Com funciona un cervell d’esquerres

4.10.2018

Quin és l’indicador més fiable per saber si algú vota a la dreta o a l’esquerra? Potser penseu en la renda per càpita, en el nivell educatiu o en l’edat. Fred, molt fred: quan els científics de totes les branques han intentat trobar correlacions entre el vot i el votant sempre han tingut maldecaps, però els que han assolit més èxit predictiu han estat els psicòlegs. La dreta i l’esquerra són, sobretot, personalitats.

La llibertat guiant el poble | Pintor: Eugène Delacroix

La llibertat guiant el poble | Pintor: Eugène Delacroix

Intentarem no fer trampa: dreta i esquerra són conceptes cada cop més ambigus i  antiquats. Des del dia en què els delegats que assistien a l’Assemblea Nacional francesa del 1789 va dividir-se a un costat o a un altre del rei en funció de si donaven suport a l’ordre establert (a la seva dreta) o si donaven suport a la Revolució (a la seva esquerra), fins a arribar al segle XXI, han canviat moltes coses. Però encara que l’oferta i les inquietuds electorals s’hagin complicat, la distinció entre “conservadors” i “progressistes”, que té molt a veure amb allò que va passar a França, encara fa sentit. El perquè és molt senzill: les ideologies aspiren a la racionalitat i la coherència, però resulta que els éssers humans som molt més irracionals del que ens agrada admetre. El conservadorisme o el progressisme, a diferència de projectes polítics com la socialdemocràcia o el liberalisme, són mentalitats. Qüestió: escollim les preferències polítiques com qui respon la pregunta d’un examen, o ens deixem guiar pel nas?

Ho té claríssim Jonathan Haidt, un dels grans noms del relativament jove i interessantíssim camp de la psicologia moral, i ho explica a The Righteous Mind, un llibre (un èxit inexplicablement no traduït) que hauria de ser lectura obligatòria per aquells a qui massa teoria política els ha ofuscat el sentit comú. Després d’analitzar una munió d’experiments i estudis –inclosos els que ha fet en primera persona-, Haidt considera absolutament irrefutable que les emocions van primer, i les raons després. En general i en política. La seva metàfora més brillant és que la part racional de la ment és, en realitat, el secretari de premsa de la part emocional. I què fan els secretaris de premsa? Inventar justificacions per a les polítiques que ja es troben fetes pels seus superiors, crear narratives que construeixen la coherència a posteriori i intentar que els periodistes i els votants se les empassin. El problema és que a vegades ho fan tan bé que fins i tot els mateixos polítics, que han decidit A o B per altres motius, s’acaben creient la història.

L’estudi de la ment és una de les disciplines més corrosives que hi ha. Des de fa molts anys, ens bombardeja amb experiments impecablement dissenyats que soscaven l’antropologia clàssica de la il·lustració, aquella que defineix l’home com un animal lliure, autònom i racional. Al seu llibre, Haidt es fa un tip de compendiar aquests estudis, que el primer cop que escoltem ens costen de creure però que, un cop superem el trauma, ens adonem que expliquen com funciona el món molt millor del que ho fa el paradigma excessivament racionalista –això inclou, també, el racionalisme econòmic-. Els experiments que s’han fet són infinits, des de la prova que un grup de jutges condemna més severament als acusats si l’habitació on es troben fa pudor o si fa massa calor (!), fins a la constatació empírica que les persones boniques cobren més que les lletges amb la mateixa preparació. L’evidència no s’acaba i és conclusiva: infinitud de factors que no controlem afecten les decisions, fins i tot –o especialment- aquelles que considerem més racionals. No voler-ho veure és, avui dia, autoenganyar-se.

