Contalles de Cerdanya

Les lectures d’estiu tenen un no sé què. A la maleta viatgen alguns llibres, triats en funció del desig i també d’aquella obligació autoimposada, ‘aquest el llegiré per vacances’. Però ai, fillets, filletes, la família de lletres vol créixer, i així és com s’afegeixen a la troupe aquells llibres que comprem pel camí, i que per imperatiu del moment, la seducció sobtada, llegim de seguida, asseguts en un banc davant del riu, sota la fresca dels arbres i escoltant la gràcil cançó de l’aigua.

Posem que el riu és el Segre, petitet en aquesta contrada de l’Alta Cerdanya, és a dir, tot just havent passat la ratlla de França. Les fonts del riu no són gaire lluny d’aquí, a dos quilòmetres, a Llo, on hi ha un balneari d’aigües sulfuroses. Fem dia de vacança i de descoberta a Sallagosa, lloc de naixença de l’escriptor Jordi Pere Cerdà (1920-2011), que diu d’ell mateix: Escriptor català, cerdà de mena i ciutadà francès. I què més? Poeta, dramaturg, contista, novel.lista. Ah sí, també autodidacte… Més enllà de la formació, res millor que ser autodidacte. Un autodidacte sempre és a l’obrador, aprenent.

Fruit d’aquest delit per aprendre, per obrir els ulls a tantes llums, vitals i culturals, com ens ofereix la realitat propera i llunyana, anys enrere, en concret l’any 1958, i seguint la crida de l’infatigable Albert Manent que en una carta convidava als poetes i dramaturgs del Rosselló a escriure també prosa, Jordi Pere Cerdà va emprendre la tasca de recollir i escriure contalles, cassos, com en deien les mares i àvies del lloc. Perquè són elles (el poeta les regracia esmentant-les pel nom en el seu pròleg) les que van preservar en la llengua de la terra els contes i llegendes que, amb el títol de Contalles de Cerdanya, Jordi Pere Cerdà va publicar per primera vegada l’any 1961, a les edicions Barcino. El llibre que jo tinc a les mans és de l’any 2001, publicat per Trabucaire. Entremig hi ha l’edició de 1977, publicada a Sant Joan i Barres, Perpinyà.

Aquesta darrera edició, la que ara comento, té una particularitat: es titula La dona d’aigua de Lanós. Contalles de Cerdanya. La contalla de la dona d’aigua, inèdita i ara incorporada al conjunt, està escrita de forma tan bella com erudita. El text és el resultat tant d’una voluntat d’estil com de la recerca dels lligams antropològics que nuen l’imaginari col.lectiu que compartim a una i altra banda de la ratlla. Per què no va ser publicada en el seu moment? Llegim al mateix text de la contalla de la dona d’aigua de Lanós que la història havia estat explicada a Jordi Pere Cerdà per la seva padrina. Això sí, amb poques dades, amb l’esquelet de la història ben prim, tant que va haver de guarnir el relat posant-hi imaginació. Vet aquí el poeta posat a prova, i aprovant amb un excel.lent, ja que per escriure’l es va documentar, i força.

La dona d’aigua de Lanós aquí la coneixem amb altres noms, ja que, per la seva mateixa naturalesa, les dones d’aigua s’apareixen en tants llocs. Al seu llibre Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos, publicat a Madrid el 1893, Víctor Balaguer va ser el primer a parlar-ne en dues de les contalles recollides al llibre que jo mateixa vaig traduir per a la publicació: Històries i llegendes, de Víctor Balaguer (Diputació de Barcelona, 2002). A El bany de la dona d’aigua i a La llegenda de la dona d’aigua, de Víctor Balaguer, trobem la dona d’aigua que s’apareix al Montseny. La història, si fa no fa, és la mateixa que la de la dona d’aigua de Lanós, tot i que la història en cada lloc pren les seves característiques que, d’altra banda, no són lluny de l’imaginari comú de la rondallística europea, i fins i tot de la indoeuropea. Aquesta genealogia la va saber recollir amb competència Xavier Renau a Dona d’aigua. El mite de la nimfa dels gorgs interpretat de nou, llibre publicat l’any 1986 a l’enyorada editorial Alta Fulla.

