Atwood i la violència

8.01.2019

En La mort i la primavera a Mercè Rodoreda no li tremola la ploma a l’hora d’escriure imatges que produeixen un impacte difícil d’oblidar. Quina relació té això amb Margaret Atwood i El conte de la serventa (Quaderns Crema, 2018)? Podem pensar en l’escena rodorediana en què se li obre la boca a un moribund i se li entafora un raig de ciment, o com un dels vilatans és forçat a travessar el poble arrossegat pel riu, fet que li ocasionarà una segura desfiguració o, fins i tot, la mort. Es tracta d’una violència explícita que ens afecta d’una manera directa, perquè ens remou per dins.

Manifestants a favor de la planificació familiar davant del Senat dels Estats Units disfressades com a la sèrie “The Handmaiden’s Tale”

Ara bé, també és veritat que si el lector té paciència i segueix endavant, descobrirà que la prosa poètica de Rodoreda permet crear un espai on és possible pensar d’una manera molt lúcida sobre aquestes agressions, alhora que s’hi forja una voluntat de resistència davant d’una societat que té uns costums que deshumanitzen els subjectes que la formen. Segurament, aquesta força és una de les principals raons que ha impulsat el redescobriment d’aquesta novel·la i que explica la gran impressió que segueix provocant-nos encara avui en dia. Sense oblidar que vivim en una època en què existeix la tendència a posar en dubte tot allò que consideràvem estable, des de com s’han llegit certs autors ja considerats com a clàssics fins a la situació política més elemental. Des d’aquest punt de vista, no crec que sigui gens aventurat llegir sota aquestes directrius El conte de la serventa, una novel·la de Margaret Atwood que també està tenint una segona vida anys després de la seva publicació. És veritat que aquest èxit es deu, en part, a la popular adaptació televisiva que se n’ha fet. Més endavant caldrà parlar-ne i tractar de comprendre algunes decisions que s’hi han pres, bàsicament perquè en la novel·la Atwood deixa moltes coses, de manera deliberada, fora de camp i sempre resulta problemàtic tractar d’omplir els buits. Però aquest no és el tema d’aquest escrit. La nostra lectura va encaminada, com ja es va fer amb La mort i la primavera, a interpretar aquelles marques literàries que ens serveixen per pensar com s’exerceix la violència des del poder i quines són les alternatives presentades per resistir-s’hi.

Després d’uns suposats atacs de terrorisme islàmic, als Estats Units, amb l’excusa de la defensa contra la violència, hi ha un cop d’estat que disminueix les llibertats i els drets socials. També hi ha una involució teocràtica de tipus purità que permet el naixement d’un nou país, la República de Galaad, una societat fundada sobre la llei absoluta de la religió i en constant lluita contra elements sediciosos. Aquest recel explica l’implacable sistema de càstigs públics, dels quals se’n valora sobretot la capacitat dissuasiva. No debades, les execucions dels culpables estan plenes d’elements comunicatius. Per exemple, es vesteixen els penjats amb robes simbòliques perquè resulta necessari transmetre un missatge: se l’ha mort per ser gai o per practicar un avortament, fets que són considerats com a actes de guerra. Des del punt de vista disciplinari, Galaad recorda les societats de l’Antic Règim, fundades sobre una llei absoluta que es justificava d’una manera divina i organitzades seguint una estricta distribució de rols que no podien ser qüestionats ni canviats. Efectivament, en aquesta societat els homes i les dones viuen parcel·lats en diferents categories. Com si es tractés de l’antiga piràmide feudal, trobem un sistema jeràrquic molt clar format pels Comandants, els Ulls, els Àngels i els Guardians, també per les Esposes, les Serventes, les Ties i les Martes. Cada casta té assignat un rol clar i inamovible, que s’explicita amb el color de la roba o seguint un sistema de protocol concret. Aquesta organització també afecta l’organització espacial, perquè cada estament té assignats uns llocs i unes funcions determinades. Fins i tot hi ha un lloc terrible, anomenat les Colònies, on s’envien a l’exili els qui gosen enfrontar-se al règim i no moren en l’intent.

