Tota la vida, un àlbum

Amb el seu anterior treball Farsa (género imposible) Sílvia Pérez Cruz ens presentava el 2020 un seguit de temes nascuts de col·laboracions amb disciplines artístiques molt variades (teatre, dansa, cinema, etcètera). Aquest 21 d’abril, la cantant i compositora empordanesa presenta Toda la vida, un día, un àlbum on els límits geogràfics i sonors s’expandeixen encara més, en un intent d’esgotar els gèneres a la vegada que ret homenatge a la tradició de la música de cantautor. Pérez Cruz emmarca les 21 cançons que formen l’àlbum dins de cinc moviments, que a la vegada simbolitzen cinc etapes d’una vida. Totes elles participen d’una concepció del temps circular, un uròbor que enllaça vida i mort, primavera i hivern, est i oest, en un mateix marc de comunitat. Toda la vida, un día compta amb col·laboracions de luxe, com la de Natalia Lafourcade, Salvador Sobral o Liliana Herrero, Carme Canela, Carles Benavent i Pepe Habichuela, entre d’altres. Però sobretot ha donat peu a la creació d’una coral especialment per a l’ocasió: sota el nom de ‘el Cor del Solstici’, la formen trenta dels cantants catalans més destacats del panorama contemporani actual: Judit Nedderman, Rita Payés, Pol Batlle, Nico Roig, Magalí Datzira, Lucía Fumero, Bru Ferri, Anna Ferrer, Marta Roma, Alessio Arena, Ferran Savall, Carme Canela, Carles Denia, Darío Barroso… Toda la vida, un día és l’esdeveniment de música de cantautor de l’any, el més ambiciós de l’artista catalana.

Moviment I: La flor

Un poema breu de William Carlos Williams articula tot l’àlbum: “Aterrits / busquen una flor familiar on guarir-se / i els espanta la immensitat del camp”. Algú els recita en francès a l’inici de la primera cançó, Ell no vol que el món s’acabi. A continuació, una imatge, que podria ser un record de la Sílvia: un infant observa i escolta com l’Albert, un pagès d’edat avançada, cuida el seu tros, explica històries, entrelliga refranys. Es resisteix a acceptar que aviat morirà. Li sobreviuran l’hort, la memòria i la música de la Sílvia. Aquesta comunió de l’edat primerenca, la infantesa, amb la darrera, la vellesa serà el tema principal del disc. El primer moviment apel·la a la seva infància a Palafrugell, i per aquest motiu està majoritàriament escrit en català, la seva llengua materna, i s’impregna de sonoritats mediterrànies, el timbre de cordes, guitarres i un orgue Hammond. També a Ell no vol que el món s’acabi no tarda a aparèixer l’altre element que esdevé eix vertebrador de l’àlbum: el Cor del Solstici. “Crida ben fort, cuida el teu troç. Confia, amic, ets estimat”.

La flor, el tercer single que va publicar al març, s’inicia amb un piano de joguina, i també parla de l’envelliment, mitjançant la metàfora d’una flor que ha de trencar-se, sortir i brollar, per a créixer forta. La travessa l’ombra de la pandèmia, la primavera del confinament i una queixa irada: mentre els teatres i les escoles romanien tancats, els avions continuaven omplint-se. La flor va ser escrita durant un viatge a Romania i enregistrada a l’estudi de Juan Casanovas a Sant Joan d’Espí. 

A Els dracs busquen l’abril Sílvia Pérez Cruz canta amorosament sobre la diada de Sant Jordi i les dones de la seva família, totes elles unides per l’afició de cuidar i fer créixer les plantes. Ho fa amb el format d’una cançó tradicional catalana que, tanmateix, ens pot evocar sonoritats pròpies de la ranchera mexicana. El tema del desarrelament musical, o de la música amarada de diverses tradicions, travessarà diametralment el disc. Clou el moviment Planetes i orenetes, cançó que segueix una línia jogassera i infantil, homenatjant el seu amic Aleix, a qui imagina jugar de nen a Badalona. Com si Pérez Cruz anés redescobrint el món des dels ulls d’un infant, bategant “arran de pell, arran de pit, fins a plorar de riure o de sentir tant de mal”, el moviment acaba amb una felicíssima explosió de cordes, percussió i el càntic recurrent del Cor del Solstici. 

