Carles Estrada: «No volia escriure l’enèsima còpia de l’obra de Tolkien»

Londres oculta un univers fantàstic que sacseja la vida d’en Paul, un periodista faldiller i solitari que ben aviat es veurà embolicat en un trama de traïcions, venjances, amenaces de mort i persecucions. Es tracta de la història amagada rere L’afer Whitestone (Editorial Base 2014), una novel·la que explora la incomunicació i les relacions personals a través de la màgia. Núria Juanico ha conversat amb l’autor, Carles Estrada.

L’afer Whitestone combina la intriga i la màgia en una història atrevida i particular. Com va sorgir, tot plegat?

Tot plegat sorgeix de les meves passions infantils i adolescents; els còmics, les sèries de televisió dels anys 60 (Man from UNCLE, The Avengers), Alícia al país de les meravelles, Jules Verne, Sherlock Holmes, les novel·les d’espies i el món de Tolkien.

La novel·la transcorre a Londres i, tot i que també té lloc en un món paral·lel, la ciutat i la cultura angleses hi juguen un paper rellevant. Què creus que hi pot trobar el lector català?

Londres és una ciutat fascinant i també és el decorat de la majoria de les novel·les, pel·lícules i grups musicals que m’acompanyen des de fa tant de temps. De la mateixa manera que el lloc on naixem condiciona la nostra vida, el lloc on transcorre una història li dóna una aroma especial. Sherlock no seria Sherlock a Roma, per exemple. Jo proposo al lector català un viatge a una ciutat, que com tot viatge agradarà o no, i per tant, condicionarà per bé o per mal el gust per la història. En qualsevol cas, Londres és una ciutat que agrada a gairebé tothom i per tant és una aposta de poc risc.

A més, la història està ambientada a l’any 1966. Per què vas optar per ubicar-la en aquesta època?

Londres ha tingut moments d’especial esplendor. Un d’ells va ser l’any 1966, quan la ciutat era el rovell de la cultura pop, el famós swinging London. Si jo tingués la famosa màquina del temps d’H. G. Wells, el primer lloc on aniria seria al Londres de 1966.

En Paul, el protagonista, se submergeix en una dimensió fantàstica i descobreix una nova realitat formada per sacerdotesses, reis i mags. Com va anar el procés de construcció de tots aquests personatges i les seves nissagues?

No volia que la meva novel·la fos l’enèsima còpia de l’obra de Tolkien. Jo sempre m’he imaginat mons fantàstics i als dotze anys ja m’agradava inventar-me idiomes i alfabets estranys. Per tant, no m’ha resultat gaire difícil. De fet, m’ho passo d’allò més bé però també sóc conscient que no tothom comparteix les meves passions freakys i he procurat no passar-me de rosca. Crec que els amants d’aquest tipus de literatura hi trobaran allò que busquen però crec sincerament que L’Afer Whitestone no és una novel·la fantàstica, malgrat tot.

De tots els personatges, la Sirke és la més estranya i misteriosa. La noia apareix de sobte i capgira la vida d’en Paul, que haurà de compartir-hi moltes estones i protegir-la. Per què li vas donar un aire tan críptic, fins al punt que pràcticament no es comunica amb el protagonista?

Tot el que sabem sobre ella ho sabem per boca d’en Paul. En certa manera, ella és la projecció de la seva dona ideal. Fins i tot hi ha moments on dubta que ella sigui real. Ell mateix diu que si es poguessin entendre, ho engegaria tot a rodar. No està acostumat a relacionar-se amb dones més enllà de les quatre frases necessàries per endur-se-les al llit. Per això mateix, amb la Sirke es veu obligat a comunicar-s’hi d’una altra manera i segurament aquest és el motiu pel qual se n’enamora.

Per explicar la història, utilitzes una veu narrativa particular. Coneixem els fets per part d’en Paul, que ens relata el que succeeix a l’instant com si ho expliqués en veu alta, en una espècie de monòleg continu. Què et va fer optar per a aquest estil narratiu?

Volia que el lector es fiqués dins la pell del Paul. Havia de saber el mateix que sabia ell sobre els inexplicables canvis que estava experimentant en la seva vida. Per això no he traduït el que diu la Sirke en el seu idioma. La dificultat en la comunicació entre els dos personatges principals ajuda el lector a comprendre les reaccions del Paul tot i que, lògicament, es perden elements descriptius.

Les últimes pàgines del llibre estan dedicades a la llengua de la Sirke i al seu alfabet. Com vas elaborar tot aquest llenguatge? Per què has decidit incorporar aquest quadern final?

Jo sóc filòleg. Les llengües són una de les meves passions i com ja he comentat, sempre m’ha agradat inventar-me llengües i alfabets. El llenguatge segueix pautes lingüístiques. No és un bla-bla-bla per passar l’estona. Espero que algú ho trobi interessant. En qualsevol cas, el quadern final acaba de donar sentit a tota la història, la qual cosa ja en justifica la presència. A més, potser algú, algun dia, es trobarà una noia morta en un parc i acabarà fent un viatge a una altra dimensió. De ben segur que m’agrairà molt que jo li hagi ensenyat algunes frases útils.