanderada per la notícia com a peça principal– però sense perdre la seva ideologia, possiblement el gran tret identitari del diari.

El seu reconeixement, a més, no se circumscrivia a la província on s’editava; des de la resta del país, intel·lectuals de renom no només se’n feien ressò, sinó que hi col·laboraven. El Autonomista, com explica Costa, tenia “un quadre de col·laboradors que sorprenentment abastaven zones molt allunyades” (2000, pàg. 39), des de poblacions de les comarques gironines fins a grans ciutats europees com Brussel·les o París, passant per Barcelona i Madrid.

Abans de la Guerra Civil espanyola, el diari ja havia experimentat a bastament la censura, fins i tot prèviament a la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la Primera Guerra Mundial i el conflicte del Marroc (la famosa Guerra del Rif). La llibertat d’expressió topava, per variar, amb l’Exèrcit i l’Església. Darius Rahola fou empresonat en més d’una ocasió. A partir dels anys vint, la influència de El Autonomista no només era una realitat en tant que diari: Darius i Carles Rahola també s’havien convertit en personatges influents, l’activitat dels quals transcendia el diari i es prodigava, al marge de la cultura, en l’entorn sociopolític d’aleshores, tant per la feina que desenvolupaven (o havien desenvolupat) a la Diputació o a l’Ajuntament com per la seva activitat en altres mitjans i organitzacions de la ciutat.

L'escriptor Josep Pla, un dels cronistes de La Veu

Josep Pla, col·laborador de ‘L’Autonomista’

Un altre factor força decisiu que contribuí a afermar la modernització i la importància de El Autonomista en el marc de la comunicació de masses, juntament amb la implantació dels avenços tecnològics i el paper decisiu de la publicitat, fou la incorporació de Josep Pla com a col·laborador. Segons Josep Maria Casasús, era “el més representatiu dels periodistes catalans d’aquesta etapa de modernització, i el més complet dels professionals catalans de la seva generació” (1993, pàg. 30, citat per Costa, 2000, pàg. 93).

En aquesta època, però, el general Primo de Rivera capitanejava una dictadura que, com en tantes altres esferes de la societat, per la premsa resultava senzillament nefasta. La censura, lògicament, estava a l’ordre del dia, i diaris com El Autonomista van haver de treballar coartats per l’amenaça del règim, “con un pie en la redacción y el otro en la cárcel”, segons el testimoni del col·laborador Gonzalo de Luján (2000, pàg. 101). El diari estava doblement amenaçat: no només era d’ideologia republicana, sinó que, a més (a sobre), era català. I catalanista. L’exercici periodístic, per tant, malvivia com podia entre la prudència i la denúncia.

 

La Segona República i la Guerra Civil: de l’apogeu a la desaparició del diari

El Autonomista, conegut pel seu exercici periodístic i cultural, tenia també una faceta i una orientació socials molt determinades. Encara durant la dictadura de Primo de Rivera, els germans Rahola van organitzar, el 1928, les primeres colònies escolars, que es farien molt populars i que apostaven, a banda d’ajudar els infants, per promoure la sanitat pública. Aquest compromís social els va permetre vincular-se més estretament i extensa amb la societat gironina. Pocs anys després, la capçalera entraria en la seva època d’or, coincidint amb la vinguda de la Segona República Espanyola.

Ara bé, tot i que a partir del 1931 la llibertat de premsa –la llibertat d’expressió– va tornar a ser una realitat, el control sobre els mitjans de comunicació no va desaparèixer malgrat reviscolar-se la transperència democràtica de l’exercici periodístic. I encara va desaparèixer menys (ans al contrari, va repuntar) durant el bienni negre, en què la censura prèvia es va imposar habitualment, sobretot en les publicacions d’esquerres, i de manera molt evident durant l’octubre del 1934. Des d’aleshores, foren habituals les portades de L’Autonomista advertint: “Aquest número ha passat per la censura militar” o “Aquest número ha estat visat per la prèvia censura”.

En aquest període, el diari va fer una regressió: va tornar a recuperar ostensiblement el seu paper com a mitjà ideològic i va reintroduir amb força els articles d’opinió en detriment (relatiu, esclar) de la informació estricta, convertint-se en portaveu oficiós d’Esquerra Republicana de Catalunya. Quan va esclatar la Guerra Civil, la tendència dels periòdics de convertir-se en òrgans propagandístics va ser inequívoca, deliberada i inevitable. En aquesta conjuntura, L’Autonomista es va autodenominar “diari d’Esquerra”, després d’haver estat “diari Republicà d’informació” i “diari federalista republicà d’avisos i notícies” durant els anys anteriors. El conflicte bèl·lic no deixava espai per les mitges tintes. I les cròniques de guerra es van convertir en articles habituals; tan habituals com ho fou, novament, la censura prèvia. S’acostava la fi del diari dels Rahola.