Aquesta particular realitat la coneixem a través de la veu de l’Offred, que és una Serventa que ens explica com és la seva vida a Galaad. Les Serventes són molt valuoses per la seva capacitat reproductora, perquè la infertilitat s’ha convertit en una pandèmia. Vesteixen de roig perquè aquest color representa la sang i la fertilitat, i són obligades a servir els Comandants perquè els donin fills a ells i a les seves Esposes legítimes. Amb aquest objectiu, una vegada al mes, en el dia més fèrtil, les Serventes són obligades a tenir relacions sexuals amb el Comandant que les acull. Si una Serventa no aconsegueix parir un fill sa en 6 anys serà sentenciada a mort. Val la pena destacar la descripció que fa l’Offred d’un d’aquests moments d’aparellament: «Tinc les faldilles vermelles arremangades fins a la cintura, però no més amunt. A sota hi ha el Senyor, follant-se’m, o més aviat la part inferior del meu cos. No en dic tenir relacions sexuals perquè això no és una relació. Copular seria igualment inexacte, perquè no hi participen dues persones sinó només una. I violació tampoc ho expressa, perquè tot el que aquí passa és amb el meu consentiment. No tenia gaire per triar, però una mica sí, i el que he triat és això». L’escena es presenta com un ritu de fecunditat que pretén propiciar la reproducció de les dones. Per això se segueixen una sèrie de normes molt reglades que no deixen res a l’atzar: la vestimenta, el lloc o l’actitud cerimonial. També resulta important destacar que hi participa l’Esposa del Comandant, que durant tot l’acte està agafant les mans de la Serventa. En realitat, l’Esposa interpreta aquell model bíblic del Gènesi en el qual la muller de Jacob, que no pot tenir fills, li demana que tingui relacions amb la criada i que aquesta, quan pareixi, ho faci sobre els seus genolls. Però el més important del ritu, més enllà del que està establert com una norma social, és que es depèn del control científic sobre les Serventes: les exploracions mèdiques a què estan sotmeses, la concreció exacta del dia fèrtil, els consells fisiològics per aconseguir l’embaràs. La manera implacable i freda com l’Offred ens descriu l’escena ja ens informa del que és el realment important: la funció de les Serventes és merament reproductiva; no són concubines, ni geishes, ni cortesanes, literalment són un cos fèrtil, i només se les valora per això.

La descripció d’aquesta escena ens obliga a replantejar-nos part de l’argumentació que hem intentat bastir. Això és així perquè hi ha alguna cosa que no funciona a l’hora de descriure la República de Galaad com una societat que intenta imitar els trets de l’Antic Règim. I no ens referim només al fet que existeix un anacronisme tecnològic, és a dir, es tracta d’una societat fonamentalista cristiana que fa servir els avenços de la ciència moderna. El sistema legal que la fa funcionar no depèn de la persona individual ni dels capricis d’un rei que governa una població estratificada però homogènia, sinó que està sostinguda per una plètora d’experts formats per científics, psicòlegs o estadistes. La mateixa Offred explica l’asfixiant nivell de control a què la població està sotmesa: «Això és el cor de Galaad, on la guerra només arriba a través de la televisió. No se sap ben bé on són els confins, que varien en funció dels atacs i els contraatacs; però això n’és el centre, on res canvia. “La república de Galaad no té fronteres —diu la Tia Lydia—. Galaad és enmig vostre”». Per dir-ho d’una manera foucaultiana, és una societat que és el resultat d’un conjunt de procediments ideats per dividir, controlar, mesurar i emmotllar els individus i fer-los dòcils i útils. Se la pensa com un tot que es fonamenta en un coneixement profundament racional i tecnològic. És aquí on resideix la violència del sistema, que no es pot atribuir només als dirigents o a la seva policia, sinó que es troba en el llenguatge i en la manera com s’aprèn a pensar i a actuar. En definitiva: en el sistema. I aquest tret no és propi de les societats de l’Antic Règim, sinó que, més aviat, és característic de les societats modernes. Quant a això, encara hi ha un element més que converteix Galaad en un híbrid social estrany. Es tracta del mateix relat de l’Offred, que se’ns presenta en forma de conte, però seria més exacte parlar-ne com a diari personal. ¿Hi ha alguna cosa més moderna que el procés d’individualització que es realitza a través de l’escriptura d’unes memòries?

