La música en català ja no fa cringe

Fa uns mesos, l’Alizzz cantava en el controvertit tema “Que pasa nen” una cosa així com «soneu avorrits i estirats». Ho feia en una clara referència a la música en català i a les elits culturals que la rodegen. Però, exactament qui sona avorrit i estirat actualment en el panorama musical català: The Tyets? 31 FAM? Figa Flawas? Julieta? Triquell?

Suposo que no ho deia per tota aquesta fornada de música urbana catalana que ha sorgit i pensava més amb Manel o Els Amics De Les Arts, grups que han regnat el panorama musical català els últims deu anys i que sí, per a molta gent ens semblaven una colla d’avorrits i estirats. Són grups que han creat una correlació entre la llengua catalana i un estil musical. En conseqüència, molts oients castellanoparlants canviaven d’emissora quan sonava una cançó en català perquè relacionaven la llengua amb un gènere musical.

Durant molt de temps, els meus amics catalans amb origen xarnego es pensaven que en català només hi cantaven els Txarango, els Catarres o Buhos; per tant, assumien que la música feta en català no era per ells. La caricaturització de la música catalana ha comportat que la gent quan escoltava grups catalans sentís cert cringe, una mica de vergonya aliena. I contra el cringe és difícil jugar-hi perquè no atén la raó, sinó la negativa passional de formar part d’un grup de gent que et genera vergonyeta.

Molts catalans, fa set o deu anys, vam passar per una època perroflauta en la que era normal comprar-te una camiseta de La Raíz, gaudir d’un concert de Zoo i, si m’apures, anar a l’Acampada Jove o al Bioritme. Jo ho he fet, i no me’n amago pas, tampoc d’anar doblegat a un concert de Buhos i cantar a ple pulmó “Barcelona S’il·lumina” o “Volcans”.

Això va comportar que a l’institut fóssim els catalufos, un sobrenom ben merescut en una escola de barri on el castellà era la norma. Vist en perspectiva, em pot donar una mica de cringe aquella època, però també vaig saber compaginar-ho amb els divendres a Cocoa al ritme de Maluma o Juan Magán.

Però, ara, això sembla que està canviant. Fa tres anys, vaig entrevistar a Núvol a The Tyets, quan tot just començava a despuntar el seu èxit enmig de la pandèmia. Un dels integrants del duet, en Xavier Coca, pronosticava un escenari: “Durant 10 anys qui ha regnat la indústria han estat els grups de banda amb percussió (…) Estem en un moment de transició i els mítics grups de banda catalans acabaran desapareixent”. La Pegatina, Ebri Night, la Fúmiga o els Catarres segueixen el seu camí i no han desaparegut, però és innegable assumir que la centralitat i el mainstream de la música en català actualment l’ocupen artistes urbans, la majoria sense banda i amb l’autotune a to.

I el canvi no és fútil perquè comporta la normalització de la llengua catalana en gèneres com el rap, el trap, el reggaeton o l’hiperpop. Si el català també està present en aquests espais, el públic fan d’aquests gèneres s’obre a escoltar cançons en català. Al final, la llengua m’importa un rave: jo el que vull és escoltar un bon tema de reggaeton. I artistes com Julieta, Mushkaa, Flashy Ice Cream, Figa Flawas, 31 FAM, Lil Dami, Katta Lana, Habla de Mí en Presente, Martigo, entre molts altres, ho estan aconseguint: la música en català està en un molt bon estat de salut.

Un dels grans errors de la indústria també ha estat encasellar als grups catalans en llistes exclusives d’artistes nacionals, impedint en certa manera que els bons temes que es feien des d’aquí poguessin expandir-se arreu de l’Estat. Costa acceptar que també podem perrear, frontear i chulea’ en català: i no ho hem de fer només per salvaguardar la llengua —això ens faria mediocres i autocomplaents—, sinó perquè des d’aquí s’està coent música molt bona i amb una visió comercial clara.

Un dels fenòmens del moment és The Tyets, que acaben de llançar al mercat un disc amb només hits que ho petaran de segur al llarg de l’estiu. Després de la publicació de “El pipeig” l’any 2020, un disc més experimental i underground, i de la bona acollida de “Coco” o “De l’1 al què”, han decidit assaltar els cels i passar-se al mainstream. I ho escric com si fos el camí fàcil, quan no tinc cap dubte que darrere de tots els temazos que conformen el disc hi ha una feina immensa de creació artística, producció i planificació.

Un altre bon exemple d’aquesta nova onada d’artistes comercials és Eufòria, el talent show musical que va tirar endavant TV3 l’any passat i que ja prepara la segona edició. Tot i el cringe que pugui generar, ja que no deixa de ser una còpia barata de l’OT de TVE, el programa ha donat una empenta, més enllà dels perfils clàssics (Edu Esteve, Mariona Escoda o Núria López), a artistes com Triquell, Scorpio o Llum, amb una proposta musical urbana interessant.

És genial escoltar la Sílvia Pèrez Cruz, la Maria Arnal o en Pau Vallvé –em semblen artistes com la copa d’un pi–, però els catalans també ballem, follem i ens droguem: en definitiva, també ens divertim. Durant molt de temps vaig avergonyir-me d’escoltar música en català per por de ser considerat un catalufo, i també perquè no sentia la vibra dels nois modernets catalans amb tote bag en un concert de Manel. L’altre dia, però, vaig enviar-li la colabo de la Mushkaa amb The Tyets, “Tonteo”, a la Maria Azhara i a la Marta, dues amigues d’institut reines del reggaeton en castellà. La seva reacció em va sorprendre: “me gusta la vd, osea muy del rollo que se escucha ahora” / “me encanta de vd, esta guapa e”.

Definitivament, la música en català ja no fa cringe.