Moviment II: La immensitat

D’explorar textures acústiques, Pérez Cruz transita fins a la seva faceta més experimental en la producció. A Aterrados, els versos de Carlos Williams esdevenen un immens mantra cantat a viva veu primer en solitari, després acompanyada d’una guitarra elèctrica que recorda als seus anteriors treballs amb Raül Refree, que es contusiona fins a desembocar en una última estrofa on el Cor del Solstici treu múscul, a capella. La segueixen dos cançons on Pérez Cruz musica la poesia de l’autora uruguaiana Idea Vilariño, Sin i Sucio. A la primera recupera el primer instrument que va aprendre a tocar, en un arranjament a quatre saxos de Jaume Llombart d’una melodia que recorda a la popular cançó de bressol de Brahms. La lletra s’adreça a la impossibilitat de trobar un principi regidor enmig l’univers, en harmonia amb els versos de Aterrados. Pérez Cruz sembla cantar-li una nana al planeta Terra, penjant enmig del no-res, per a continuació, a la cançó Sucio, dur-lo a ballar un bolero crepuscular amb la lluna i les estrelles. 

El poeta es un fingidor suposa un pas més enllà en l’experimentació electrònica de la cantant. A partir d’un poema de Fernando Pessoa, Pérez Cruz magola la veu a base d’efectes d’auto-tune i la companyia d’uns trombons, en la línia de la música de Maria Arnal. Lentament, s’endinsa en un gènere, el flamenc, que a la cançó següent assoleix una esplendor inesperada. Salir distinto, de vuit minuts de duració, inspirada en els “tientos” i en la música d’Enrique Morente, és una fantasia folklòrica plena de matisos. Hi participen Pepe Habichuela, Carmen Linares, Carles Benavent i Diego Carrasco, i en la lletra pren protagonisme un altre tema recurrent de l’àlbum: el del viatge, la itinerància, ja sigui física (de Catalunya a l’Argentina, passant per Mèxic, Islàndia, Itàlia, el Japó…) o de gèneres musicals (de l’havanera a la cançó popular, el bolero, la nana…). És inevitable no pensar en Rosalía i en el seu projecte de transformació dels gèneres musicals. Aquest moviment representa la joventut i les ànsies rupturistes de la compositora, tot mostrant referents, sonoritats i poetes que l’han inspirat més enllà del seu Palafrugell nadiu. 

Moviment III: El meu jardí

Els versos de Aterrados reapareixen per tercera i darrera vegada per presentar el tercer moviment, el més íntim i nu, en la forma d’un cor italià. A Pérez Cruz li commou sentir la fragilitat del poema de William Carlos Williams vestida de la solemnitat de les veus masculines. El segueix Ayuda (Martín), cançó escrita per Edgardo Cardozo i inspirada en el poema “El Gaucho Martín Fierro”, de José Hernández, que és gairebé una invocació de les muses abans d’encarar el moment de la creació literaria o musical -també de demanar ajuda en moments de tristesa, explica i acaba configurant Pérez Cruz amb el seu cant-. Enregistrada a Buenos Aires, l’acompanya a les veus l’argentí Juan Quintero i el seu cor estimat d’amics i amigues, en un punt de l’àlbum on tot sembla estar a punt de fer-se miques. 

D’Argentina a Mèxic. A Coatepec, més precisament, ciutat d’on és originària Natalia Lafourcade. La popular cantant veracruzana acompanya a Pérez Cruz a Mi última canción triste, un bolero inspirat en la pròpia música de Lafourcade, juntament amb Los Macorinos. Cantada mirant-se als ulls, en el territori gairebé mític que va inspirar Hasta la raíz (2015), la darrera cançó del tercer moviment és el pulmó del disc, un homenatge íntim de la cantautora catalana a Llatinoamèrica i tot el bagatge musical que atresora. I ho és des de la seva lletra, la primera escrita segons la mètrica de les dècimes, popularitzada pel també colós de la música de cantautor Jorge Drexler. Una forma literària que és en ella mateixa un manifest contra la pretesa puresa de les formes musicals i els nacionalismes, en provenir d’Àfrica i creuar el globus i els segles des de Pèrsia el segle IX fins a l’Uruguai, l’oceà en llengües dels esclaus, cultures gitanes, ritmes i formes musicals argentines… d’aquest “de ningún lado del todo y de todos lados un poco” que reivindica constantment Drexler en la seva obra també beu la música de Sílvia Pérez Cruz. 

Moviment IV: El pes

El quart moviment de Toda la vida, un día és el més fosc, el que remet a la mort, la malaltia i la solitud. Les cançons que el componen s’embolcallen d’una densitat harmònica i narrativa que recorda a Vestida de nit (2017). La primera, que dona títol al disc, va ser escrita per a la cantant argentina Liliana Herrera, que l’acompanya amb una veu esquinçada, juntament amb el Cor del Solstici, que amb el seu xiuxiueig sembla anticipar la proximitat de la mort. A Tots els finals del món Pérez Cruz s’inspira en el mestratge en música barroca de Jordi Savall per traçar un lament mortuori al voltant de la figura de l’avi, tot plegat reblit de cants monòdics i escales medievals.

