Don Giovanni segons Maragall per gaudir-lo al Liceu

Kasper Holten i el mestre Josep Pons dirigeixen un Don Giovanni “high-tech” al Liceu, amb Carlos Álvarez com a Don Giovanni i Carmela Remigio com a Donna Anna. Completen el cast Mariusz Kwiecień, Vanessa Goikoetxea, Eric Halfvarson, Mariano Buccino, Dmitry Korchak, Toby Spence o Simón Orfila, entre d’altres estrelles. Per entendre l’univers del drama mozartià ens servirem d’unes línies de Joan Maragall.

El 8 de febrer de 1905, Joan Maragall oferia una conferència a la seu de l’Associació Wagneriana, al número 31 del carrer Canuda. El poeta, que ja era l’intel·lectual més destacat del país, era també un fervent wagnerià que formava part de la colla dels paquenyus, els seguidors del geni de Bayreuth que, en general, tenien una alçària més aviat discreta, com el propi compositor: Joaquím Pena, Antoni Ribera, Salvador Vilaregut, Geroni Zané o el propi Maragall. Pot semblar que el títol de la conferència, “El drama musical de Mozart”, s’apartés dels objectius d’aquell cenacle, però a la primera meitat de la intervenció feia un repàs de l’obra de Wagner, abans d’entrar en Mozart i, a més, en la Barcelona d’aquella època els dos músics germànics solien anar associats, en oposición als italianistes, els seguidors de Bellini, Donizetti o Verdi, que eren tractats amb una certa displicència pels joves melòmans. En la seva referència a Mozart, Maragall se centrava gairebé exclussivament en la fascinació que li provocava el Don Giovanni. Així ho explicava:

“Fins que per allà als meus divuit anys, vaig sentir el Don Joan al teatre. En recordo que a l’entrar, tot pasant pels corredors, vaig sentir les notes de l’obertura que l’orquestra ja tocava, i aquella música tot just sentida em semblà de seguit un ser viu, quelcom que es movia i fressejava per si sol allí dintre la sala, i me n’hi vaig entrar quasi corrents, tot enamorat de l’obra abans de sentir-la.

Oh!. Com l’he vist i l’he sentit de llavors ençà el Don Joan de Mozart!. No pas gaire ni gairebé en el teatre: però aquestes poques representacions han servit per a encisar-me hores i hores davant del piano que m’ajudava a l’evocació de l’obra. Oh!. Si sabéssiu quines representacions n’he vistes jo, davant del piano, del gran drama musical de Mozart!. És una òpera, els motllos són segurament els de l’òpera italiana, però la potència del que hi ha dintre trenca els motllos i se n’alça una atmosfera musical que és el drama. No és un seguit d’àries i duetti i concertants, més o menys agradables cada un per separat el que us compon l’efecte de l’obra, sinó l’esperit que l’anima tota i que dóna un ésser propi als personatges i a llurs passions i a les escenes que en resulten.”

Tot seguit, el ponent feia un repàs musical i literari dels principals personatges, com Donna Anna (“potser resulta la figura més seriosa, portant arreu el sentiment de la mort del pare i el desig de venjança”), o Don Ottavio (“adamat, com bon tenor italià, sempre sospirant i delint-se darrera d’ella”). De Donna Elvira diu que és “la dona tants cops desenganyada com tornada a enganyar” i, més avall, es referirà a Leporello, el criat que vigila les malifetes de l’amo “entre les rialles malicioses”, sense oblidar la tendra Zerlina i el rústic Masetto. I, finalment, es refereix al protagonista:

“I ell, Don Joan, és un calavera de mal gènere, cínic, pervers, sense frescor; un se l’afigura revellit, baixament sensual, ja un xic gros i tarat pel vici, un cercadones lúbric i sense amor: Mi pare sentir odor di femina, diu, acabant de deixar-ne una i flairant-ne ja una altra. (…) Sembla un tronera vell, que pocs moments després se n’anirà a l’infern amb contorsions tràgico-grotesques: Che ceffo disperato –diu el criat veient-lo enfonsar-se- che gesto di dannato, che grida, che lamento, come mi fa terror”. I el que veu només això, lluny de sentir el veritable terror tràgic, resta amb la rialleta del qui, havent sentit a un sainete exemplar, en el qual es fa sortir el dimoni amb banyes i tot, se’n va tot tranquil amb un : Psé!. Quien mal anda mal acaba.