Hem dit que esquerra i dreta s’associen majoritàriament amb la personalitat. La personalitat és un conjunt de disposicions que fan que dos individus puguin experimentar i reaccionar a uns fets idèntics de maneres diferents. Es tracta d’un seguit de patrons conductuals, emocionals i cognitius que es desenvolupen amb una barreja de genètica i educació. Les personalitats funcionen com ho fa l’estil en la literatura: cadascú té el seu i el manifesta constantment sense ser-ne conscient del tot. Tot plegat es pot entendre en termes d’economia del pensament: imagineu que cada vegada que passa alguna cosa, haguéssim de deliberar sobre tots els pros i contres de la situació, estudiant la complexitat de causes i conseqüències. Viure així seria impossible, i per això desenvolupem dreceres que conformen la nostra personalitat. La complexitat de cada individu és molt gran, però els automatismes tendeixen a agrupar-se de determinades maneres que ens permeten fer generalitzacions. Mantenint el paral·lelisme literari, les personalitats serien com els arquetips.

Què diferencia les personalitats conservadores de les progressistes? Com que Haidt parla de política i entén que la política és l’extensió natural de la moralitat, centra el seu estudi en les diferències de raonament moral. Seguint amb el paradigma irracionalista, l’evidència confirma que el judici moral es produeix després de l’emoció que el desencadena: primer sentim que una cosa està bé o malament, i a continuació busquem la teoria per explicar-ho. Secretaris de premsa. L’objectiu de la seva investigació és identificar el seguit de clivelles bàsiques que activen les respostes morals. El total de vectors són 6: cura > dany, justícia > trampes, llibertat > opressió, lleialtat > traïció, autoritat > subversió, sacralitat > profanació. Segons l’autor, les disjuntives que activen les respostes morals dels nostres cervells encaixen en alguna d’aquestes categories. Si veiem algú pegar a una persona indefensa, s’activa l’eix cura > dany, si veiem algú que roba el que el seu veí ha treballat per aconseguir, s’activa el justícia > trampes, si imaginem algú pixant-se sobre la tomba dels nostres familiars, s’activa sacralitat > profanació, etc. Per embolicar la troca, tots estan en competició i diàleg permanent.

Doncs bé, mentre que els conservadors construeixen la seva moralitat tenint en compte els 6 eixos, els progressistes són molt menys sensibles als tres darrers i creuen que la moralitat s’ha de reduir als tres primers. No només això, els progressistes creuen que pensar en termes de lleialtat > traïció, autoritat > subversió, sacralitat > profanació és contraproduent per a la vida en comú, un llegat d’èpoques passades que caldria deixar enrere. El progressisme es pot definir com la idea que gairebé res és sagrat, que la lleialtat només està justificada si hi ha igualtat total i seducció mútua, i que la subversió de l’autoritat no només és permissible, sinó positiva. Per al conservador, transgredir qualsevol dels 6 eixos demana automàticament un judici moral, mentre que, per al liberal, només cal atendre a cura > dany, justícia > trampes, llibertat > opressió. A més, Haidt ens recorda que els progressistes, com ell mateix, són l’excepció i no pas la norma, i per això es val de l’acrònim WEIRD, per westerner, educated, industrialized, rich and democratic. “Weird”, en anglès vol dir “raret”, perquè si oblidem el primer món i ho mirem en termes històrics i antropològics, els progressistes ho són. No gastaré espai en revisar la metodologia, però aquestes conclusions són el producte de centenars d’experiments i estudis molt ben parits, avalats pels estàndards científics i duts a terme en cultures tan diferents com l’índia i la britànica.

Si, com hem dit, les diferències entre personalitats s’expliquen per la barreja de components genètics i components culturals, també és important mullar-se i dir quins són més importants. Farà molta ràbia als liberals progressistes, que generalment creuen en la mal·leabilitat infinita de la condició humana, però els estudis demostren que la genètica pesa més. Si parlem de preferències polítiques, pràcticament uns dos terços. Un cas molt il·lustratiu és el dels bessons idèntics: la diferència entre personalitat i també, esclar, entre gustos polítics que exhibeixen els germans convencionals, que se suposa que estan exposats a ambients culturals i educacions quasi idèntiques, és infinitament més gran que la que tenen els bessons idèntics… que voten igual fins i tot si han estat educats en llars diferents! Agradi o no agradi, i tan determinista com sona, el que fa que els dos bessons quasi sempre votin el mateix i els germans no tant, és la dotació genètica que configura els respectius cervells i que és impermeable a l’educació.

