Descolonitzar Europa

El pas de Marine Le Pen a la segona volta de les últimes eleccions presidencials franceses no té a veure únicament amb la insatisfacció immediata que els seus votants senten per la França actual. Les raons de l’auge de Le Pen són diverses i una d’elles és també el passat colonial del país (Algèria, Mauritània…). Les conseqüències d’aquest són, si volem afinar, xenofòbia i racisme. La identitat nacional dels lepenistes es construeix, en part, sobre els resultats dels processos colonials. Reflexionar sobre aquest passat és una de les tasques pendents que té Europa i aquesta setmana (11 i 12 de maig) El Born Centre de Cultura i Memòria afrontarà la qüestió en un simposi de títol esclaridor: ‘Descolonitzar Europa’.

Abans, però, de continuar amb el contingut de les jornades, desxifrem què implica l’expressió ‘descolonitzar Europa’. El que comporta és la identificació de les formes hegemòniques de narrar la colonització, l’anàlisi crítica del relat unidireccional i el propòsit d’evidenciar la desigualtat en les relacions de poder postcolonial.

El simposi, doncs, no tractarà sobre la colonització europea pròpiament sinó que abordarà la seva memòria i com aquesta encaixa amb les societats europees avui. Algunes excloent aquells que se situen fora de les nacions i les comunitats per qüestions vinculades amb la seva cultura, ètnia o religió (Hongria és el cas, més clar amb el govern de Viktor Orbán).

El cert és que la identitat del continent es fonamenta encara sobre les restes colonials, sobre el relat polític i interessat que se n’ha fet. Però tot i així, segons Sara Santamaria, comissària del cicle i professora de l’Aarhus Universitet de Dinamarca, “és difícil establir fàcilment una relació causa-efecte” entre el passat colonial i els mals morals que afecten Europa. “Per descomptat que hi ha dinàmiques que hem interioritzat, com ara el racisme quotidià i institucional, del qual en podem ubicar els orígens al passat. Això no significa, però, que les pràctiques colonials es mantinguin immutables”.

El simposi s’estructura entorn de dos eixos que es retroalimenten. Per un costat, se centra en la memòria. És a dir, les formes de representar i conceptualitzar l’actualitat del passat colonial. Com s’articula el passat en l’esfera pública o com es fa evident per la seva absència. I per altra banda, aborda les dinàmiques que perviuen després dels processos de descolonització, particularment la classificació de les persones en funció de la categoria racial que per a molts immigrants encara tenen conseqüències socials. “Els dos eixos estan travessats per una mirada feminista”, precisa Santamaria. Però compte: “Un cert feminisme eurocèntric, acostumava a situar la dona blanca occidental com la norma i subjecte de les seves reivindicacions. Aquesta postura és fortament contestada per les feministes afrodescendents, llatines, islàmiques i gitanes que, sense cap mena de dubte, ajuden a descolonitzar les societats Europees”.

La reflexió anirà a càrrec de noms com Anna Laura Stoler, que parlarà sobre les “fronteres interiors” d’Europa; Margarita Calafate i Nicolas Bancel, experts en memòria colonial europea (el relat que dèiem); Natjat El Hachmi, Donato Ndongo i Juan Tomás Ávila abordaran la colonitalitat des de l’experiència literària i política; Chiara de Cesari ens il·lustrarà sobre el llegat colonial dels museus, com el conserven i com el representen; l’explicació sobre el present migratori (les polítiques europees de migració) anirà a càrrec de Javier de Lucas; i la politòloga Françoise Vergès explicarà la seva proposta de feminisme polític a partir d’una crítica al femonacionalisme i a les polítiques racials de la reproducció sota l’esclavatge i l’imperialisme fins a l’actualitat.

‘Descolonitzar Europa’ vol promoure una reflexió profunda i completa del passat que també serveixi per entendre el present: “Els processos de migració actuals, que es produeixen normalment des d’antigues colònies a països més rics, també contribueixen a impulsar aquest tipus de reflexió, ja que les societats europees són cada vegada més diverses des del punt de vista ètnic i cultural. No es pot seguir identificant als europeus amb persones blanques”.

Com s’ha digerit el passat colonial varia molt segons l’experiència dels països implicats. Santamaria ho explica a Núvol: “En països com França s’està debatent com conceptualitzar i afrontar el passat colonial recent i inclús s’han debatut i aprovat ‘lleis memoratives’ en aquest sentit. Aquest debat ha estat pràcticament absent en l’esfera pública espanyola per diferents causes. Entre les quals, probablement perquè Espanya no va tenir un gran imperi, hi ha les independències de les seves colònies, que no estan vinculades a guerres colonials com sí que va passar a Portugal o França”. Espanya, recordem, va adherir-se les colònies de Guinea Equatorial i el Sàhara.

Preguntada per processos de colonització contemporània, Santamaria ofereix el cas de “Palestina en relació a Israel i els territoris colonitzats”. Un procés de colonització que, al segle XXI, per manca de lògiques colonials, pot jutjar-se d’ambigu. “El passat colonial”, tanca Santamaria, “és un passat interpretat de manera conflictiva”. El simposi es proposa començar a treure’n l’aigua clara. Europa no ha paït el seu passat colonial.

Podeu consultar la resta del programa i els seus detalls en aquest enllaç.