Collin Sekajugo: L’art que canvia vides

Aquest dimecres la residència d’artistes Jiwar fa una jornada de portes obertes. Jiwar col·labora des de fa tres anys amb el projecte AIR, en el què es seleccionen 8 creadors d’entre prop de 400 candidatures de totes disciplines que viuen i treballen en qualsevol país d’Àfrica. Enguany Jiwar ha seleccionat Collin Sekajugo (Uganda-Rwanda) i Tamrat Gezaghane Gero (Etiòpia, arribarà al maig a Barcelona), en el marc del conveni amb Africa Centre i amb el suport de The African Arts Trust.

L’artista ugandès-rwandès ha creat un espai de creació artística a Uganda i un a Rwanda, el primer després del genocidi. Aquestes institucions han canviat substancialment la vida de les comunitats i han dotat d’oportunitats les vides de moltes persones. Collin Sekajugo és un jove artista amb una visió contundent que defensa fèrriament el paper de l’arti la creació, que creu que es poden desenvolupar en societats amb poques oportunitats i perspectives. La seva visió, militància i determinació han fet possible el que sembla ara un somni fet realitat.

Com aconsegueix un jove nascut a Uganda i estudiant a Kènia, sense tradició artística familiar, arriba a fer-se un lloc com artista a l’Àfrica de l’est? 

Com a jove estudiant a Kènia, per a mi va ser impressionant veure la quantitat de galeries, exposicions i artistes que s’estaven produint a Nairobi aleshores. Només anant a l’institut, creuava carrers amb nombroses galeries que em fascinaven. Així va començar el meu interès. A més, en aquella època van morir els meus pares, tots dos. L’art em va servir per expressar-me i recollir-me al mateix temps. Va ser una mena de refugi, però també un alliberament que em permetia treure allò que em feia massa mal. Sempre he viscut la creació artística des de les dues facetes, la més intimista de retrobament amb un mateix, i la social, que et connecta amb els altres i crea ponts. Mai he fet una altra feina que l’artística, per mi el fet de ser artista és una manera de viure que em permet trobar la pau i el confort en mi mateix.

Però la tradició artística més forta a l’Àfrica de l’est havia sorgit sobretot d’Uganda…

Uganda i Kènia són països amb una història ben diferent, però no tenim cultures tan allunyades. La situació geogràfica de Kènia i la precoç colonització li van donar una idiosincràsia particular. És un país amb més diners, infraestructures i recursos que Uganda. Moltes famílies es van exiliar degut a la inestabilitat i els conflictes a Uganda des de la dictadura d’Idi Amin Dada (1970) i els governs posteriors, fins a la normalització política de l’any 1986. Molts talents ugandesos no vivien al país per culpa dels problemes polítics i la repressió.

Tot i així, l’escola d’art amb més prestigi de l’Àfrica de l’est segueix essent la Margaret Trowel School of Industrial and Fine Arts (Makerere University, Kampala), fundada als anys 30, i bona part dels artistes de més renom de la nostra regió són ugandesos com Kizito Maria Kosule. A Kènia vaig poder néixer i créixer com artista. Quan vaig començar a vendre la meva obra a la Galeria Watatu (una de les més famoses de l’Àfrica) i a estalviar diners, vaig començar a viatjar pel continent. Vaig viure 3 anys a Sud-àfrica i el 2007 vaig tornar a Rwanda, a la terra de la meva mare. Allí vaig fundar IVUKA. Volia fer alguna cosa per aquell país tan trist i desolat.

Què va significar la creació d’IVUKA a una ciutat com Kigali?

IVUKA va ser el primer centre d’art que va crear-se a Rwanda després del genocidi. Jo volia tant aportar la meva part com contribuir a donar una imatge positiva del poble rwandès a través dels seus propis artistes. Ho vaig viure com una oportunitat per a contribuir a la reconstrucció simbòlica del país, donant lloc a l’esperança, l’alegria, la creació. No tenia cap dubte que l’art seria un catalitzador per al canvi social i un pont de trobada entre ètnies. També va ser una missió personal, el 90% del que jo guanyava venent les meves obres als Estats Units anava per al projecte. 

No hi ha cap dubte que la creació d’IVUKA ha suposat un canvi radical en la comunitat i en la vida de moltes persones. A Ivuka hi han passat artistes de totes les categories, però el projecte ha tingut una incidència brutal en moltes famílies a partir del treball fet amb nens i nenes del barri que no havien sortit mai de les afores de la ciutat. Alguns d’aquests infants amb prou feina havien agafat un autobús i han acabat viatjant a Europa en mostres internacionals de dansa, capgirant les perspectives de vida personals i familiars i formant part del grup de dansa nacional, per exemple. Tot gràcies al treball de professionalització que els dóna IVUKA.