Portada de 'L'Autonomista' del 5 de gener del 1938

Portada de ‘L’Autonomista’ del 5 de gener del 1938

 

Els tres articles que van condemnar Carles Rahola

L’Autonimista sortia per últim cop el 25 de gener del 1939. El franquisme va confiscar la seva impremta i va posar fi als seus més de quaranta anys de vida. Però el drama, com tristament sabem, no es va acabar aquí: el 15 de març del 1939, Carles Rahola va morir afusellat. Se’l va acusar de ser uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diari separatista de esta localidad L’Autonomista en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de caràcter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Els “articles polítics” que l’acabarien condemnant foren aquests:

Refugis i jardins”, publicat el 8 de febrer del 1938; “L’heroisme”, publicat el 6 d’agost del 1938; i “Contra l’invasor”, també publicat el 1938 i que no aparegué a L’Autonomista, sinó en un recull d’articles titulat Estudis napoleònics. “Contra l’invasor” fa referència a una estàtua de Miquel Blai ubicada al Museu de Sant Pere de Galligants, a Girona, que simbolitza la lluita contra l’invasor –el feixisme.

Portada de L'Autonomista del 6 d'agost del 1938, el dia que es va publicar l'article de Carles Rahola "L'heroisme" | Arxiu de premsa digitalitzada, Ajuntament de Girona

‘L’Autonomista’ del 6 d’agost del 1938, el dia que es va publicar l’article de Carles Rahola “L’heroisme” | Arxiu de premsa digitalitzada, Ajuntament de Girona

A “Refugis i jardins”, simplement lamentava que, “per imperatius indeclinables de la guerra”, es va haver de derruir un Jardí per a la Infància, a Girona, per construir-hi un refugi antiaeri. Rahola tancava l’article apel·lant a l’esperança, a la fi de la guerra i a la victòria republicana, i escrivia: “Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts […] Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més…”. “L’heroisme” era una crida al pacifisme, a la resistència, i denunciava els atacs de les forces franquistes i els seus aliats alemanys i italians, fent un paral·lelisme amb el llibre del belga Maurice Maeterlinck, titulat justament L’heroisme, sobre el qual el petit dels Rahola va esciure el pròleg de la seva traducció catalana (1915).

Va ser l’únic escriptor català condemnat a mort pel franquisme a causa dels seus escrits. El mencionado sujeto se relacionaba con todos los indeseables que pululaban por Gerona, entre los que se encontraban los conocidos dirigentes rojos Amadeo Oliva y Darío Rahola, considerándole, por tanto, como un elemento indeseable para la Nueva España. Un informe policial, a més, afirmava que Rahola actuava “en pro de la causa marxista” i que, en els seus articles a L’Autonomista, havia fet una “vergonzante y sistemática campaña contra el Glorioso Movimiento Salvador”. El cas és que, a banda dels tres articles que hem esmentat, el Tribunal Militar no va aportar cap altra prova “delictiva” per permetre’s assassinar-lo.

 

Tingueu ideals

Carles Rahola. L’home civilitzat, en paraules de Xavier Carmaniu, fou  una persona disciplinada, treballadora, defensor de la cultura i la justícia, que va morir per haver exercit la seva llibertat d’expressió. “La seva memòria reivindicada i homenatjada l’ha convertrit en un punt de referència dels homes […] que estimen la llibertat”, diu Lluís Maria de Puig i Oliver a Carles Rahola. Un ciutadà de catalunya. Per això ha esdevingut un símbol. I per això no hem d’oblidar que el seu afusellament retroactiu fou un assassinat, una vergonya, una injúria. I recordar les seves paraules: “Tingueu ideals, estimeu-los, defenseu-los”.

Darius Rahola, que sovint queda injustament oblidat, es va veure obligat a abandonar el país i es va acabar instal·lant a Perpinyà, on va morir al cap de poc més d’un any, el 16 de juliol del 1940, molt desmillorat de salut. Darius no ha tingut tanta repercussió com el seu germà, però el seu esperit democràtic i republicà en favor de la justícia, la llibertat i el civisme l’acompanyava igual que acompanyava el petit dels Rahola.

 

Per la redacció d’aquest article s’han consultat el Servei de Gestió Documental de l’Ajuntament de Girona i els llibres següents:

El Autonomista: el diari dels Rahola. Els orígens del periodisme modern a Girona (1898-1939), de Lluís Costa (Col·legi de Periodistes de Catalunya. Demarcació de Girona, 2000)

Carles Rahola. L’home civilitzat, de Xavier Carmaniu (Biblioteca Fundació Valvi, 2006)

Carles Rahola, afusellat, de Josep Benet (Empúries, 1999)

Carles Rahola. Un ciutadà de Catalunya, de Lluís Maria de Puig i Oliver (Edicions del Cotal, 1979)

Homenatge a Carles Rahola 1881-1939 [suplement] (Fundació Miró, 1976)