En la primera part del seu llibre, un fascinat Xavier Renau estudia els aspectes antropològics de la faula de la dona d’aigua que ha escoltat al Montseny. Però hi ha alguna cosa més, en aquest treball: hi ha literatura, com remarca Àlex Broch en el postfaci, i en qual analitza l’obra de Renau, admetent que se sent un mitòleg frustrat, i que espera –aquesta lectora també- en un futur no massa llunyà orientar una part de la seva investigació literària cap al món del llegendari i la mitologia.

En la segona part de Dona d’aigua, Xavier Renau fa una recreació poètica de la dona d’aigua, una mena de viatge iniciàtic que al meu entendre pot ser considerat paral.lel al viatge poètic iniciat amb la commoció que una noia celta va provocar en Juan Eduardo Cirlot (nascut a Barcelona el 1916 i mort a la mateixa ciutat el 1973, aquest any es commemora el seu centenari). Bronwyn és la protagonista de la pel.lícula El senyor de la guerra (1965), i va ser l’agent inspirador del cicle de poemes- setze llibres- agrupats sota el títol de Bronwyn, o la que reneix de les aigües.

La contalla es fa literatura també quan apareix a Gualba, la de mil veus, d’Eugeni d’Ors. A Gualba… hi ha el rerefons del mite de la nàiade, melusina, o la goja dels gorgs, noms amb què també és coneguda la figura de la dona d’aigua.

La llegenda de la dona d’aigua de Lanós i la nimfa del gorg de Can Blanc, del Montseny, recollida per Víctor Balaguer i redescoberta per Xavier Renau, concorden. Apel.les Mestres també reporta que a Sant Iscle de Vallalta, en un dels vessants del Montnegre, les dones d’aigua rentaven la roba en un gorg. La dona d’aigua, líquida i lluminosa en el seu element, té la particularitat de ser feinera, de dur riquesa i fertilitat a la casa on va en matrimoni per amor, generalment amb un pastor o amb un pagès, que l’ha descobert en el seu hàbitat misteriós i se n’ha enamorat. Fins que l’home trenca el tabú: recordar i dir en veu alta el seu origen de dona d’aigua. En aquest punt la dona desapareix. En algunes versions, la dona torna de nit o a l’alba, i, maternal, contempla els seus fills, en té cura, i després torna a marxar, i així un dia rere l’altre fins que els fills els valen per ells mateixos.

Més enllà de la bonica contalla, que posa una guspira de meravella en els ulls dels infants i als adults ens recorda alguna cosa remota que ens il.lumina per dins, el mite de la figura de la dona d’aigua pot ser interpretat en diversos nivells. No m’hi estendré, ja que, enamorada jo també de la màgica història que posa de relleu els nostres orígens en un mitjà líquid, així com apunten al simbolisme de la regeneració espiritual per immersió en l’aigua, o en el bateig, em caldria seguir les passes de Xavier Renau i escriure un llibre. Un altre dels elements clau de la història és el significat simbòlic del tabú, és a dir: la preservació del que és sagrat, en aquest cas l’origen suprahumà de la dona d’aigua.

Tant de temps ha passat. Digueu-me com explicar-ho, que ens quedi viu el record, fins al dia d’avui, escriu Jordi Pere Cerdà al final del seu relat de La dona d’aigua de Lanós. Ha passat temps, sí. Però cada vegada que llegim la història de la dona d’aigua recordem el que, com ella, tenim de sagrat i que no es pot tractar de manera desconsiderada, sense respecte, i menys trencant una promesa o un jurament, faltant a la paraula donada.

Sota l’aparença de contes, llegendes, rondalles o cassos, és el que tenen les contalles: posen en relació el públic –mainada i adults- amb el transcendent de l’existència. D’aquí ve que s’hagi de preservar aquest tresor, herència cultural dels nostres avantpassats, tal com va entendre Jordi Pere Cerdà en recollir i escriure amb altura literària Contalles de Cerdanya.