Bouvard i Pécuchet, o la culminació de l’enciclopedisme

Per quart dilluns consecutiu assistim a una nova sessió del Cicle de Filosofia i Literatura a la Casa de Cultura de Girona. Aquest passat 11 de febrer, Jordi Llovet posa títol a la xerrada: «Gustave Flaubert. Bouvard i Pécuchet, o la culminació de l’enciclopedisme». Si volem apropar-nos a l’escriptor francès, Llovet ens recomana llegir Salambó (1862), L’educació sentimental (1869) i, tal com seria un disbarat d’obviar, Madame Bovary (1857), tot considerant el rerefons moral del desenllaç que li espera a l’Emma. Les obres esmentades serien de més bon entendre que el relat que el nostre conferenciant es disposa a resseguir en clau filosòfica. Efectivament, Bouvard i Pécuchet (1881) és una de les novel·les més complexes de l’autor.

Tanmateix, a tot embolic se li pot traure benefici, amb aquesta garantia Llovet desfà els entramats d’aquesta sàtira, que va molt més enllà de les desventures de dos companys que proven sort —i troben infortuni— al dur a la pràctica el coneixement enciclopèdic. Inacabada i a títol pòstum, Flaubert, que no era ni molt menys despreocupat per la situació política del moment, desplega l’estat decadent de la burgesia francesa —el somni pretensiós de tot un segle de consolidació es veu frustrat després de la batuda al govern imperial de Napoleó III—, estat que es manifesta en l’ensopiment pels costums, ideologia, moral i creences de l’època.

Bouvard i Pécuchet són el perfil exemplar de l’etern ximplet que tot s’ho creu, exempt d’esperit crític i aliè a qualsevol mena de diàleg, mentre roman indiferent davant la realitat del seu voltant. El que tenim al davant és, per tant, el pretext per mostrar com la recerca de la veritat s’invalida entre les quatre últimes desil·lusions esmentades en el paràgraf anterior. Els protagonistes de l’obra de Flaubert experimenten amb l’agronomia, la ciència, la metafísica… i, finalment, amb la religió, mal que cap de les seves pràctiques surt reeixida. El caire epistemològic del relat ens tempta a suggerir un cert quixotisme il·lustrat. Flaubert va ser un gran lector de Cervantes, i no seria del tot desmesurat trobar-ne el paral·lelisme, malgrat que Bouvard i Pécuchet no duen el món de la ficció cap al terreny real, com va fer Alonso Quijano, sinó que es topen amb la impossibilitat de menar el saber enciclopèdic cap a la mateixa realitat.

Entre altres paral·lelismes —literaris i filosòfics— aturem-nos en «Tlön, Uqbar, Urbis Tertius». A l’inici d’aquesta ficció Borges cita la troballa d’un exemplar apòcrif de la Encyclopaedia Britannica, on es descobreix una entrada que descriu certa regió imaginaria, Uqbar. Més endavant, el mateix Borges —acostumat a mostrar-se entre els seus relats—, localitza una nova enciclopèdia, en la que apareix traçada tota la realitat de Tlön, un món irreal. Al desenllaç, Tlön, és la nostra pròpia realitat. Llovet adverteix que en el capítol on Pécuchet i Bouvart s’apropen a la filosofia aquests asseveren la dificultat de no dubtar de res, així com la improductivitat del saber metafísic. L’exercici és el contrari, el saber enciclopèdic que mostra Flaubert és inútil a l’hora de referir el que és real; el de Borges, que hauria de resultar merament fictici, escau a la veritat del nostre món.

Acabem amb una última consideració, el contrari del savi és l’estúpid, l’ignorant o l’indiferent, qualsevol substantiu que denoti a aquell qui es manté damunt la torre d’ivori. En els nostres temps el marfil ha començat a xifrar-se en codi binari. Sovint m’aturo en el següent episodi: un individu observa la predicció meteorològica via telèfon mòbil per veure el clima del dia, mentre que per la finestra pot distingir com la pluja deixa ben xop el carrer; tanmateix, veient que en l’aplicació indica que la jornada serà assolellada, agafa les claus de casa i surt per la porta sense paraigua. Alienats, davant la informació que ens proporcionen les pantalles dels dispositius electrònics.