Lluís Danés. El meu poble i jo

Un seguit de casualitats van fer que diumenge, 23 de novembre, l’espectacle de Lluís Danés El meu poble i jo, amb música de Dídac Rocher, s’estrenés a Mataró, al Teatre Monumental. És cert que ja no estem en l’Any Espriu, però és que El meu poble i jo és molt més que això. La música, la dansa i les imatges intenten fer-nos entendre per què Espriu va escriure obres com La Pell de Brau o El caminant i el Mur, però també perquè som on som, ara mateix, políticament.

El 2012, el Memorial Democràtic li encarregà a Danés el vídeo institucional ‘Temps de memòria’ per retre homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, reivindicar la memòria històrica arreu de Catalunya i difondre la tasca del Memorial, i alguns fragments els trobem a El meu poble i jo. Sílvia Bel, Enric Cambray, Pep Guardiola, Lluís Llach, Mercè Pons, Mònica Terribas o Eloi Vila posen veu a víctimes i testimonis d’aquella època, com Salvador Puig Antich, el president Companys o Neus Català.

El Minotaure i Teseu (2013), de Dídac Rocher, treball basat en l’obra d’Espriu, esdevé el cos musical i poètic de l’espectacle. A l’escenari, cinc músics acompanyen Rocher i dues ballarines, Anna Marín i Noe Padró, ens atrapen amb moviments sobtats i angoixants. Hi ha moment plàsticament bells, però també hi ha moments duríssims, com quan travessa l’escenari un barracó d’un camp de concentració qualsevol, d’on surten mans i cames d’homes i dones, mentre la xemeneia fumeja, i de fons sents el so d’un tren que avança lentament. Angoixa.

Actualment estem familiaritzats amb el nom de Lluís Danés pels seus macroespectacles amb nombrós públic, però en Lluís va fer el seu primer muntatge professional en un espai petit i envoltat de gent que estima. Als deu anys de la mort de Salvador Espriu, el 22 de febrer de 1995 –o sigui farà 20 anys–, ens regalava l’espectacle Tereseta-que-baixava-les escales, un dels contes més coneguts del poeta. Els seus espectacles s’han estrenat al Japó, a Rússia, als Estats Units, Madrid, al Teatre del Liceu de Barcelona…, però a Mataró –la ciutat de les Santes, gala de la Maresma, que deia Espriu– no hi havia portat res fins ara. Estrany.

Al final de l’espectacle, aplaudiments, però també alguna llàgrima. Ho vam saber a l’hora del col·loqui, en acabar l’espectacle. La Tere Almar, tècnica d’arts escèniques de l’Ajuntament de Mataró, va dir que només havia vist tanta gent al col·loqui com quan el van fer amb Juan Diego Botto. Ni preguntes a Dídac Rocher sobre la música o la dificultat de musicar Espriu, ni a Lluís Danés sobre com entrellaça les diferents disciplines, com s’imagina l’espectacle i el fa avançar. La majoria van referides a Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic, i això no és pas mala cosa: vol dir que Danés la clava: l’espectacle no és estètic, és un espectacle ètic, on ell s’hi implica a fons.

A primera fila, una néta de Carrasco i Formiguera; a les escales, germanes de Puig i Antich, i gent que, un cop ha verbalitzat que El meu poble i jo és «un espectacle brutal, colpidor, explícit i clau», insisteix que cal que la memòria històrica també preservi un espai per a totes aquelles persones que encara són a les foses i que són anònimes. O l’anècdota d’aquella senyora que vol explicar-nos que encara guarda la carmanyola que el seu pare tenia al front i que espera el dia que les seves netes siguin més grans per explicar-los la història i que ho puguin entendre.

O quan la Maria, una noia jove, activa i implicada social i culturalment, ens explica l’esforç enorme que ha hagut de fer per pagar el preu que costa l’entrada, 28 euros, però que els considera ben invertits, i que creu que el públic d’El meu poble i jo convé que siguin els joves, perquè són els que desconeixen la la història.

Tots ho tenen clar. La propera parada de l’espectacle es farà a Manresa, el 25 de gener, i la idea és fer trobades amb els instituts per treballar el tema abans de veure l’espectacle.

En sortir, en Ricard m’explica que el seu avi, Josep Coma Cruells, va ser un represaliat pel sol fet de ser germà del Coix del carrer de Gurb, republicà. Pres als 33 anys, dona i tres fills, morí de tifus a la presó de Vic el 21 de març de 1942. Encara estava pendent de judici, vell, malalt, pendent de judici, sense sentència i sense dignitat. Que és en una fossa comuna, al cementiri de Vic, però que quan l’ajuntament de Vic va tenir la iniciativa de recuperar bona part dels noms dels que són enterrats en les diferents fosses i va posar les làpides amb els noms, el meu avi no hi apareix. Que fa cinc anys que va demanar a l’Ajuntament de Vic la seva inclusió, per dignitat i per justícia, però segueix sense resposta. Encara ara no poden honrar la seva memòria amb un senzill ram de flors. Ell és un de tants.

Estic convençuda que allà on es porti El meu poble i jo, de Lluís Danés, sortiran més casos com aquests. Al Memorial Democràtic se li gira feina. Com diu Miquel Morera, combatent reclutat de la quinta del biberó a la Terra Alta en un moment del vídeo: «Una guerra ho transforma tot. No es guanya ni es perd, tothom hi perd. La memòria històrica no és que sigui important, és que és imprescindible». Gràcies, Lluís.