L’empremta solidària de deu veus emergents

Quan el públic està encara distret xerrant o demanant una cervesa, en una pantalla es projecta un vídeo de l’Alguer Miquel. Ell és el principal responsable d’haver ajuntat un bon grapat d’artistes emergents a la Sala 2 de l’Apolo en el concert Empremta Solidària, que dona el tret de sortida al Festival Empremtes 2024. El qui va ser líder de Txarango es disculpa per no poder ser a Barcelona, però una causa major, precisament relacionada amb l’Empremta Solidària, el fa estar de camí a Katmandú. En col·laboració amb l’organització Casa Terra, Miquel està recaptant fons per donar suport a la tasca de l’activista nepalesa Indira Ranamagar, que treballa per tal d’acabar amb la presència de nens i nenes innocents a les presons del Nepal. Així doncs, tots els diners aconseguits amb el concert aniran destinats a la causa.

Un cop explicat el perquè del concert, la Sara Roy, cantant i avui eventual presentadora, dona pas a la primera actuació. Aquesta va a càrrec de Xavi Forneguera, que apareix a l’escenari després que un teclat i una guitarra donin les primeres pistes sobre la sonoritat de la seva música. “Self Destruction”, el seu primer EP, sona a soul i R&B. Forneguera posa a cantar al públic (fa la cosa aquella de demanar que cada meitat de la pista ajudi amb una part dels cors), mentre el baix del darrer tema del seu EP, ‘Currar’, entra dins dels pits de la gent i els fa sentir la seva pròpia caixa toràcica. El seu estil funk contrasta amb el següent artista, el cantautor Ferran Exceso. Amb la guitarra enganxada al tronc, comença agraint la iniciativa: “Com podia dir que no, si no hi ha ningú més solidari que jo”. Aquestes paraules precedeixen a “Pureza”, una cançó que dedica a tots aquells que voldrien ser al concert, però no poden. Amb la veu esquinçada, clàssica en la majoria de cantautors en espanyol, Exceso tanca les dues primeres actuacions.

La música és represa per Magalí Sare. A soles amb un piano, format que no freqüenta, omple la sala amb una veu majestuosa, que modula com vol i amb la que arriba on li dona la gana. A la meitat de la primera cançó, apareix Laura Marsal, una ballarina que compassa a la perfecció la música de Sare. Sense perdre un somriure burlesc del rostre, aquell d’algú que sap que l’escenari és seu, la cantant homenatja de forma involuntària al Paral·lel amb dues peces que es troben en el punt mitjà entre cançó de cabaret i de musical de Disney. El piano roman al seu lloc perquè a continuació toca Grabu, pseudònim d’Arnau Grabolosa. ‘Blackout’ i ‘Spotlight’ sonen com si Grabu hagués estat pianista de jazz en una altra vida i ara s’estigui adaptant a la contemporaneïtat. El piano és acompanyat per la bateria de la Sara Oliver, que amb el joc de sintetitzadors fa que les dues peces sonin com la banda sonora d’un videojoc dels noranta. Tot seguit, Paula Valls i Roger Padrós, cadascú per la seva banda i amb el seu punt de vista particular sobre la música, fan dues actuacions que es podrien descriure amb les mateixes paraules: veus profundes acompanyades del piano, cantant lletres doloroses. De fet, tots dos artistes parlen de la música com a teràpia. Valls, que torna als escenaris després d’un temps d’inactivitat, canta ‘PV_01’ i ‘Ya no queda nada para curar’, mentre que Padrós escull ‘El món’ i ‘El temps’.

La Júlia Blum trenca de cop amb la solemnitat del piano. Amb Maria Oliver a la guitarra i Grabu al teclat, Blum canta ‘Cançons amb títols llargs’, on el pop lluminós s’erigeix per sobre de tot. El públic balla, contagiat de l’optimisme que desprèn la cantant, i rep amb aquesta mateixa actitud a Raquel Lúa. Acompanyada només per una guitarra presenta la seva ‘Memòria’, amb una sonoritat purament folklòrica que et transporta del Mediterrani als Pirineus, amb aquella cosa tan nostra que es podria resumir en Sílvia Pérez Cruz.

Per tancar l’Empremta Solidària i després de solucionar algun problema tècnic (l’autotune sonava com un reactor nuclear), la Kuu i Classe B dessacralitzen una mica l’ambient amb la seva proposta urbana. La barreja entre techno i pop de la Kuu, sempre acompanyat de la seva veu dolcíssima, fa que la sala sencera balli amb ‘No em vull esperar’; que manté el mateix to per acollir a Classe B i el seu reggaeton festiu. Tot plegat acaba amb una reverència conjunta dels deu artistes cap al públic, que ha pogut gaudir de les noves veus del panorama amb la mirada posada en una causa solidària.