Banda sonora per la tardor

La tardor posa fi a l’estiu i al bon temps,  escurça les hores de sol i ens retorna a la vida laboral. Per tant, no és estrany que de sobte certa melanconia i tristesa s’apoderi de nosaltres. Tot i així la tardor té les seves coses bones, sobretot per als amants de la música, ja que arriba amb una allau de novetats discogràfiques. 

És el cas de Brighter de Jupiter Lion, banda valenciana que publica a través de la discogràfica Bcore. El grup format per José Guerrero al baix i a les veus, Gonzo In Vegas a la bateria i Sais al teclat, factura un àlbum de vuit cançons on hi trobem kraut rock, post punk i pinzellades de psicodèlia.  No fan ús de guitarres, no els fa falta. Mitjançant una base rítmica musculosa i teclats analògics, aconsegueixen enganxar-te mentre et transporten amb ells a una altra galàxia. A vegades costa d’imaginar que només siguin un trio perquè les múltiples capes que van afegint i la potència amb la que sonen fan la sensació que ens trobem davant d’una legió de músics.

La primera cançó “Brighter” ja deixa clar quin és l’objectiu del disc: atrapar-te, fer-te presoner i no deixar-te fins a que caiguis mort de cansament, exhaust però amb somriure als llavis. Un cop comença a sonar el primer tema, el grup inicia el seu viatge caminant decididament endavant sense mirar enrere, disposat a recollir i endur-se tots els que es trobi pel camí.

Amb el segon tema “Your God is Human”, hit indiscutible de l’àlbum, el grup ja ha agafat la seva velocitat punta. La base rítmica exercint com a conductora experimentada sap on va mentre teclats i veu amenitzen el viatge i el fan menys feixuc. Som a l’autopista i anem amb el peu del gas a fons.

Després d’aquest contundent inici, el tercer tema “Delpasse” baixa les revolucions, i a mode d’estació de servei ens serveix per agafar forces, recuperar l’alè i preparar-nos pel pròxim tram del viatge: “Doppelgänger”, moment àlgid de l’àlbum. Amb aquest tema el grup engega motors de nou i ens activa amb una força inusitada.

Jupiter Lion no és tan sols kraut rock i prou, sinó que sonen a alguna cosa més. Partint sempre des de l’òptica kraut arriben a altres paratges musicals on el postpunk i la psicodèlia es donen la mà. És el cas de “Walking on Circles”, que sona inconfusiblement post punk.

En definitiva els Jupiter Lion saben on van, quin és l’objectiu, i nosaltres no podem fer res més que pujar a la nau i acompanyar-los en el seu viatge.  Al pròxim concert que facin a Barcelona allà em tindreu amb ganes de deixar-me endur i corroborar aquestes bones sensacions.

La següent novetat de la que us vull parlar és Os meus shorts II del grup OS MEUS SHORTS, un dels últims àlbums editats per Bankrobber que ja va ressenyar Tuli Màrquez aquí. El segell discogràfic independent nascut el 2002 segueix apostant per un model de proximitat i en aquest cas ens apropa el darrer disc del grup liderat per Nico Roig, music i compositor pluriocupat que també col·labora amb Maria Coma o Refree. Nico Roig empra el grup com a banc de proves on donar forma a tot allò que li passa pel cap. El seu ideari queda recollit en aquest àlbum de 18 cançons. Tots els temes tenen en comú el fet de plasmar, de manera breu i concisa, moments i estats d’ànim de la ment de Nico Roig, sense la pretensió d’anar més enllà. Això fa que tot i la quantitat de cançons el disc es consumeixi de forma ràpida i amena. Cap estil musical encotilla el disc i això fa que hi trobem des de música per a bandes sonores de pel·lícules, música clàssica contemporània i rock experimental. Tot i aquesta disparitat d’estils l’àlbum sona compacte i coherent, i ens dóna una imatge clara de l’ideari del seu autor.

La Castanya, segell discogràfic independent i promotora de concerts dirigida de forma artesanal des de Barcelona, acaba de presentar el nou disc de Beach Beach, anomenat The Sea, continuació del sorprenent Tasteless Peace(2012).

Els dotze temes que conformen l’àlbum irradien llum, frescor i vitalitat. El grup mallorquí, mitjançant guitarres brillants i cristal·lines, ritmes de baix trepidants i melodies i tornades vocals dolces pren el millor del pop i powerpop d’ascendència britànica dels 80 i principis dels 90 i se’l fa seu. Escoltant el disc és inevitable que grups britànics com Teenage Fanclub, The Feelies, els nord-americans The Lemonheads, per dir només alguns noms, et vinguin a la ment. Beach Beach en fa prou amb 32 minuts, que és el que dura l’àlbum, per espolsar-te la malencolia i portar-te encara que sigui amb la imaginació a aquella platja on acostumaves a anar durant l’adolescència amb els teus amics i recordar-te que l’alegria és un estat mental que res té a veure amb la climatologia o les estacions de l’any. De ben segur que aquest disc formarà part de les llistes del millor de l’any. Tindreu l’oportunitat de veure’ls en directe el pròxim 10 d’Octubre a l’Espai Jove La Fontana a Barcelona.

La discogràfica i promotora barcelonina Sones ha editat el debut de Mourn aquest 30 de setembre. L’àlbum homònim del quartet format per Carla, Jazz, Leia i Antonio sorprèn, no tan sols per la joventut dels seus membres, que no arriben a la vintena, sinó pel seu so contundent i directe que beu de l’escena indie rock dels noranta. La potent veu de la Carla i la Jazz, que canten a duo, de seguida ens porta a la ment la Pj Harvey o les Sleater-Kenny. Tot i aquests ecos dels 90’s el grup sona actua, perquè no es limita a copiar el manual d’estil dels grups abans esmentats, sinó que va més enllà. En els seus temes hi trobem ràbia, indignació, nervi i foscor. Cançons que esdevenen via d’expressió directa i sense artificis dels anhels, les pors, en definitiva, les inquietuds de la Carla i la Jazz. Per això sonen honestes, excitants i plenes de contingut. La gravació, feta en directe i en tan sols dos dies, transmet immediatesa i espontaneïtat sense filigranes ni sobreproducció innecessària. Tan sols cançons punyents directes a la jugular. Haurem d’estar molt atents als seus moviments i seguir-les de prop. La primera ocasió la tindrem aquest dissabte que ve 4 d’octubre a la sala Sidecar, on es presentarà el nou disc.

Discmedi Blau, discogràfica amb més de 25 anys d’experiència caracteritzada per dirigir el seu  interès en la música cantada en català o feta per músics catalans, publicava aquest juny passat el disc d’Albert Pastor, titulat “Sotracks”. Segons comenta el cantautor: “Les meves cançons (d’estil Pop-Folk català amb alguns moments de Rock) parlen de drames quotidians, però amb humor i sarcasme. Com que sempre he acostumat a tocar sol, dono molta importància a les lletres i les històries que s’hi expliquen”. De ben segur que el disc farà les delícies d’aquells que gaudeixin amb la música pop feta en català. És inevitable que grups com Els Amics de les arts et vinguin al cap quan escoltes aquest àlbum, però el seu so va més enllà, aporta nous matisos i t’endinsa a noves sonoritats i nous paisatges musicals.