“No sabia que els principis / eren nascuts dels finals / i en aquest segon de vida / on tot sembla fet a mida / ploren parts i funerals”

Em moro

A Em moro desapareix el Cor i els instruments per donar pas a les veus nues de Pérez Cruz i el cantant portuguès Salvador Sobral, en una cançó que la compositora descriu com una “abraçada cantada”. Recorre novament a la dècima per dibuixar el comiat d’algú que observa com se succeeixen, simultàniament, “parts i funerals”. La seva ranera de mort, estranyament dolça, es dilueix en una darrera certesa abans d’exhalar l’últim sospir: “Les cançons són immortals”. Entre esbufecs, Pérez Cruz conclou, off-stage: “Això sí que és estar vius!”. 

Moviment V: Renaixement

Immediatament després de traspassar la mort, sentim la veu d’un nadó recitant els noms de les diferents estacions de l’any. El món es regenera, i amb ell la música agafa empenta a base de percussions que simulen el batec d’un cor. A 21 de primavera, que pren el títol de l’equinocci vernal, hi participa la Lola, la filla de Pérez Cruz, així com la professora de música de la seva infantesa. Família, mestres i amigues s’uneixen al voltant del bombo legüero, instrument de percussió de tradició argentina, en una mena de nadala primaveral que ve a reiniciar l’alegria i l’ambient festiu dins l’àlbum. A partir d’aquest moment tot serà celebració, renaixement, invocació de l’amor. 

Un detall curiós és que la Intro de l’àlbum aparegui justament aquí, després de setze cançons. D’aquesta manera Pérez Cruz es proposa explicar musicalment la circularitat conceptual de l’àlbum. També el seu interès per la itinerància, la travessera de diferents territoris musicals i geogràfics. Sona el berimbau, un instrument originari d’Àfrica que actualment s’utilitza al Brasil, la veu de la Sílvia, i a continuació l’orgue Hammond, en connexió amb la música gòspel i espiritual. La Intro funciona com a introducció a Estrelas e raiz, cançó-regal en portugués que la compositora catalana dedica a la cantant brasilera Maria Gadú. L’acompanyen les veus de MARO i de Rita Payés. En el centre de la tornada, gairebé com un mandat, una lliçó que Pérez Cruz ha après de Gadú: “Tots som fills, ho veus? Tot és circular. La pluja, la vida i la mort, el temps i l’aire. El planeta ho diu: canta, nova amiga, amb les estrelles i les arrels”. Com un altre planeta que s’aproxima, emergeix el Cor del Solstici, en conjunció amb els ritmes d’inspiració africana, la lletra brasilera i l’orgue de gòspel. Ja hi som tots i totes. 

Nombrar es imposible, el segon single aparegut al març, ens trasllada a l’Havana. Enregistrat entre Barcelona i els estudis de Sílvio Rodríguez, a Cuba, la cançó s’inicia amb uns versos del dramaturg Pablo Messiez que parlen de la impossibilitat de descriure el món que ens envolta a través del llenguatge. Amb reminiscències als versos de Sin, Pérez Cruz viatja a la capital cubana en companyia d’amics intèrprets per teixir un retaule de melodies vitalistes que s’entrellacen feliçment sobre un coixí de percussions, guitarra, flautes i un contrabaix. En companyia d’un videoclip gravat a l’Havana on veiem la banda transportar un contrabaix pel malecón, Nombrar es impossible és un gènere en ella mateixa, una salmòdia sobre la impossibilitat d’esdevenir de tot el que ens defuig. 

“Per a Sílvia Pérez Cruz la composició és un acte solitari. Amb el cant coral ha aconseguit reunir solituds, en comunitat.”

Toda la vida, un día conclou amb una cançó de bressol, El teu nom, dedicada al Bru, el nebot de la Sílvia. Un piano de joguina, el que saludava l’àlbum a La flor, acompanya la veu de la cantant mentre el cercle complet es va tancant. A continuació el Cor del Solstici s’expandeix fins a omplir d’una sonoritat solemne i harmoniosa tota la cançó. Així com el quart moviment acabava amb una mort, l’àlbum conclou amb un part. El d’un nadó, però també el del disc. Totes les veus sonen a la vegada a Món, la darrera peça de Toda la vida, un día, una improvisació del Cor del Solstici que simbolitza el naixement, la regeneració, a la vegada que escoltem com retorna la veu en francès que estrenava la primera cançó de l’àlbum, aquesta vegada anunciant: “Amor meu, t’espero amb un ram de flors [de cançons] escollides especialment per a tu. Encara no et conec però ja t’estimo”. “Per a mi, la composició és un acte solitari”, ha explicat Sílvia Pérez Cruz. “Amb el cant coral unim solituds”. El Cor que apareix al llarg de l’àlbum simbolitza la nostra capacitat de crear una comunitat, la flor on guarir-nos quan estem aterrits. D’aquesta manera anem renovant els anys, els fills, les estacions, els cicles del cor.