Ricky Gil i els artefactes sonors de l’underground català

L’any 2021 Ricky Gil, la cara visible de Brighton 64, ens sorprenia a tots amb la publicació del seu primer LP en solitari, Infinites rutes invisibles (Chesapik). Aquest any 2023 torna a la càrrega amb la publicació d’Artefactes sonors de l’underground català (Chesapik). Es tracta d’un treball on Gil rescata cançons de la història del pop i el rock català dels anys seixanta i setanta del segle passat. A més, compta amb col·laboradors de luxe.

Guillermina Motta, Gato Pérez, Ia & Batiste, Toti Soler, Maria del Mar Bonet… No t’ha resultat difícil enfrontar-te a un repertori tan variat?

Doncs no, la veritat és que no. Ha estat un gust agafar cançons tan diferents entre elles i unificar-les amb el nostre estil i  portant-les al nostres terreny. El fet de fer versions i cançons d’autors tan diferents ha estat un repte, una cosa molt bona pel grup perquè ens ha ampliat la manera de veure la música.

Com sorgeix la idea de versionar aquest repertori?

Nosaltres ja escoltàvem tota aquesta música, però no ens hi havíem posat a fons. Tot va començar perquè en la gira de l’anterior àlbum ens faltava repertori i vam incorporar el “Hi ha gent” de Toti Soler. A partir d’aquí vam pensar que potser seria una bona idea recopilar tota una sèrie de cançons d’aquella època. A poc a poc les vam anar triant i treballant. De seguida ens vam adonar que anàvem pel bon camí i es va crear un ambient de treball molt bonic.

Per què aquestes cançons i no unes altres?

Per una part en teníem unes que ens agradaven moltíssim, les havíem escoltat tota la vida. D’altres les hem descobert i ens han agradat. Llavors també s’hi afegeix el gust personal. Un tema interessant per mi ha estat les lletres. Algunes cançons que m’agradaven molt no m’identificava amb les lletres i en canvi havíem de triar temes que fossin atemporals i alhora poètics. Si us fixeu, diverses cançons tenen lletres de poetes. Tot això dona una riquesa al disc que em sembla molt interessant.

El senzill promocional és “Hi ha gent” de Toti Soler.

La versió original és una cançó molt poderosa amb una guitarra blues-rock. A banda, la lletra és un poema de Joan Vergés i és una crítica a la societat d’aquella època i es pot traslladar a l’actualitat. Com que era la cançó que més teníem per la mà va ser la darrera que vam gravar. Amb un parell de preses ja la vam tenir llesta i va quedar molt bé, com jo me la imaginava. Una cançó amb molta força. És una bona carta de presentació.

Revisites “Jo em donaria a qui em volgués” però la despulles fins a deixar-li l’esquelet.

En aquesta cançó no hem estat prou agosarats perquè la versió original és molt rica en arranjaments i hi ha moments molt ambientals. Vam pensar que seria millor agafar els acords de la cançó, la lletra i fer-ne una versió una mica més quadrada, més continguda sense que passin tantes coses. El que sí que vam fer és donar-li una instrumentació bastant diferent. Vam posar unes percussions en lloc de posar-hi la bateria i uns teclats molt atmosfèrics. El fet que la canti la Joana Serrat també li dona més riquesa. Al ser un disc tant diferent també està bé que hi hagi diferents veus.

El tema més estripat de tot el disc és “La curva del Morrot” de Gato Pérez que tu transformes en un rock. A més hi tens un convidat de luxe, Manel Joseph.

Està bé que com a mínim una de les cançons tingui un canvi molt radical. Aquesta era perfecta perquè el tema original té un aire molt de rumba i a nosaltres tocar una rumba no ens hagués quedat bé. No ho vam ni intentar. Vam treure l’estructura de la cançó, els acords i vam començar a tocar-la d’una manera molt estripada. El Gato Pérez tenia una gran cultura musical, moltes influències i les va sintetitzar en aquesta rumba. Tot i que hi ha molt de rumba també hi ha la influència de músics com Bob Dylan o coses més properes a nosaltres. Era guai recuperar aquest bagatge que tenia ell i tornar-li a fotre una mica de canya, una mica de rock & roll al seu repertori.

En l’apartat de col·laboradors també hi trobem a Jordi Batiste, Manel Joseph, els germans Olivé…

El contacte amb el Manel i el Jordi va ser genial perquè realment són persones clau. Van participar en moltes cançons i grups i projectes importants d’aquella època. A més, estan molt disposats i amb moltes ganes de fer coses i contents que se’ls reivindiqui. La veritat és que la seva participació va ser genial. La tarda aquella que van venir a l’estudi va ser el moment àlgid. Potser el Manel Joseph, que va fer els coros originals de “La curva del morrot”, va ser aquell moment en què la cançó creix. Tenir el cantant original fent la segona veu va ser genial.

Una de les versions més rodones de l’àlbum és “Els snobs” de Guillermina Motta, que destil·la una energia i un component rock molt vitalista.

Ens vam insipirar en algunes cançons dels Kinks, que és un grup que ens agrada molt. Ells agafen el music-hall anglès i li donen un punt de rock. I com que la Guillermina tenia aquest punt cabareter crec que encaixa molt bé. És una cançó que a l’original era més jazz i que nosaltres l’hem accelerat i li hem donat una mica més d’alegria. I potser és veritat que és un dels moments més reeixits del disc.

Escoltant la totalitat de l’àlbum intuïm que t’ho has passat molt bé fent aquest disc i que has gaudit d’allò més.

Hem gaudit molt, de tots els processos: preparació, tria de cançons, assajos i fins i tot ara que estem tocant en directe. Tot i que el disc acaba de sortir estem notant que la gent està agraïda que s’hagi fet aquest exercici de recuperació. Aquest era un dels objectius, que servis per alguna cosa més que simplement haver tret un disc i poder fer unes cançons en directe.

Com en l’anterior àlbum, el grup que t’acompanya és Biscuit.

Biscuit és un grup de Vilanova amb una discografia pròpia bastant extensa. Porten molts anys tocant, han trepitjat tots els escenaris. Són un grup molt compacte perquè sempre han estat els mateixos components des de fa molts anys, tenen un so molt sòlid i molta creativitat. Tots aquests ingredients a mi em van cridar l’atenció i va ser molt bo en el primer disc i en aquest segon encara més, perquè ells estaven igual d’interessats que jo per aquesta música catalana. Algunes de les cançons les van proposar ells mateixos. Ha estat un projecte de col·laboració total entre ells i jo.