De com vam començar a escriure

Com va començar tot? On? Quan? Qui va ser el primer a fer-se immortal amb l’escriptura? No ho sabem amb certesa. Per ara, el que pensem és que la representació gràfica de la llengua la van inventar els sumeris a la ciutat d’Uruk, a Mesopotàmia. Va ser com a molt tard el 3300 a. C., que és l’edat de les tauletes d’escriptura cuneïforme més antigues conegudes. Amb elles es va acabar la llarguíssima prehistòria de la humanitat i es va encetar la història. Una història que encara avui arrosseguem cap al futur amb signes escrits.

La història. Passaria el temps i aquelles terres mesopotàmiques serien “sotmeses amb jou pesant” i finalment quedarien “sembrades de cadàvers”, “convertides en cascots i ruïnes”, abandonades, desertes, esperant la llunyana invenció de l’arqueologia com si es tractés de la resurrecció dels morts. Però no ens avancem. Som encara al quart mil·lenni abans de Crist.

Les tauletes eren d’argila, deixada assecar o bé cuita; és clar que per a les ocasions solemnes o singulars es feia servir la pedra, com en el cas de Gilgamesh, que, com diu el seu poema, va escriure a una estela tot el que li havia passat, o com Hammurabi, que després de crear el dret el va fer gravar en pedra. Però per a l’administració quotidiana de les ciutats, el comerç o la litúrgia s’emprava aquell altre material, més humil i també més pràctic. Les tauletes s’escrivien amb una canya tallada triangularment per la punta, que deixava unes marques a l’argila en forma de tascó. Aquesta escriptura cuneïforme (de cuneus, falca) la van fer servir, durant mil·lennis, molts pobles: els sumeris, els accadis, els assiris, els hitites, els babilonis, els perses… De les passes d’aquests pobles tenim per primer cop testimonis escrits, transmissió, llum.

Cent anys després de les tauletes més velles d’Uruk, el 3200 a. C., trobem ja l’escriptura a Egipte; a Xipre el 2200; el 1900 a Creta; a la Xina el 1400 i a Amèrica central el 900 a. C. Aquests diferents “orígens” (molts no són tals, és clar) de l’escriptura, que ens parlen de la connaturalitat de l’invent amb la naturalesa humana, van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics que avui utilitzem. Però només el poble sumeri d’Uruk té el mèrit –de moment– d’haver estat el primer a representar el seu pensament i la seva parla amb signes escrits.

Les tauletes amb marques cuneïformes són, doncs, els documents més primitius que coneixem, i de seguida van formar biblioteques, gairebé tan antigues com la pròpia escriptura. La més llunyana en el temps que ha arribat fins a nosaltres era a la ciutat babilònica de Nippur, on hi havia el famós santuari d’Enlil: en aquesta biblioteca s’hi emmagatzemaven 40.000 tauletes escrites en sumeri i accadi, que contenien sil·labaris, exercicis de gramàtica, llistes de noms propis, d’ideogrames; llistes de muntanyes, de déus, de temples, de pobles, de països; receptes mèdiques, encanteris, exorcismes… Moltes llistes; sembla que les fem des que sabem escriure –i és com si, en fer la llista de tot el que ens envolta, ens penséssim que ho tenim controlat. Aquí, però, cap obra pròpiament literària.

Altres biblioteques mesopotàmiques cèlebres van ser la de Sippar –on es va escriure el codi d’Hammurabi– i la d’Assurbanipal a Nínive. Entre el 669 i el 627 a. C. Assurbanipal va ser l’últim gran rei dels assiris. Els autors clàssics l’anomenen Sardanapal, i a la Bíblia apareix com Assenafar. Cal no confondre’l amb un altre Assurbanipal, que es dedicava a caçar lleons –una ocupació molt reial–, com es veu en els famosos relleus de Nínive, i que es vantava d’haver-ne matat 450; aquest Assurbanipal era el Segon. Del Primer no us sé dir res. El nostre és el Tercer. Té tanta anomenada perquè va ser un dels pocs reis de l’antiguitat que sabia llegir i escriure. També sabia sumar i restar, ja que era un gran matemàtic. De fet, no estava previst que arribés al tron ell sinó el seu germà, i per això la seva educació va ser intel·lectual en comptes de militar. En consonància, durant el seu regnat l’escriptura assíria va arribar a l’apogeu, i el regne assiri al caos. Vivia dedicat a la cultura i es desentenia de les campanyes bèliques; això no vol dir necessàriament que fos un rei hippy –fes la cultura i no la guerra– ni una bona persona, perquè, com recullen les seves pròpies tauletes, la guerra la feien altres per ell, i a més des del palau emetia cruels ordres per a súbdits i pobles subjugats.