Els hem vist créixer i fer-se homes i dones amb un futur lluminós, que viuen en pau. Al mateix temps, en els seus inicis, IVUKA va ser una atracció pels creadors i creadores rwandesos de famílies exiliades. Molts d’ells van tornar ni que fos temporalment a la terra dels seus pares. I hi van venir amb ulls nous, amb una mirada fresca que ha aportat molt als veïns i veïnes i a la comunitat sencera. Penso en Emmanuel Nkuranga,  Richard Safari Karekezi i Innocent Nkurunziza (criats i nascuts a Uganda), Shadrack Kayiranga (nascut a la RDCongo) i molts d’altres. Alguns d’ells, després de l’experiència a IVUKA, han fundat els seus propis centres de creació en altres indrets.

A IVUKA hi conviuen artistes visuals i tallers de tota mena amb les arts performatives (música, percussió i dansa sobretot). Aquesta barreja entre artistes professionals, nens i nenes del barri, joves a l’atur que no tenen res a fer i que allí troben un lloc on aprendre i valorar-se a ells mateixos és brutal. El centre és gratuït per tothom, i això fa que tothom hi sigui ben rebut. Sempre hi passen coses.

Però un cop vas fer a la terra de la mare, vas anar a la terra del pare…

Després de fer funcionar un projecte en terra materna volia fer el mateix al poble d’on era originari el meu pare, Ndegeya (Uganda). L’any 2011 vaig anar cap allà i vaig constatar com s’havia degradat la situació per la gent del poble: atur, VIH, pobresa… Em preguntava com l’art podria canviar les coses allí, com tornar l’energia a un poble que s’anava buidant de joves, que només veien oportunitats a la ciutat. L’entorn és molt diferent del context de Kigali (rural, allunyat dels grans centres, etc.).

Primer de tot vaig organitzar un campus d’art per a artistes i no artistes, un espai que vaig llogar a un oncle meu, sobre un turó, en un lloc magnífic. Es diu Camp Ndegeya. Van anar-hi artistes de tot arreu, entre ells en Cyrus Kabiru, kenià convidat a l’exposició Making Africa que es farà ben aviat al CCCB (després de Kènia i Uganda ara els dos coincidim a Barcelona, jo a Jiwar i ell a Hangar!).

Els artistes estaven convidats a deixar una escultura al camp i poc a poc aquest es va anar omplint d’art. Vam millorar la infraestructura i els espais. Això va ser l’inici d’una autèntica transformació. Ara el poble s’ha convertit en una destinació per a artistes d’arreu. Molts joves de la zona han deixat la ciutat i han tornat al poble per construir la seva casa, participen en les activitats i això els dóna feina.

En segon lloc vam fer un programa de residència d’artistes basat en el desenvolupament comunitari. Es demana als artistes que treballin sempre des del context del poble i la comunitat i que la seva feina sigui necessàriament útil per a la gent. Per exemple, un escriptor que fa tallers de lectoescriptura per a nens i nenes, un grup d’artistes russos que van fer tallers per als nens i nenes sords, un altre grup d’artistes kenians que van treballar amb objectes trobats, etc. Jo mateix vaig fer un monument per a la unitat a l’entrada del poble. Va entusiasmar tant a la gent que ara és el punt de trobada oficial i oficiós per tothom. Fem moltíssimes coses: hem encetat un programa en què ensenyem nous trucs i noves maneres de cuinar per innovar receptes i aprofitar més els ingredients, vam fer una marató amb 100 corredors europeus, curses de de ciclisme… I tot això va començar des de l’art. El projecte es diu Weaver Bird, que és la traducció en anglès de Ndegeya (ocell teixidor, en català).

Amb tanta bona feina feta, què et queda per fer? Quin és el teu somni?

Voldria que els polítics i els que els envolten s’adonessin com n’és d’important l’art i la creació i que ho consideressin segons la importància real que té. Si l’art esdevé quelcom respectable, motles coses poden canviar. Fins ara només Senegal o Nigèria podríem dir que havien desenvolupat un cert respecte cap a les iniciatives artístiques, però cal molt més.

I què et pot aportar la teva residència a Barcelona?

Mai m’hauria imaginat que fóra possible trobar una ciutat amb tant diversitat cultural, amb tant bones infraestructures i on cadascú pugui expressar-se sense renunciar a la cultura d’origen. És la residència de creació que més m’ha donat. I n’he fet moltes.

Collin Sekajugo serà a Jiwar fins el 31 de març.

El dia 18 de març, divendres, a les 19h presentarà els seus projectes a la Llibreria Altaïr, Gran Via de les corts Catalanes, 616 .

El dia 30 de març a les 19h, participarà a les portes obertes mensuals de Jiwar.