Acampada jove ’13

Eulàlia Mata i Miralles ha assistit aquest mes de juliol a l’Acampada jove, organitzada per les JERC, que han mobilitzat els seus militants i els ha reunit a Montblanc per celebrar un festival de tres dies fet i dirigit al jovent d’arreu dels Països Catalans.

Divendres 19 de juliol

Passeig de Gràcia, Barcelona. Migdia

La calor asfixiant d’aquests dies i les presses per no perdre el tren ens van fer començar l’aventura amb energia. Ens esperaven dos dies de concerts, de festa, de conèixer gent i de dormir poc, molt poc.

A l’andana s’hi veia gent jove amb motxilles, tendes per acampar i neveretes de tot tipus. Arribàvem un dia tard -no ens ho vam poder muntar per anar als concerts de dijous- per tant, la gran massa de públic ja feia hores que s’havia apropiat de Montblanc, vil·la medieval i capital de la comarca tarragonina de la Conca del Barberà.

Montblanc. Hora de dinar

Només baixar del tren es divisaven els dos escenaris i tota la zona d’acampada, ja plena. Gent jove amunt i avall, organitzadors també. Les JERC mobilitzen els seus militants per idear un festival de tres dies fet i dirigit al jovent d’arreu dels Països Catalans. Les reivindicacions polítiques, socials i culturals són el pilar de la trobada però és la música, els grups que hi actuen, que fan que l’Acampada Jove sigui un èxit des de fa 18 edicions.

Tendes muntades, polseres que permeten l’entrada i xerrades diverses fan passar les hores als milers d’assistents.

Acampada Jove. Comencen els concerts

Quart Primera obrien els concerts de divendres. La veritat és que ni l’hora ni el tipus de públic de l’Acampada no els van ajudar gaire a promocionar el seu últim àlbum, Pel·lícules. Tot el contrari de Blaumut que, gràcies a l’empenta que els han donat Bicicletes i Pa amb oli i sal, van aconseguir omplir bona part de l’espai Tio Canya – carpa que acollia l’escenari petit, ideal per a cantautors i grups que no són el prototip del festival i porten poc públic-. .

Els valencians d’Aspencat van fer tremolar Montblanc i aixecaren la primera pols de la nit. Encara era de dia, i a més a més era hora de sopar, però els de la Marina Alta van demostrar que la seva presència dins del panorama musical català és molt potent. El seu domini de l’espai, la barreja d’ska-reggae i la seva entrega dalt de l’escenari van fer que el públic no deixés de ballar i ni de cantar durant tot el concert.

Gossos van agafar-los el relleu, enguany fan 20 anys i presenten Batecs. Era difícil de seguir el ritme cardíac dels valencians, sobretot perquè les seves cançons pop-rock són molt més serenes i pausades. Tot i així, tenen un bon públic fidel que els va acompanyar i entonar les seves músiques.

S’ha d’entendre també que aquests festivals suposen més de10 hores de concerts sense parar i, per tant, el públic prioritza uns grups sobre els altres i acostuma a alternar per poder descansar a les tendes.

Passada la mitjanit, va arribar la festa i l’alegria de La Pegatina. Era un dels plats forts de la nit de divendres i no van decebre. La seva música enèrgica i fàcil de recordar va fer saltar i ballar a un públic que omplia l’espai Independència (l’escenari gran). La polseguera que s’aixecava va ser el gran indicador de l’èxit dels de Montcada i Reixac que, també s’ha de dir, jugaven a casa. Presentaven Eureka i feien 10 anys, dos reptes que van superar amb matrícula d’honor.

Les sobrerevolucions de La Pegatina ho van notar Reincidentes, que van veure com la gran majoria d’assistents marxaven en estampida per reposar forces. A més, van tenir la mala sort que van caure quatre gotes que encara van fer desfilar més públic (conseqüència del Lloverá y yo veré la lluvia caer?). Els sevillans van posar la reivindicació i el punkrock al festiva

Kayo Malayo va tancar la festa i, tot i que ja eren altes hores de la matinada, van atraure un públic molt entregat que encara tenia ganes de gresca. I als que ja descansaven, segurament els van despertar les cançons atrompetades i plenes de ritme amb tocs de reclam nacional i social. Una molt bona manera de gastar les últimes energies de divendres per després poder dormir les tres horetes que quedaven abans que el Sol escalfés massa les tendes.

Dissabte, 20 de juliol

Montblanc. Tot el dia

La ventolera i les pluges de la nit anterior havien aclarit el cel i s’augurava un calorós dissabte de juliol. Sol, Sol i més Sol. El jovent va aprofitar per desplaçar-se cap a la piscina de Montblanc i, aquells que no hi vam cabre, buscàvem desesperats l’ombra -dels parcs i les muralles- que no hi havia a la zona d’acampar.

Era l’últim dia abans de la nit de concerts i les JERC van aprofitar per fer-hi els actes centrals. Les demostracions de cultura popular i una cadena humana a favor de la independència que envoltava el poble antic van tancar la jornada.

Acampada Jove. Última nit

Pau Alabajos, el cantautor valencià, va encetar la ronda de concerts amb un auditori reduït però força entregat.

Joan Dausà i els Tipus d’interès van reunir a un públic majoritàriament femení i adolescent. Les cançons d’amors i desamors, la veu greu i de cantant d’havaneres, la música que et fa balancejar com una barqueta de Calella de Palafrugell quan la mar està serena… Tot feia pensar que ens posaríem a plorar i correrien mocadors plens de llàgrimes però van saber interactuar amb el públic, fer-lo participar i animar aquells que omplien la carpa. Diuen que no són grup d’una sola cançó (Jo mai mai) i es van fer de pregar perquè cantessin “… el joc d’aquelles nits d’estiu”, ho van fer i es van acabar de guanyar les “groupies” de primera fila.

Era el torn dels balears Oprimits. Van fer bastant honor al seu nom perquè, tot i que portaven músiques molt adients pel públic de l’acampada, es van veure ofegats per la immensitat de l’escenari gran i no van saber guanyar-se els pocs assistents que s’havien interessat en ells.

Lax’n’busto representaren el punt nostàlgic. Venien molt animats amb la intenció de promoure Tot és més senzill i trencar amb les cançons de sempre. Però l’espai independència estava ple i aquell públic tenir molt clar el que volia: el vell repertori. I així, “llençats” a satisfer al jovent de l’Acampada van fer un final apoteòsic de “remembers” que va acabar de remoure i empolsinar a tothom.

Alamedodosoulna, un grup força desconegut per terres catalans, van sorprendre per captivar força públic i per mantenir-los desperts més enllà de les dues de la matinada. Els madrilenys portaven ritme d’ska i reggae i ganes de guanyar-se un espai, i ho van aconseguir.

Finalment, Strombers van fer aixecar tots els castellers de l’Acampada i l’espai independència es va omplir de pilars que “tocaven el cel amb la mà”. Van posar la cirereta al pastís de dos dies (tres pels qui el van viure tot) esplèndids de música, companyonia i reivindicacions diverses. I així ho van demostrar les 26.000 persones que van disfrutar d’una molt bona Acampada Jove.