Tot plegat no vol dir que la narrativa racional sigui impotent. Haid explica, i també tots ho sabem, que a vegades podem asseure’ns a parlar amb el secretari de premsa i elaborar la política conjuntament. Com bé sap la neurociència, tenim dos modes de funcionament, el ràpid i el lent, i la deliberació parsimoniosa que exposa incoherències -dissonàncies cognitives- ens pot motivar molt per reorientar les emocions. No hi ha dubte que ens podem treballar a nosaltres mateixos. La lliçó de la psicologia moral però, és que la moralitat passa molt més sovint a través dels circuits ràpids i que, per tant, persuadir-se a un mateix i persuadir als altres s’assembla molt més a anar al gimnàs que a anar a la biblioteca: amb l’intel·lecte podem fixar objectius i plans i avaluar-los millor que amb el fetge, però l’única manera de canviar és amb l’esforç constant. En altres paraules, i existeixen experiments al respecte, la gent no es torna més bondadosa assistint a cursos de filosofia moral… fins al punt que els llibres que més es roben de les biblioteques són els tractats d’ètica!

Resumim per concloure: el conservadorisme i el progressisme són mentalitats més que no pas ideologies sistemàtiques, però aquestes personalitats són el factor més decisiu a l’hora d’escollir filosofies polítiques. Encara que programes de partits i estructures psicològiques no se superposen perfectament -hi ha ideologies que combinen aspectes conservadors en X i progressistes en Z-, és l’àmbit on trobem més afinitats i correlacions, moltes més que si ens fixem en la classe social, per exemple. Però resulta que les personalitats estan determinades en bona part per la genètica, i la munió d’experiments fets fins ara han demostrat una vegada i una altra que la major part de les nostres decisions i preferències no venen de la deliberació racional, sinó de mecanismes automàtics que justifiquem a posteriori. El problema polític és el següent: els individus amb personalitats diferents veuen el mateix món, els mateixos fets, de maneres substancialment diferents. Quan hem de prendre decisions col·lectives, això pot ser molt greu. Uns són cecs davant el raonament moral dels altres, i la deliberació només pot ajudar de manera molt parcial i en contextos que permetin el pensament lent, que en el món de la política i la comunicació digital d’avui, són raríssims.

Submergits en una cultura progressista on els intel·lectuals són majoritàriament d’esquerres, tendim a fer el que Ignacio Sánchez-Cuenca fa al seu llibre La superioridad moral de la izquierda (Lengua de trapo). Creure que els valors progressistes són objectivament superiors, i que el que cal és educació i refinament dels discursos. Al final, la balança s’inclinarà pel costat de l’esquerra. Fora de la intel·lectualitat, els sectors conservadors -com ara els principals agents econòmics-, tenen igual de clar que els seus valors són els bons, i que la realitat dona la raó a la dreta mentre l’esquerra va bramant. La gràcia de l’obra de Haidt és que serveix per entendre molt millor els límits i les frustracions que genera aquesta visió massa racional i intel·lectualitzada de l’ésser humà a l’hora de fer i entendre la política. Si pensem com un psicòleg evolutiu, entendrem que les diferències entre personalitats 1) són més immutables i menys deliberades del que pensem, i 2) existeixen perquè són útils per al conjunt de la població. I és que, si un seguit de maneres de fer fossin dolentes per al col·lectiu, seria poc raonable que la meitat de la població les dugués gravades al cervell. Si realment interioritzem això, tant si som de dretes com d’esquerres, la política i la retòrica estaran molt menys polaritzades.

Què vol dir ser d’esquerres avui? Tenen sentit l’esquerra i la dreta en una època on ja no es parla d’ideologies? Com es relaciona la cultura contemporània amb aquesta divisió política tradicional? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre l’esquerra al segle XXI i volem que ens feu arribar la vostra opinió -i la vostra experiència- al correu opinio@nuvol.com, Twitter o Instagram amb el hashtag #EsquerraNúvol per fer-vos participar en el debat i recollir les vostres idees.