Nico Roig, l’obsessiu, a punt de tirar-se pel balcó

28.06.2015

Nico Roig es confessa en aquest vídeoclip produït per la revista Tots Sants. Anys d’esforços en el camp musical no han donat el fruit esperat, i el líder de Os meus shorts està a punt de tirar la tovallola, o de tirar-se ell mateix pel balcó. Mentrestant, una senyora conserge ens dóna algunes pistes del trastorn obsessiu de Nico Roig.

Avui Núvol estrena en primícia el vídeoclip d’Os meus shorts gràcies a la gentilesa de la revista Tots Sants, un projecte en línia independent i d’accés gratuït que té com a objectiu documentar en les millors condicions possibles d’àudio i vídeo la feina d’alguns dels músics actuals més interessants. Os meus shorts, juntament amb Maria Rodés, farà un concert el 4 de juliol a l’Hangar de Barcelona dins de The Exploding Plastic Festival. Recuperem l’article de Tuli Márquez sobre Os meus shorts.

Nico Roig, barceloní de 37 anys, un dels nois espavilats de l’escena musical catalana. Arriba tard i amb cara de son, i el matí que és de plom i pluja. Demà té concert amb els Refree, actuen a Benidorm, però sembla no tenir-ho present. Convuls i ple d’idees, parla a ratxes i, llavors, segueix-li la pista. Un repàs al currículum i ha tocat amb una pila de gent. Hi ha Maria Coma i els Refree, hi ha Rabbit, The Crappy Mini Band i S’Acobla, entre d’altres, ha col·laborat amb Marina Rossell i Kiko Veneno, té el projecte en solitari, amb dos discos. I ara torna amb Os Meus Shorts, després d’un primer disc amb data del 2009. “Vius d’això?”. Sembla que sí. De Barcelona a Brussel·les en viatge d’anada i tornada.

 “I ara ens em quedat sense ulls, i ara ens em quedat sense collons per a inventar-nos que això ens fa alguna il·lusió”, “Tocadiscos”. Nico Roig. (“Dones Macabres”, 2013)

Os Meus Shorts II. El disc sona virulent, incòmode, com l’anomalia d’un panorama massa indulgent amb les formes i amb el que diran. És un cop de porta, la metàfora d’un temps. Free jazz, rock industrial, expressionisme sonor, miniatures de bandes sonores imaginàries. Una ment inquieta provant coses, idees a pressió que modelen un neguit. Què menjarem demà si tenim un mica de talent i una guitarra a les mans. Un projecte que pot créixer i anar a més. L’ombra del gegant quan se’ns tira al damunt.

La idea “Simplement el que podia haver sigut un disc de cançons, però instrumental”. (…) “No ho decideixo. Van sortint. És com un bloc de notes. Jo vaig apuntant coses i penso, això no pot ser una cançó. ¿Què pot ser? Quan coincideixen moltes, les acabes agrupant”.

El disc el va produir a Bèlgica en dos estudis diferents (PianoFabriek i Studio Grez) i amb un any de diferència. Quan va recuperar aquells primers temes que havia deixat a mig fer es va adonar que caminaven i tenien força. El nom del grup és un joc, “de (short) curt, que tot són temes molt curts”, diu el Nico, “sobre tot, al principi”. Tot i que ara, explica, la banda ha crescut en número de components i el fet ha allargat la durada de les temes. “Et planteges algo com a dogma, com si diguéssim, i si després te’l passes pel forro, tampoc passa res”.

Os meus shorts | Foto: Xavier Puig

Os meus shorts | Foto: Xavier Puig

Composició i procés. “Es súper intuïtiu, tot. És bastant el primer que et surt. Sóc bastant incapaç de proposar-me algo i fer-ho. Sempre ho faig al revés, és a dir, la idea aquesta que surt és la que em diu de què estic parlant. Amb les lletres em passa igual. És com que a partir del que et surt, ja vas entenent de què estàs parlant i allò et porta, aleshores sí, a pensar sobre el tema en què estàs ficat… Van sortint idees i les vas fent”.

El públic. El defineix com gent amb ganes de fruir “d’objectes sonors”, que dóna segones oportunitats a projectes atrevits i no els sentencia amb termes com ara “rar” perquè sonen atípics o esbojarrats. “Deixa’t anar”, diu dirigint-se als reticents del món, “no ho estic fent per fer-te una putada. De vegades és com està parlant a algú i és com si l’altre es tanca en banda, pensa que no li interessa el que dius”.

Del projecte cantat com a Nico Roig a l’instrumental de Os Meus Shorts traspua l’enuig de l’autor: la pressió del moment present obliga. Els versos espinosos de les cançons de “Les dones Macabres”, aquí es converteixen en esquinços i silencis. “És inevitable que tot això acabi sortint”, diu.. “Jo no podria fer un disc amb cançons de que bé que estem a la platja, no podria, perquè em faria… pensarien: ¿no estàs veient res del què està passant, vull dir, què pretén?”.

El futur: “Vull que sigui un espectacle en diversos sentits. M’agradaria que fos com un viatge cada concert per a la gent que hi va. Crec que es pot fer alguna cosa que vagi més enllà. Quan hi hagi arribat, rebobinarem, parlarem d’aquesta entrevista i direm era això però ara no t’ho sé dir”.

Els videoclips que ell mateix es fa amb imatges baixades d’Internet és una altra forma de combatre el neguit, de donar-li sortida. L’objectiu del Nico Roig és produir videoclips per a cada cançó del disc. La qualitat de les peces navega entre el videoart casolà i la cosa anecdòtica, entre l’acudit fàcil i el cop de puny a l’estomac que trenqui la indiferència i convoqui l’atenció.

La reacció: “El que més em sorprèn d’això és com reacciona la gent i no només els músics: quan vaig fer el projecte de cançons era una manera d’apropar-me a gent que no entrava en això. Jo parlo amb el meu pare, amb la meva família, amb amics amb qui no tens res a veure i m’hi entenc perfectament. Com pot ser que musicalment hi hagi tanta barrera.

La música de Os Meus Shorts és un puzle de sensacions: sonen sardanes escapçades, cavalcades de guitarres amb folk, apunts de jazz i clàssica, bandes sonores orfes d’imatges. Esbossos d’un poder de seducció, el joc que es proposa entre la percepció de l’oient i les intencions de l’autor.

Os Meus Shorts II és una producció de BankRobber que enceta un nou segell, Brabo, que vol ser un homenatge a J. Manuel Brabo, “Cachas”, membre de grup dels 70’s, Música Dispersa.