El franquisme que no marxa

27.05.2015

Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí. 

 

Agents de la Guàrdia Civil a Melilla amb estàtua de Franco | Foto: Nació Digital

Agents de la Guàrdia Civil a Melilla amb estàtua de Franco | Foto: Nació Digital

Ofegats pel franquisme

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. Hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.

Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.

No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.

El general Francisco Franco amb el braç alçat

El general Francisco Franco amb el braç alçat

I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.

Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.

Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.

Francisco Franco

Francisco Franco

A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Acabo de llegir la cosa aquesta del diari d’Extremadura que diu aquí “l’amigo”: tèbia, encartronada, estrambòtica, funambulista,d’encefal·lograma pla, arraulida, passavolant, i no veig que la majoria de gent que s’hi esmenta (Guerra!) sigui garantía de res. Tan sols una negociació per mantenir un equilibrat silenci i anar tirant terra damunt la història per construir-hi francolàndia al damunt.
    La llista de coses que en Bassa enumera no es desmenteix: reforça la idea que es van limitar a posar una tapa més -de cartolina- damunt les clavegueres.
    Gràcies, doncs, pel llibre i per aquest pròleg que el fa llaminer…

  2. S’intueix tot el que denuncia aquest escriptor. No cal ser un superdotat per a comprendre que el terrorisme franquista hi és, armat i, ara cada dia més desesperat. Amb l’excusa de l’ETA, tapaven les seues misèries, infinitament més criminals. Però sense ETA i sense eixir-los bé la creació d’altre “terrorisme” que justifiqués el seu, es veuen descoberts. Bona part del vot pepero està influenciat per aquest fet.

  3. Fa poc la revista titular dels intel·lectuals europeus, la London Reviewof Books va publicar un article sobre el tema. El cas que descriviu resulta de la brutal exterminació i persecució dels adversaris del franquisme durant i després de la guerra civil. Tortures, execucions, empresonaments, desterraments, vigilància policial, propaganda totalitària incessant… A un país quefuncioni hi ha i hi ha d’haver conservadors i progressistes, però el franquisme va exterminar pas per pas sense pietat el progressisme de totes formes, deixant en el seu lloc només l’Espanya Negra al poder, sense crítica ni oposició perdues generacions. Va tenir molt més èxit que el comunisme fent això. Vaig visitar un cop de noi el que quedava del PSOE a Tolosa del Llenguadoc. Era poc però el Sr González els va depurar i eliminar a tots, de fet adherint el PSOE intern als Principios del nou Movimiento pseudodemocràtic, igual però amb eleccions.

    • No tinc el costum d’escriure dues vegades sobre el mateix tema, però en aquest cas que tant m’interessa, m’he recordat de l’excel·lent biografia del dictador escrita per l’historiador britànic Paul Preston. Explica en Preston que a la seva joventut com a oficial militar durant la sublevació del Marroc, el dictador havia observat que no es treu res de conquerir posicions destacades de l’enemic sense resoldre el problema. Només calia retirar-se del lloc conquerit amb tant d’esforç, i la bandera dels rebels tornava a onejar tot seguit. Se’n va recordar per sempre. Ja a l’any 36 els seus patrons alemanys i italians li deien que la República estava indefensa i que només li calia girar l’exèrcit, entrar a Madrid i tot s’hauria acabat en un parell de setmanes. Però pel dictador no ho veia així. Per guanyar verdaderament i establir una pau duradora en els seus termes, li calia avençar pam a pam, poc a poc, escombrant, identificant i liquidant l’enemic perquè no pogués alçar-se mai més. I ho va aconsguir durant la guerra i els anys de la postguerra. Quan va morir, ja es podia deixar votar, perquè ni tan sols quedava la memòria dels qui haurien votat contra ell i els seus. Ho va deixar tot “lligat i ben lligat”. I fins ara no ens n’hem sortit.

  4. El títol del llibre deu voler dir que el franquisme NO SE N’ACABA D’ANAR, perquè la marxa (militar) del règim es va acabar fa molts anys. Vull dir que, quan algú (o alguna cosa) marxa, vol dir que rutlla, que funciona, que va bé. Que gairebé tothom, avui, digui que “marxa”, en lloc de dir que “se’n va”, no autoritza que aquest verb -inusual fins fa quatre dies, en aquest sentit- passi a formar part del títol d’un llibre.