Ponç Pons, Camp de bard

Enric Bassegoda ha llegit Camp de bard de Ponç Pons i en fa la ressenya. També la podeu llegir al blog El biblionauta.

El passat mes de setembre vaig poder assistir a l’entrega de premis de la Fundació Prudenci Bertrana, entre els quals hi ha el Miquel de Palol de poesia, que va guanyar el professor Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) amb el poemari Camp de bard. En el discurs d’acceptació del premi, l’autor es va presentar com una persona senzilla, amant de la literatura i de la música clàssica, i ens va fer un petit tast del seu procés d’escriptura a la cabana de Sa Figuera Verda, una propietat que té enmig del camp, sense llum elèctrica i amb una ràdio de piles. L’única companyia que hi té és una colla de gats i algun gos que l’observen i estan atents als seus progressos. Per arribar-hi usa una bicicleta i a part d’escriure, també hi llegeix tant com la llum natural li permet. Val a dir que amb aquest discurs de veu pausada es va posar el públic a la butxaca i tots vam gaudir moltíssim d’aquella arcàdia menorquina que ens explicava i al pensament ens van arribar capvespres bucòlics que propicien el treball poètic.

Uns mesos més tard ha aparegut el poemari editat per Proa. El vaig veure a l’aparador de la Llibreria 22 de Girona un dia que hi passava per davant. No ho vaig dubtar, vaig entrar i me’l vaig comprar, no pas perquè sigui un gran amant de la poesia, sinó perquè tenia ganes de llegir allò que havia escrit aquell home senzill que em va captivar a l’entrega dels Premis Bertrana.

El títol del poemari ja ens resumeix el que estructura el poemari, el camp és la natura, aquella arcàdia menorquina on escriu; i el bard és ell, el poeta, i alhora la seva experiència en la poesia que cal llegir-la en sentit ampli, és a dir, l’art en general a través d’una aproximació humanista, vital, completa i total. I en el prefaci ja ens ho diu: “Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d’un petit poble d’una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni, ser poeta.”

El recull, de 36 poemes, s’obre amb Hortus conclusus, és una extensió del pròleg, on parla de l’espai de la seva poesia, d’una vida d’àurea horaciana on allò important es redueix al fet que “viure és fer versos” i enllaça amb el darrer poema del recull, A la poesia, en el qual s’adreça a l’art i li mostra l’amor que sent “t’estim i sense tu/ res tindria emoció/ ni seria tan cert/ açò que en diuen viure” i proclama que és la seva pàtria personal, la seva vida “fem diversos un sol/ gran poema on no hi ha/ més pàtria que la vida”.

Entremig es despleguen la resta de poemes, la resta de la vida personal de l’autor on es trobem temes variats. Potser el més extens és el que es dedica al tribut a autors que l’han marcat i dels quals n’és deutor. Van més enllà del simple homenatge perquè hi la voluntat de mostrar la relació que el poeta ha tingut amb ells com a Homenatge a Paul Celan sota la lluna, Tres homenatges, Clarice Lispector, De nit a Cork, Haijin… i que no es limiten només a autors literaris, sinó que també hi ha pintors (Tríptic provençal, Mark Rothko); a Lara no només s’elogia el personatge literari del Doctor Zhivago, sinó que també es fa a l’actriu que la va encarnar a la gran pantalla, Julie Christie, i s’embolcalla amb l’experiència del poeta, en un resultat simplement deliciós.

I també hi ha la pròpia història del poeta, així a Versions d’història sagrada, Pons reelabora aquelles històries de la Bíblia, explicades de manera obscura, que va conèixer a l’escola, amb un punt irònic, crític i fins i tot en clau actual, en el que és un petit Bestiari de 22 personatges o moments bíblics. Delicats i molt, molt personals, són els dos poemes que dedica al seu pare, mort d’un càncer que va tenir un desenvolupament cruel com es pot veure a Tròpic de Càncer, mentre que a Carta de Nadal a mon pare, el discurs és tan íntim que està escrit en dialecte menorquí directament, no pas en estàndard menorquí, com a la resta del poemari, cosa que el fa molt més proper i, de ben segur, molt més sentit i punyent: “Amb humil fe de pobres em deies: ‘Poncet,/ un dia serem rics. Tenim terra a l’Havana!’,/ però a jo m’era igual perquè et tenia a tu”. El record de la infantesa i del passat apareix a Retrats d’infància i Fuga, rimat a partir de L’art de la Fuga de Bach. La dona, l’amor i també el sexe, tenen presència en el recull Woman, Apunts al natural, Tres Tereses… I així es podria anar descabdellant cada un dels temes i dels poemes que hi apareixen. I sempre hi ha el paisatge menorquí que milita en el transfons de molts poemes.

Si els temes són variats, per bé que s’unifiquen tots a l’entorn de l’experiència poètica de l’autor, els metres també ho són i mostren el que és la poesia contemporània amb un desplegament calidoscòpic que van des dels metres curts, als llargs, a la barreja en els poemes i a la prosa poètica, també inclou metres orientals. Una variació que troba un correlat en la barreja de llengües, ja que el recull té una composició en francès, una altra en italià i una última en gallec, en el que és la idea que l’expressió poètica està per damunt de les llengües.

Pons inclou, a més, una explicació de cada poema al final, unes notes al marge que no és que siguin aclaridores del significat, ja que no estem al davant d’un poeta difícil ni hermètic, sinó més aviat del contrari, és una poesia que s’entén, no diré fàcil, però sí assequible i agradable, sense ornamentacions innecessàries ni simbolismes exagerats. Les notes el que fan és il·lustrar l’experiència de composició que han dut al poeta a pensar i produir el text, amb detalls íntims a vegades sobre on han estat redactats o quina fou l’excusa per iniciar-ne l’escriptura. En definitiva, és com si traguéssim el cap per la porta de la cabana de Sa Figuera Verda i com uns voyeurs ens fixéssim en la feina que du a terme Pons per així comprovar que, efectivament, “L’escriptura que em cus feta vers les ferides/ té el ressò d’altres veus i el color d’altres vides.”