En el diari de l’Offred també coneixem detalls de la vida dels temps anteriors a Galaad, és a dir, de les actuals societats occidentals. Recorda la relació de parella, el naixement i la criança d’una filla i els diferents reptes professionals. Es tracta, i això és molt important destacar-ho, d’una dona independent, tan lliure com ho pot ser qualsevol dona en una societat democràtica actual. Si en la novel·la Atwood decideix destacar aquestes característiques és perquè l’Offred també ens conta en primera persona els canvis que condueixen a l’estat totalitari de Galaad, que comencen precisament en un augment del control sobre les dones, a qui se’ls confisquen les propietats privades perquè depenguin de l’home o del familiar masculí més proper. Per tant, la violència del poder que vol destacar l’Offred és clarament de tipus sexista. I, en aquest sentit, es comprenen millor les referències que fa del compromís feminista que tenia algun personatge secundari en els temps anteriors a Galaad. Un compromís que, segons la nova ideologia, va ser el principal motiu de decadència de les societats occidentals que tots coneixem. Arribats a aquest punt, resulta obligat plantejar la pregunta: és El conte de la serventa una novel·la feminista? En el pròleg que Atwood escriu per a la nova edició que se n’ha fet, se la nota un pèl incòmoda davant d’aquesta qüestió. Però no li costa gaire afirmar que ella no ha escrit un pamflet ideològic en què totes les dones es mostren victimitzades o que són incapaces de tenir un criteri moral.

Una de les conseqüències delicades a l’hora de tractar la xacra del sexisme és donar a entendre que les qui són discriminades per raó de sexe són víctimes per se, i que es pot exercir una oposició directa entre opressor i oprimit. Quan es presenta un grup sencer com una víctima de l’opressió de l’altre, es fracassa a l’hora de tenir en compte la multiplicitat d’identitats dins d’aquest grup. És com si estigués unit per aquesta condició, quan tots sabem que les coses són molt més complexes. Atwood ja ho adverteix en el pròleg, però en la seva novel·la encara ho deixa més clar. Com s’ha vist, de les diferents categories de dones que trobem en El conte de la serventa n’hi ha, com és el cas de les Esposes, que es troben en el grup dels privilegiats. I cal esmentar les Martes, que són les responsables de controlar i dirigir les Serventes, per a la qual cosa utilitzen la tortura i fins i tot la mutilació. Quant a això, cal reconèixer que tant les Esposes com les Martes es troben, com a dones que són, sotmeses als Comandants i a l’estructura de poder patriarcal de Galaad; per exemple, també tenen prohibit llegir. Però això no evita que en la representació dels diferents grups socials, Atwood prescindeixi de la noció de «víctima». En particular, dissipa la noció de «comunitat femenina» unificada, perquè hi ha dones que són tan culpables que la societat de Galaad funcioni com els homes. No per casualitat, l’Offred repeteix una frase diverses vegades: el context ho és tot. A més, si es presenta tot un grup com a víctima fa que s’abdiqui de la responsabilitat ètica dels seus membres per oferir resistència. En les societats modernes, cada individu està definit segons una sèrie múltiple i complexa de relacions, tant amb altres individus com amb les institucions socials. I que sigui capaç d’oferir resistència depèn de la tensió entre la responsabilitat individual i la ubiqüitat del poder disciplinari. En aquest sentit, el paper de l’Offred és exemplar. D’entrada, quan confessa que aquest no és el seu nom. En els temps anteriors a Galaad, tots tenien uns altres noms, que ara estan prohibits. Doncs bé, l’Offred guarda el record del seu nom vertader, igual com el record de la parella i de la filla, com un objecte ocult, com un tresor que algun dia espera poder desenterrar. En aquesta acció tenim, precisament, la llavor de la seva conscienciació i la seva ànsia de llibertat.