Oh, Mozart! ¿Com, d’aquesta obra adotzenada en pogueres fer aquella obra única?. ¿Com de tal confusió tanta puresa?. Oh música! Art meravellosa, honrem ton gran triomf!. Que no és prou meravella per a tu que a l’alçar-te lliure del sentit humà t’acostis més al cel infinit que cap altra de tes germanes, sinó que fins presonera t’emportis la presó cap a l’altura i la transformis en llibertat, inundant-la d’alegria!.

Perquè fixeu-vos bé, amics meus, que en l’obra musical que ara ens delitem a contemplar, la música no deixa mai el sentit de la paraula i de l’escena per anar-se’n a volar a son plaer en les regions pures, com veiem tan sovint en altres òperes, no; la música de Mozart penetra les escenes, penetra les paraules i les fon en la seva alegría sobirana: les escenes, les paraules, els personatges, són els mateixòs però sublimats; el drama és el mateix drama, però fet música. Un drama fet música: és a dir, portat a una altra regió del sentit, on els homes, llurs passions i els conflictes que en brollen, i les catàstrofes es tornen sons musicals. ¿Ho capirem mai prou bé, això? Estem en plena metafísica?. Oh!, no, no; estem en plena delícia del sentit íntim i de l’extern, tot u; estem en el misteri clar, en això que ningú sap el què és i tohom ho frueix amb els ulls serens i el front desarrugat. Sentiu?. Quina fàcil delícia. És el Don Joan de Mozart!.”

I després d’aquestes consideracions estètiques que recorden vagament Schopenhauer i Wagner, Maragall encarava així la recta final de la seva apologia del Don Giovanni:

“I això és el que jo trobo, tot en tot, en el Don Joan: que fa alegria, l’alegria santa de l’aparició espontània del ser al través de la forma; l’alegria de l’harmonia interior de les coses súbitament revelada, l’alegria de, a través de tot, veure-hi bellesa.

I així és com jo veig el seguit de les escenes del Don Joan, les tendres, les còmiques, les apassionades, les solemnes i doloroses: amb vivacitat i gràcia; com coses que passen, però que passen brillants de sentit, transparents de la puresa de la llur essència, teixint la meravella musical del drama. I de cap a cap d’ell veig passejar-s’hi l’airosa figura de l’heroi, enganyant, matant, seduint, rient, desafiant, ferint o acaronant, però sempre amb un bell cant als llavis, cruel i innocent com l’amor, com la vida, serè com ella damunt dels més grans desastres, rient fins davant la immensa solemnitat de la mort, i sols al contacte del sofriment material que aquesta li causa, morint fent ai!, ai!, dolorosament admirat com un infant que es punxa collint roses.

Això és la substància del que m’ha fet sentir la música del Don Joan, i del que m’ha fet pensar son contrast amb el llibre d’on s’alçava. I el sentiment i la idea se’m revelaren fosos en una sola sensació davant d’un fet d’una gran simplicitat, com solen ser sempre els fets més fortament reveladors de la vida. Potser que algú de vosaltres ja me l’hagi sentit contar; però en aquesta ocasió no em sabria pas estar de tornar-ho a dir. A més, aviat està dit, i amb ell acabo.

Jo era de visita en una casa, en un salonet rodó d’un color verd pàl·lid, tot encortinat de randes blanques. Hi havia un piano, i de tant en tant algú el tocava. Entre les visites s’hi trobava una senyora estrangera amb dues nenes de set o vuit anys, rosses, quasi roges, pigades, d’ulls verdosos, i totes vestides de blanc. La senyora digué que ja tocaven el piano a quatre mans; tothom mig rigué tendrament, invitant-les a que ho provessin; i elles, serioses, callades, s’acomodaren amb coixins davant de l’instrument, arreglant gracioses, a l’asseure’s, els plecs remorosos dels blanquíssims vestits emmidonats. Es van mirar un moment tenint ja esteses com unes petites ales les mans damunt del teclat; i amb un airós moviment a compàs atacaren la cèlebre ària Fin cha’an dal vino calda la testa, l’esbojarrat cant d’orgia del Don Joan. Una delitosa esgarrifança corré per tot mon cos, i la misteriosa harmonia del violent contraste em fou revelada. La puresa d’aquelles criatures es movia com en son element natural en aquell cant de disbauxa, perquè l’element d’aquell cant era l’etern candor. I de cop em semblà percebre per primera vegada tota l’essència musical de Mozart, i son heroi m’aparegué en lluminosa transparença: Don Joan era una criatura.

Després, pensant amb el llibre de Da Ponte així transfigurat, he cregut comprendre què era el drama musical per damunt de tota escola, i la gran llibertat amb què la bellesa es mou en les coses d’aquest món.”

(Extret de Joan Maragall: Obres Completes, vol. I, Selecta, Barcelona, 1981, pp. 793-800)