Camilleri, tan entranyable com Montalbano

El nom propi de la novena edició de la BCNegra ha estat Andrea Camilleri. Divertit, irònic i gesticulador com a bon italià, va oferir una sincera conversa el passat divendres a la Sala Barts de Barcelona, juntament amb el traductor de la seva obra, Pau Vidal, i Jokin Ibánez, aficionat a la novel·la negra.

Andrea Camilleri diu que ha tingut la gran sort de guanyar-se la vida fent allò que més li  agrada: escriure. El seu comissari, Salvo Montalbano, el va convertir en un autor d’èxit. Segons Pau Vidal, les peripècies de Montalbano expressen sempre una mirada crítica sobre la situació del país que l’envolta. Per corroborar-ho, no va tenircap dubte en preguntar al seu creador sobre quina és la situació política que avui dia viu el país italià. Camilleri va ser molt clar en respondre, “Berlusconi està desapareixent, espero que no torni ni momificat”, afirmant que la situació a Itàlia és caòtica i irreal. L’escriptor va afegir que es considerava un “convençut europeista tot i no estar convençut d’aquesta Europa que és el diner, els bancs i el mercat, sinó de l’Europa com un ideal de solidaritat i del bé comú”. Paral·lelament, Vidal va aprofitar l’ocasió per preguntar-li sobre què creu que en pensaria Manuel Vázquez Montalbán, sobre la qüestió catalana del dret a decidir. El sicilià, que des de fa anys vius a Roma, va respondre que Vázquez Montalbán apostaria per Catalunya perquè “era català”, matisant que el problema ve de fàbrica, “de com néixer”. Va sentenciar sense embuts que “una llengua representa una individualitat, una cultura i una mica la nació”.

Paco Camarasa, comissari de BCNegra i moderador de la conversa, va continuar recordant a Montalbán amb l’obra que va empènyer Camilleri a escriure novel·la negra, El Pianista. Tractant-se d’un llibre que parla sobretot de la dignitat dels perdedors i la indignitat dels guanyadors, va preguntar-li quina opinió en tenia al respecte. Camilleri, molt astut, va respondre que “si un ha nascut amb les idees innates que els posicionaments canvien és perquè des de petit ha vist la dignitat d’aquells que han perdut”, remarcant que “no es guanya mai sense infàmia, sense una mica de maldat, perquè és innat per naturalesa”.

Per la seva banda, Jokin Ibánez, gran lector de novel·la negra, va conduir la conversa cap a la infantesa de l’escriptor. Ibánez tenia curiositat tant pels records de joventut de Camilleri com del mateix Montalbano. Sobre Camilleri, l’escriptor va descriure la seva infància sota una gran influència feixista i religiosa. Va recordar que quan tenia deu anys fins i tot va escriure una carta al Duce per anar a matar abissins, ja que a l’època Abissínia era una colònia italiana. “Era el cervell d’un nen contagiat per tota la ideologia feixista de l’època, de la doctrina de l’escola i de la religió”, va assenyalar l’autor. Pel que fa a la infància de Montalbano, Camilleri va explicar que era un nen molt enginyós perquè va perdre la mare des de ben petit i com a mare, només en té un record com si fos un camp de blat. Un nen que va ser criat pels seus tiets, i tot i semblar aparentment alegre, tenia un rerefons d’amargament”. Fent referència a la professió de Montalbano, la de policia, Camilleri va afirmar que un vuitanta per cent dels homes neixen incendiaris i moren bombers, però que Salvo Montalbano n’era una excepció perquè encara que formi part de les forces de l’ordre “és un òptim funcionari rebel”.

Finalment, el pare de Montalbano també va parlar sobre l’ús de l’italià estàndard combinat amb les variants dialectals sicilianes, que sobretot atribueix a personatges com Catarella. Va explicar que tot es tracta de com comences a escriure una novel·la. En el seu cas, va ser com un exercici personal, i va confessar que s’ha guanyat el públic perquè l’entén amb el registre que més li agrada, realçant la tasca fonamental de la figura del traductor: “El traductor fa que un autor tingui èxit a l’exterior. Si tinc aficionats és mèrit del bon traductor”.

Amb signes de cansament però amb un gran somriure, Camilleri es va acomiadar d’un públic que no es cansava d’aplaudir. Va ser llavors, un cop dret, quan el gran mestre de novel·la negra va alçar el puny dret, tot fent gala del seu agraïment i d’aquesta “amistat i afecte” que tant devia a Barcelona i tan evocava quan va recollir el Premi Pepe Carvalho. Camilleri abandonava lentament la sala després d’una conversa on va riure, recordar, recitar poemes i fins i tot cantar cançons d’infància. Camilleri va demostrar ser tan entranyable com el mateix Montalbano.