El laberinto mágico: retrat escènic dels vençuts i de com foren vençuts

6.11.2017

D’entre el fum espès surt un home amb el pit descobert lligat a una corda que subjecta un altre home. És un brau i al voltant seu una colla el rodeja i el crida. Aquest brau caurà mort però s’aixecarà al cap de poc i serà un militar, un anarquista enmig d’un tiroteig a la Barcelona del ’36. Mentre el fum es dispersa, un doctor certifica la mort del milicià i demana qui és aquell home, si algú el reconeix.

El laberinto mágico es pot veure al Teatre Romea fins el 5 de novembre | Fot: Teatre Romea

Però sembla que sols és un combatent més. Serà dels pocs personatges el qual no li coneixerem el nom. Cal posar rostre i noms a una sèrie de personatges ficticis que protagonitzaran i contextualitzaran diversos episodis històrics de la Guerra Civil. Max Aub, de qui diuen que és un dels autors més oblidats per la literatura espanyola, volia retratar el drama de les persones, explicar les històries dels vençuts en aquells temps de guerra però contextualitzant històricament cada una d’aquestes, tant en el temps com en l’espai. Del ’36 al ’39. A València, Madrid o Barcelona. Aquestes històries van donar forma a sis novel·les amb un mateix corpus dramàtic. Aquestes novel·les formen part de la sèrie El laberinto mágico, material sobre el qual José Ramón Fernández ha escrit una adaptació dramatúrgica que sintetitza en dues hores una altra adaptació teatral de deu hores de durada. L’any passat la companyia del Centro Dramático Nacional, dirigits per Ernesto Caballero, va aixecar aquesta nova proposta escènica de El laberinto mágico amb la qual van ser guardonats amb dos Max.

Ara la tenim al Teatre Romea. Són temps confusos política i socialment parlant. I sens dubte, obres com aquestes serveixen per recordar d’on venim a través d’un retrat viu de la societat d’aquella època de blancs i negres, un relat testimonial descrit amb un castellà ric i bell, on la prosa i la poesia descriuen tota l’auca de sentiments d’aquella Espanya ferida. Max Aub fou militant i partidari de la causa republicana, per tant la seva visió sempre serà la del perdedor de la guerra, una mirada trista, dura i profundament melancòlica. Però lluny de fer partidisme exacerbat, Aub narra distintes històries protagonitzades per personatges que sobreviuen (o no) a la repressió, vinguin del bàndol nacional o republicà. De totes elles se’n ressalta el millor i el pitjor de les persones: la solidaritat o la traïció; l’amor o l’abandó; la innocència o la crueltat. Aquestes històries estan entrellaçades, totes es connecten a través dels seus personatges.

Així veiem, en una de les primeres escenes, com els actors de la companyia El Retablo de València juguen a estirar la corda en actitud feliç i despreocupada. Però res més lluny de la realitat. Un a un es presenten al públic explicant qui són, a què es dediquen, quins són els seus anhels i quin serà el seu destí durant aquesta Guerra Civil (assassinat, suïcidi, exili, etc). És una escena alegre, amb llum llevantina, com un quadre costumista, però les paraules descriuen un futur fosc i tràgic. Una potent introducció a alguns dels personatges que vertebraran l’obra. L’adaptació segueix un estricte ordre cronològic segons els episodis històrics que els personatges viuen. Així la llum, l’alegria, certa innocència i il·lusió flueixen en els primers episodis. Però la mort ronda a tothom i encara que la cabaretera de l’Oro del Rin ensenyi cuixa, encara que alguns milicians republicans es creguin que podran representar la seva obra de teatre per animar el campament, malgrat que l’amor adúlter sigui una vàlvula d’escapament per un recuperador d’obres d’art, la realitat s’acaba imposant i la deriva dels personatges estarà, per la majoria d’ells, tenyida de sang.

Per resumir i traslladar al llenguatge escènic una obra tan gran i profunda com aquesta, tant José Ramón Fernández com Ernesto Caballero tenien molt clar que calia aproximar-se a l’espectador, explicar la història a un pam d’ell i que se sentís formar part dels quadres que dibuixaven a través de la llum i els colors, la música i la disposició de tots els elements escènics. Però la disposició a la italiana del Romea no afavoreix la immersió de l’espectador. Malgrat tot, l’experiència és molt propera i les interpretacions estan ben afinades tot i certs arquetips en alguns personatges. Però la humanitat i el caràcter amb què són descrits aquests els fan vius cada un dels actors i actrius de la companyia.

El laberinto mágico es pot veure al Teatre Romea fins el 5 de novembre | Foto: Teatre Romea

Si les interpretacions i la direcció escènica són exquisides ho és també gràcies a la il·luminació i la música en directe. Segurament Ernesto Caballero en pensar en l’espectacle ja va deixar ben marcat la importància del disseny de llums. Igual que la música. No es podria entendre o percebre aquesta obra sense les textures, sense les ombres entretallades, sense els colors cremats… Sigui pels focus de llums, sigui per les làmpades del club de striptease, cada una de les llums, tal com estan tractades expliquen cada escena i transmeten l’asfíxia dels soldats combatents, la soledat de la dona o la dignitat dels homes enfrontats a una mort segura. Si la llum ajuda a pintar millor els diferents quadres escènics que es representen, la música també ajuda a contextualitzar cada escena. No és un mer acompanyament executat en viu i en directe, és una partitura que té dos objectius: reforçar la tensió, el dramatisme o l’alegria que es pugui desprendre de les escenes; i crear aquells sons que intervenen directament en l’acció, siguin bales, xiulets d’un vaixell o bombes caient.

Cada un dels episodis que recorden la companyia del Centro Dramático Nacional és un retrat de la misèria humana, però també d’una societat espanyola fortament polaritzada. I què en traiem d’aquesta experiència teatral sinó empatia, tristesa i una certa sensació de ràbia i impotència. La ingenuïtat i candidesa d’uns enfront la crueltat i ceguesa d’uns altres. I en sortir del teatre, la història, ja ho sabeu, sembla repetir certs esquemes. L’estupidesa que Max Aub va retratar en algun dels seus personatges es fa carn i os quan al anar a buscar al metro, a la Plaça Sant Jaume, un home abillat de dalt a baix amb uniforme espanyol, canta, borratxo i mofant-se, l’Estaca. Podria donar el mateix do de pit amb el Y Viva España, versió Manolo Escobar.