El deseiximent d’Assurbanipal respecte de l’exèrcit va provocar una rebel·lió dels generals que va enfonsar el regne en la guerra civil (simplificant una mica). Hi ha un conegut quadre d’Eugène Delacroix, La mort de Sardanapal, que descriu el suïcidi del rei, quan la ciutat és assetjada pels rebels i decideix destruir-la abans que caigui en mans alienes. Sardanapal, ajagut a un llit magnífic colocat al cim d’una gran pira, fornida amb or, plata i tots els articles de valor del palau, dóna l’ordre als eunucs i oficials de degollar les concubines reials, patges, servents, cavalls i fins i tot gossos, tal com narra l’escriptor clàssic Diodor de Sicília (tot i que potser barregi personatges). El quadre és impressionant, i en ell un idealitzat Sardanapal, al seu llit, contempla amb posat indiferent la salvatge execució de l’ordre final.

Però abans d’arribar a aquest últim clímax de saviesa, cultura, barbaritat i follia, mentre simplement regnava, el rei va fer buscar i confiscar totes les tauletes escrites que va poder. Les llegia amb autèntica voracitat. Es vantava fins i tot d’haver llegit tauletes anteriors al diluvi (que és una tradició originalment sumèria). Va consolidar i ampliar la biblioteca de Nínive, la primera que organitzava el material de manera sistemàtica. Hi va recollir tota la literatura coneguda, amb una escriptura fina que ocupava els dos cantons de la tauleta. Les obres estaven classificades i etiquetades; per això es considera Assurbanipal el primer bibliotecari de la història. Avui la seva biblioteca és la col·lecció d’escriptura cuneïforme si no més gran sí més completa que tenim. Hi podem trobar des de diccionaris i gramàtiques fins a matemàtica, màgia, astronomia, religió i literatura. Un dels escrits més famosos que conté, en sumeri i accadi, és el Poema de Gilgamesh, considerat l’obra narrativa més antiga de la humanitat i que té una part idèntica a la molt posterior història bíblica de Noè (el codi d’Hammurabi no recollia els drets d’autor).

Però Assurbanipal no era el fundador de la biblioteca: havia estat iniciada pel rei Sargó II entre el 722 i el 705 a. C., i ara es trobava al centre del palau reial d’en Sennàquerib (705-703 a. C.). Va ser una institució molt prestigiosa des del seu inici. No tant, però, com el temple d’Ishtar, que havia fet important la ciutat. I l’havia fet també gran, d’uns 50 quilòmetres de llargada –tants que es necessitaven tres dies per travessar-la, com diu el llibre de Jonàs. “Dins de quaranta dies Nínive serà destruïda”, anunciava el profeta en recórrer-la potser en aquell mateix segle VIII a. C. Però Jehovà va apagar la seva ira en veure el penediment del rei i dels habitants de la ciutat, provocant llavors la de Jonàs, que se sentia inútil. “¿No tindré jo pietat de Nínive”, va replicar-li Jehovà, “la gran ciutat on hi ha més de cent vint mil persones que no saben distingir entre la seva dreta i la seva esquerra, i tants animals?” (atents al detall que també els animals mouen Jehovà a la compassió).

En aquella ocasió els assiris ninivites van acontentar Déu, sempre disposat a perdonar. Però tot i així no eren massa estimats pels pobles veïns, per causa de les seves conquestes i deportacions i per la crueltat de l’esclavatge que imposaven, que incloïa diferents tipus de mutilació. Per això, quan els medes, els escites i els babilonis comandats per Nabopolassar, aprofitant la guerra civil dels assiris, van arrassar Nínive el 612 a. C., no van voler deixar-hi pedra sobre pedra. Malauradament, van destruir també una gran part de la biblioteca. Però com no és fàcil carregar-se 30.000 tauletes d’argila, que són les que hom suposa que hi havia, gràcies a Déu, és a dir a Jehovà, no van acabar la feina.