Tanmateix, en la capacitat de resistència de l’Offred és on arriba un altre aspecte particular de la novel·la. Això és així perquè Atwood es nega a concloure el relat de la narradora, qui en la seva última intervenció abandona tot intent d’esperança. Les dues línies narratives, la vida passada i la present en Galaad, no són peces d’un trencaclosques que cal unir per aconseguir un sentit final i conclusiu. A més, no hi ha cap clímax catàrtic que serveixi per contraatacar el sistema de Galaad, encara que estigués condemnat al fracàs. Això és així, bàsicament, perquè la protagonista no és una heroïna. L’Offred simplement és una supervivent. Però això no li treu cap mèrit ni a ella ni a l’obra. I el que és més important: si tinguéssim una heroïna tampoc no s’afegiria res al que s’ha après sobre la violència del sistema. En la novel·la tot resulta prou imprecís i parcial, un fet que és plausible perquè no abandona mai el punt de vista testimonial de la narradora, i ella, simplement, no pot saber-ho tot. Comptat i debatut, Atwood prefereix mostrar-nos el punt de vista personal de la protagonista, convertir-nos als lectors en els seus acompanyants, que deixar ben fixats una sèrie de fets o explicar amb detall les institucions i relacions que formen la República de Galaad. Potser una proposta més coral hauria estat més informativa, però segurament no tan autèntic com ho és ara. Tot i que resulta molt important remarcar que no ens trobem davant d’un text sentimental ni efectista. La prosa d’Atwood és seca com una fulla de ganivet, i els pocs diàlegs que hi escriu són concisos i funcionals. Però el que li atorga el seu particular caràcter és la veu de l’Offred, que aconsegueix transmetre i evocar d’una manera molt depurada sentiments tan diversos com el plany (per la vida perduda), l’estupefacció (per la nova vida), la por al dolor (a la repressió) i el desig de llibertat (que l’humanitza). En les seves paraules: «És una petita transgressió de les normes, prou petita perquè no es noti, però els moments com aquest són un tresor que em guardo per a mi sola com el caramel que de petita tenia d’amagat al fons d’un calaix. Els moments com aquest són promeses, petites finestres».

El comentari sobre l’estil el·líptic i clar d’Atwood ens aprofita per referir-nos a l’adaptació per a televisió que se n’ha fet de la novel·la. La sèrie televisiva, en general, respecta el particular punt de vista de l’Offred, i ha intentat traduir la gamma de sentiments que és capaç d’expressar. També hi trobem l’estructura que mescla el passat amb el present, que serveix per mostrar que la República de Galaad no neix del no-res. En canvi, on la cosa no acaba de funcionar és en el to, perquè mentre la prosa d’Atwood és descarnada i a estones irònica, les imatges de la sèrie televisiva es presenten massa preciosistes, grandiloqüents i segures de si mateixes. Una bona mostra d’això ho trobem en el tractament que es fa de la violència explícita. Podem pensar, per exemple, en la polèmica escena de la cerimònia de Particicució, que els guionistes converteixen en central en el primer episodi, mentre que en la novel·la, no per casualitat, només se cita breument en l’apèndix. A més, l’escena presenta una treballada planificació coreogràfica i en el moment culminant s’opta per unes irritants imatges en ralentí. Es nota que tot està concebut per destacar, i que el que s’ha volgut és aclaparar l’espectador. Res més lluny de les intencions d’Atwood en la novel·la, que sempre prefereix fer pensar el lector. És veritat que no li tremola el pols a l’hora de mostrar-nos escenes d’una gran violència. Però, com ja passava en La mort i la primavera, no són el més important perquè hi ha un sistema encara més fort que les permet i les patrocina. I, com s’ha vist, resulta més important que el lector identifiqui aquesta violència objectiva, present en el llenguatge o en l’omnipresència de les institucions de poder, que sovint es presenta com invisible perquè la sosté la normalitat acordada.

En el mateix ordre de coses, els guionistes de la sèrie televisiva també han hagut d’omplir buits que a la novel·la només s’insinuaven, cosa normal si has de desenvolupar la història en diferents capítols i temporades. Aquest fet, en si mateix, no és ni bo ni dolent ni hauria de significar una traïció a l’esperit de la novel·la original, tot i que, evidentment, el producte resultant no serà el mateix. El que compta és com es fa. I quant a això, cal reconèixer que els guionistes no han sabut aportar gaire cosa més sobre la reflexió de la violència sexista que trobem al relat original. De fet, s’han limitat a repetir-la[1]. De totes maneres, aquests canvis i aquestes limitacions no són el major retret que se li pot fer a la sèrie televisiva. El veritable problema es troba en el fet que l’Offred televisiva no és la mateixa que la de la novel·la. Efectivament, els guionistes han optat per convertir la protagonista en una heroïna capaç de rebel·lar-se contra Galaad. Però amb aquesta acció, que no dubtem que no tingui unes bones intencions, el que en realitat es fa és que el relat perdi complexitat i quedi llastrat per un maniqueisme absurd.

