El blues de Beale Street: la cançó, el llibre o la pel·lícula?

18.04.2019

Aprofitant la connivència de l’estrena recent de la pel·lícula El blues de Beale Street (Oscar a la millor actriu de repartiment per Regina King) i l’arribada imminent de Sant Jordi, Edicions de 1984 publica la novel·la homònima en que està basada aquesta pel·lícula, una obra de l’escriptor i activista pels drets civils James Baldwin (1924-1987).

KiKi Layne y Stephan James a El Blues de Beale Street

If Beale Street could talk (tal i com es titula en l’original anglès) és un vers de la cançó Beale Street Blues, un clàssic de la música negra enregistrat per primer cop el 1917 i versionat, entre d’altres, per Louis Armstrong, Tommy Dorsey, Duke Ellington, Nat King Cole o Ella Fitzgerald. La cançó fa referència al carrer Beale Street de Memphis, Tennesse, un dels principals centres culturals de la música afroamericana de l’època (amb el permís de Nova Orleans, clar). La referència no és gratuïta, El blues de Beale Street (Edicions de 1984, 2019), així com el conjunt de l’obra de James Baldwin, té com a motiu principal la noció d’identitat de la minoria afroamericana dels EE. UU. i les tràgiques conseqüències del racisme endèmic de la societat i les institucions nord-americanes.

Publicada per primer cop el 1974, Baldwin situa l’acció de la novel·la en el seu Harlem natal. L’estructura de la trama d’aquest drama és ben senzilla: una parella de joves enamorats, afroamericans d’origen humil, la Trish i en Fonny, a punt de casar-se i de tenir un fill, en el punt àlgid de la seva felicitat, es veuen separats per una força superior que escapa al seu control i contra la que hauran de lluitar desesperadament, amb l’amor que es tenen l’un per l’altre i la resistència heroica de les seves famílies com a úniques armes. És l’antiquíssima història d’amor truncada pels efectes de les desigualtats socials, de la injustícia, de la maldat i de l’enveja, una estructura narrativa que es pot rastrejar fins als orígens de la civilització. Tot plegat ens ho explica la Trish en primera persona, i això fa que El blues de Beale Street sigui una novel·la interesant per llegir des d’una perspectiva de gènere: a partir del monòleg de la Trish podem entreveure què significava ser una dona afroamericana de classe obrera en el Nova York dels anys 70. Aquesta perspectiva de gènere encara és més intricada si pensem que el propi Baldwin va acabar emigrant dels EE. UU. cap a França per la seva condició d’homosexual negre. El desencant envers la societat capitalista nord-americana, amb els seus prejudicis racistes i masclistes, i en particular, el desencant envers Nova York, “la ciutat més lletja i més bruta del món”, és present al llarg de tota la novel·la: “Si encara existeix un lloc més horrible que Nova York, ha d’assemblar-se a l’infern i fer ferum de gent rostida. Que, per cert, és exactament l’olor que fa Nova York a l’estiu”.

La perspectiva de gènere és indissociable d’una perspectiva de crítica social, que és, al meu parer, el motiu principal de la novel·la. No es tracta d’una història d’amor amb tocs de crítica social sinó al contrari: la puresa de l’amor que es tenen en Fonny i la Trish, així com l’autenticitat de l’amor incondicional que es tenen entre pares i filles, i entre germanes, funciona com a contrast radical de la putrefacció, la corrupció, la violència i la discriminació racista i masclista del sistema capitalista. Ara bé, dins de El blues de Beale Street no tot és drama; també hi ha lloc per a l’humor, les escenes sòrdides, i una bona dosi d’erotisme.

Jo encara no he vist la pel·lícula, i per tant no puc jutjar si l’adaptació cinematogràfica és fidel o no a la novel·la. En tot cas, l’operació mental de llegir, d’haver de completar amb la pròpia imaginació la indeterminació inherent en la representació escrita dels personatges i dels objectes (que, en la lectura, mai acaben de fer-se realment «visibles», sinó que apareixen molt més com a portadors de significats), possibilita un nivell d’apropiació i d’assimilació de l’obra per part del lector que és més difícil d’assolir a partir de la percepció audiovisual d’una adaptació cinematogràfica, en la que els objectes i els sons, les veus dels personatges, preexisteixen a la concepció mental que l’espectador pugui fer-se’n, venen donats, de segona mà, predeterminats, o simplement «més determinats» que en la novel·la. Així doncs, dubto que el «meu» Blues de Beale Street, que m’ha estat mediat a partir de la traducció d’Oriol Ampuero, tingui, més enllà d’algunes semblances necessàries, res a veure amb el Blues de Beale Street de la pel·lícula, ni amb cap altre Blues de Beale Street que pugui arribar a concretar-se en una lectura; aquí rau la precarietat i la riquesa de l’acte de llegir.