Tanmateix, tret d’aquest detall, el profeta bíblic Nahum havia tingut raó en parlar d’aquella ciutat: “Destrucció, desolació, devastació!”; “Nínive és com una sitja esquerdada les aigües de la qual es vessen”; “no tornarà a escoltar-se la veu dels teus missatgers!” En efecte, cap altre missatger ninivita parlaria mai més: la ciutat va quedar reduïda a runes i els seus habitants, morts, van ser abandonats a la intempèrie: “multitud de morts”, diu Nahum, “multitud de cadàvers, cadàvers sense fi, hom s’entrebanca en cadàvers…” Un espectacle dantesc avant la lettre. Nabopolassar deixaria escrit: “…he convertit la terra hostil en cascots i ruïnes: els assiris, que des de dies llunyans han governat totes les gents amb jou pesant, i han dut el dolor a tots els pobles de la terra…” Aquell dolor havia estat venjat de manera cruel. No va passar gaire temps i la sorra ja ho cobria tot. El lloc va ser oblidat.

Només els lectors de la Bíblia recordaven que en el passat a algun lloc de Mesopotàmia havia hagut una ciutat anomenada Nínive que, pels seus flagrants pecats, havia estat destruïda, desolada, devastada. I així van passar l’edat antiga, l’edat mitjana i l’edat moderna i va arribar l’edat contemporània, amb xiulets de vapor i grinyols de ferro.

El 1842, ja ben avançada l’esmentada edat, el cònsul francès a Mossul, Paul-Émile Botta, com s’avorria va començar a explorar uns estranys monticles que hi havia a l’altra banda del riu i, per a la seva sorpresa, va trobar-hi les ruïnes del palau reial de Sargó II. Cinc anys més tard el britànic Austen Henry Layard descobria el palau de Sennàquerib i la famosa biblioteca d’Assurbanipal, amb 22.000 tauletes d’argila al mateix lloc on les havia deixat Nabopolassar feia milers d’anys. Les va enviar totes a Londres –i encara hi són.

Més tard l’arqueòleg Henry Rawlinson trobaria a les muntanyes una inscripció políglota –la roca de Behistun– de l’època del rei Darius, en persa, elamita i babiloni. Va ser una troballa tan important com la de la pedra de Rosetta, perquè va permetre entendre els textos de les tauletes cuneïformes. Si no, avui hauríem recuperat milers d’obres antigues però no en podríem llegir cap. No podríem llegir, per exemple, que a Nínive hi havia molts jardins, que els ninivites havien inventat una mena de cargol d’Arquímedes per fer pujar l’aigua, i que possiblement eren a aquella ciutat els famosos jardins penjants de Babilònia. Tampoc podríem llegir el que els savis que treballaven a Londres per transcriure les tauletes van trobar a les cantonades de moltes d’elles: anotacions bibliotecàries sobre la matèria de què tractaven, i també el primer ex-libris conegut, el d’Assurbanipal, amb un sever avís, digne del profeta Nahum, que ressona per a nosaltres a través dels segles:

“…al qui s’endugui aquesta tauleta, o hi escrigui el seu nom al cantó del meu,
que Assur i Belit l’aclaparin amb la seva ira
i esborrin el seu nom i la seva posteritat de la faç de la terra…”

Tot un personatge, aquest Assurbanipal.

Existeixen tauletes més antigues que les d’Uruk, del 3500 a. C., també sumèries (com la de Kish), marcades amb pictogrames, però es debat si considerar-les pròpiament escriptura perquè no representen conceptes abstractes sinó objectes. El mateix podem dir d’altres “pre-escriptures”, com els signes lineals del paleolític superior, trobats pels estudiosos a la Península Ibèrica i el Sud de França, i que tenen una edat de fins a 31.000 anys.

En un altre ordre de coses, sembla mentida com persisteixen les mateixes qüestions per més que passin mil·lers d’anys: serà perquè una biblioteca, com la roda o l’escriptura, és un invent perfecte, fins i tot amb els problemes que comporta? L’ex-libris del rei m’ha recordat el cèlebre rètol de la biblioteca de la Universitat de Salamanca:

“+Hai excomunión reservada a Su Santidad contra cualesquiera personas que quitaren, distraxeren,
o de otro cualquier modo enagenaren algun libro, pergamino o papel de esta bibliotheca,
sin que puedan ser absueltas hasta que esta esté perfecamente reintegrada”.