Detectius de segona mà

La tradició i la novetat s’unien al primer port on atracava BCNegra 2019. “Port conegut” volia demostrar la paradoxa que el seu propi nom indica: la novetat de clavar l’àncora en un lloc per descobrir, però amb la seguretat que et dona trobar-te un vaixell que ja coneixies. Així, els convidats a la nova taula rodona del festival de novel·la negra van ser autors que han utilitzat personatges clàssics del gènere com a punt de partida dels seus nous llibres.

Victòria González, periodista i autora de Llámame Méndez, va reviure el personatge escrit pel seu pare Francisco González Ledesma en una preqüela sobre els orígens de l’inspector Méndez. González explica que “és agosarat reviure un personatge tan popular”. Però va ser una decisió molt emocional la d’escriure aquesta novel·la: ella havia viscut amb Méndez des de petita, l’havia conegut “com si fos el seu tiet”.

La filla de González Ledesma veia la reconstrucció del personatge com un repte. “Té certs avantatges, ja que no comences de zero, saps on comences i on has d’arribar. Però, alhora, tens la pressió que el lector del primer Méndez l’ha de reconèixer també a la teva història”.

Francesc Puigpelat, periodista i autor de Magret i els anarquistes, és un altre dels escriptors que s’ha enfrontat a un dels tòtems de la novel·la policíaca. Recordant el mític personatge de Simenon, l’autor recalca que “sempre havia trobat incompleta la imatge que es dona del detectiu francès” i que “es podria desenvolupar més”. I així, d’una manera menys emocional i més pragmàtica que González, decidia explorar els nous horitzons que podia crear a partir de Jules Maigret.

I no sempre l’escriptor ho fa en el silenci i la soledat. L’última novel·la representada a la taula va ser escrita a quatre mans: Ferran Grau, periodista i escriptor, s’associava a Oriol Molas, editor i llicenciat en Filologia, per crear Cazeneuve i la revenja dels desvalguts. Ambdós pretenen apropar al lector el primer detectiu de la ciutat, Enric Cazeneuve, un personatge real col·locat a Barcelona en plena Setmana Tràgica.

“Teníem un doble repte, un doble camí d’anada i tornada entre la persona i el personatge: vam començar amb una persona real de la qual sabíem poques coses i molt determinades i el vam haver de convertir en un personatge literari”, diu Oriol Molas. “Però perquè un personatge funcioni s’ha de tornar a convertir en persona, així que vam haver de fer el camí a la inversa a partir de la ficció creada del personatge”.

L’acció d’aquestes tres novel·les se situa a la Barcelona de la primera meitat del segle XX. Basant-se en una ciutat molt diferent de la que coneixem avui, els escriptors coincideixen que és un context força difícil fins que trobes la clau que t’obre el camí cap a la història que vols explicar. No obstant això, sempre s’acaben trobant elements d’unió entre present i passat que apropen el lector contemporani. Com a curiositat Molas va explicar que a la Barcelona de la Setmana Tràgica “també es traslladaven grups de policies en vaixells, i hi havia nombroses manifestacions de dones, i tots els manifestants sortien al carrer amb un llaç blanc”.

I entre història i context aconseguien apropar als lectors a uns personatges que ja formaven part d’ells. Ja sigui per lligams emocionals com el de Victòria González, per admiració literària com la que sentia Puigpelat per Maigret o per respecte professional cap a la persona real de Cazeneuve, la conversa discorria sobre la fina línia que separa ficció i realitat.