Una distopia és una representació fictícia d’una societat futura indesitjable en la qual se’ns avisa de les conseqüències que poden tenir moltes de les situacions que vivim en el present. Des d’aquest punt de vista, no resulta contradictori afirmar que els escriptors de ciència-ficció solen estar molt preocupats pel present. El conte de la serventa i La mort i la primavera no són una excepció en el sentit que ens mostren una societat deshumanitzada que fa temps que estem construint. En la descripció de la República de Galaad, Atwood admet haver-se inspirat en diverses dictadures del segle XX: el règim nazi, les societats comunistes de l’Europa de l’Est o el fonamentalisme islàmic. De fet, també afegeix que no és casual que el domini sobre les dones i els nadons hagi estat un dels elements cabdals de molts règims repressius. Però, evidentment, el control i la discriminació de les dones també existeixen en les societats democràtiques, les quals presenten uns elements de control sobre la població més subtils i efectius que els de la violència directa.

Quant a això, podem recordar que, per exemple, no fa gaire una dona no podia tenir una targeta de crèdit sense el consentiment del marit, i avui en dia continuen sent jutjades i valorades seguint estereotips de caire sexual. Que totes dues novel·les s’enfrontin a les institucions de poder d’una manera indirecta, és a dir, a través de l’al·legoria una i de la distopia l’altra, no fa sinó remarcar l’existència d’una violència sistèmica que sovint es presenta com natural. És la manera que l’art té de fer política. Si en l’obra de Rodoreda, qui també rebutjà l’etiqueta explícita de «feminista», la seva prosa permet fer una anàlisi de les relacions entre la violència subjectiva i objectiva, en la d’Atwood aquestes desviacions, que també hi són presents, permeten fer un estudi general de com funciona el poder institucional. D’aquesta manera, la descripció poètica i simbòlica que utilitza Rodoreda i el distanciament irònic en un marc distòpic d’Atwood serveixen per parlar del present i no ens indueixen a cap actitud contemplativa ni tampoc a cap entreteniment buit de sentit. Més aviat el que incentiven és a saber-ne més, a aprendre. Necessitem aprendre què causa aquestes violències i quines conseqüències tenen. I aleshores potser podrem fer-hi alguna cosa. «Per què?», es preguntava el noi narrador de La mort i la primavera quan prova de pensar els costums del poble on viu. I el destí de l’Offred és estudiat pels acadèmics del futur una vegada la República de Galaad ja és història.

[1] Si comparem El conte de la serventa amb The children of men de P.D. James, una altra novel·la distòpica que situa en el centre del seu argument la fi de la natalitat humana, la primera hi surt guanyant perquè les distopies sempre s’han trobat més còmodes deixant elidida alguna part del seu relat. En aquest sentit, la veu tan perfeccionista i generosa de James aconsegueix moments d’una força inusitada, però també d’altres que haguessin funcionat millor amb la intervenció de la imaginació del lector, els quals fan que el seu text hagi envellit malament. Curiosament, en les respectives adaptacions audiovisuals que s’han fet de totes dues novel·les, el resultat ha estat oposat. Alfonso Cuarón, en la versió cinematogràfica de la novel·la de James, prescindeix de totes aquelles explicacions redundants i converteix el relat en un esquelet narratiu absolutament anguniós i immersiu. Però el més important és que Cuarón sap anar més enllà del que ja plantejava James i actualitza algunes de les seves propostes. Per exemple, amb l’afinada crítica al poder tirànic que trobem encobert en les democràcies, amb el cru retrat del polític apàtic envoltat d’obres d’art i desconnectat de la realitat i amb el terrible tractament dels refugiats. Són uns elements de reflexió nous i potents que, de moment, encara no han aconseguit els guionistes televisius que han treballat a partir de la novel·la El conte de la serventa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És potser la novel·la que m’ha fet posar més els pèls de punta, junt amb el 1984 d’Orwell, per la quantitat de coses profetitzades que poden passar si hom rasca una mica. Tal vegada hauríem de pensar en tot el missatge distòpic que hi ha al darrere de les novel·les d’aquest tipus. L’he llegida en anglès, comparada just abans del boom de Netflix i no trobada en espanyol, i em va fer aturar-me en el segon capítol. Una llàstima que no es traduís abans al català el llibre ressenyat perquè l’estava buscant per fer-hi una introducció a la distopia que hi ha implícita. A més, el final en forma de congrés sobre el conte en sí mateix ajuda a prendre consciència sobre tot el procés que planteja Offred en el final obert del relat.