La llengua emmetzinada

Edicions del Buc, l’editorial de la Pobla de Farnals, ha publicat el darrer llibre de la poeta Anna Gas, que es va donar a conèixer en guanyar el 18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors amb el seu primer llibre de poesia, Crossa d’aigua. Ara, segueix la construcció de la seva veu poètica amb Llengua d’àntrax. 

Anna Gas / Foto de Francesc Gelonch

Llengua d’àntrax és dues coses: d’una banda, una llengua malalta, infectada, afectada en els seus òrgans vitals que va morint-se a poc a poc, sense remei; però, a la vegada, també és una llengua infecciosa, potencialment arma biològica, amb la capacitat de destruir des del silenci. “Inodor, incolor, insípid” és l’àntrax, i així penetra per escletxes desconegudes i espais minúsculs, i així nia en la carn, els ossos i la pell, per destruir-la. De la biologia a allò nuclear: Txernòbil també va ser un desastre lingüístic, perquè es van desintegrar les paraules per anomenar la forma del desballestament. Aquí ens trobem en un espai semblant, en què la carn, allà on habita i on s’alimenta el microorganisme letal, es teixeix amb la paraula, que es descomposa igualment. Gas ho vol així, i d’aquesta manera construeix una poètica de la paradoxa que es basa en la ressignificació de la mirada i la dissolució d’un cos sense òrgans, com ja anunciaven Deleuze i Guattari:

35
que temptadora
la macabra mel que et raja
del llavi i que m’empeny
a lliscar-hi bruta, ferotge,
cega davant la llengua d’àntrax
que amaga.
una vesprada de mascle anur
i el càncer a les mans després
de la carícia.
i què en faig del llustre tumoral
que em contagia el teu pit analfabet?
ara, descendeixo
cap al cim i impietosa constato que
la disfunció t’arriba fins als ossos.

En aquest poema apareixen tots els elements que configuren la consolidació de la poètica de Gas: la paradoxa, el cos foradat (pell, carn i ossos), el llenguatge, i l’altre. Però abans de tractar totes aquestes qüestions, cal remarcar la centralitat del poema a través d’una càbala pròpia: que aquest poema intitulat “35” està situat a la pàgina 35. Tots els poemes del llibre tenen per títol un número, i no segueixen cap mena d’ordre cronològic: hi ha 33 poemes —del 2 al 85—, de manera saltejada. És una tria aleatòria? Hem de reconstruir un nou ordre seguint la cronologia? No: el discurs que teixeix el llibre és sòlid, té un sentit i construeix la seva cronologia. La pregunta que hem de respondre, doncs, és: a servei de què estan aquests títols? Construcció dialògica entre fons i forma, diríem: la plasmació textual d’un desordre aparent que amaga un sentit, i que condensa l’escriptura de cada poema com una unitat sòlida i definida per ella mateixa, microorganismes vius individualment que formen part de la bossa d’àntrax que es trenca en obrir-se el llibre. És aleshores quan comença la propagació.

Dèiem que la poètica de Gas es construeix a partir de la paradoxa, el cos foradat i sense òrgans, el llenguatge com a centralitat reflexiva i metalingüística, i l’altre com a amenaça i condició de possibilitat. Començarem, llavors, a desengrunar cadascun dels elements, i la manera com van teixint relació entre ells a través d’aquesta enigmàtica càbala poètica.

Llengua d’àntrax és un exercici d’anomenar diferencialment la vida, però sobretot la destrucció. No hi ha ressignificació si abans no hi ha mirada. Els dos poemes que formen el prefaci titulat ‘Afirmacions’, una descripció lúcida sobre la veritat dels tristos dinars familiars mediocrament annuals, són la declaració d’intencions d’una escriptura irreverent. “La història real / no ens atrau”, diu el primer vers del llibre. I segueix: “Protocol·lària / com és, ens entaulem / quasi veïnalment i l’expectació / nerviosa vibra doble aquest any”. Ja no és aquell entaular-se de Vinyoli a la seva ‘Cançó blava’ (aquell “parar migidalment la taula / dels somnis”), sinó que ara pesen més “els espectres dels que un cop hi eren”. Què cal fer contra la congregació familiar que és mancança en si mateixa “per no deixar que les cicatrius ens neguin / la mirada”? Comença, doncs, un exercici poètic que s’erigeix com un alçament contra la mirada automatizada, a través de la construcció d’una mirada pròpia —això és el que fan els bons poetes, es dirà, i és cert. Però allò que diferencia Gas de la resta és la manera d’executar aquest exercici de ressemantització.

En el poema 58 es fa palesa una mirada diferencial sobre les coses, no pel fet de ser qualitativament superior —contra la idea de l’accés privilegiat del poeta a la veritat—, sinó perquè ha esdevingut volgudament irreverent:

58
sospesa la balança
amb el refús al plat dret
i l’afirmació a l’esquerre.
a la dreta, cent quilos
de palla o quinze de plom
vencen les quatre pedres
diminutes de l’esquerra.
frega’t la vista amb peròxid
d’hidrogen i torna a mirar.
a l’esquerra, tres robins
i un safir diamantí vencen
la basta matèria inflamable
de la dreta anèmica.
l’error es troba a fer pesar
més la balança polsosa
que la bellesa infiltrada
pel cristal·lí que liba.

Aquesta tasca d’anomenar les coses d’una nova mirada es fonamenta des de la paradoxa com a mecanisme poètic a mig camí entre la subtilitat i la intuïció: contra els sentits habituals i l’automatització de l’experiència. La mirada única de la poeta, irremeiablement pròpia i particular, s’alça universal en mostrar el revers que hi ha en els replecs de les coses que no veiem: “no poder cenyir / la tempesta / des d’una sola gota”, i per això, dir la tempesta i la gota a la vegada. Vet aquí la paradoxa, en “ofegar la set”, en “la sang de pedra” que corre pels “vasos de guix”, en el tuf de mort que “insufla vida”, o en la manera morta de desitjar el desig. La pregunta, descol·locats per una visió que desautomatitza, acaba per ser violentament simple: “on és l’espai? quan és el temps?”. Com anomenar, en definitiva, la façana de les categories quotidianes que conformen la vida, si els mecanismes típics amb què l’anomenem han quedat abolits des de la paraula mateixa? La qüestió és impossible de respondre, però la diferència es constata des del començament: un error de comprensió es fa palès al començament del llibre (“vaig relliscar / a l’inici del cercle / hermenèutic”), de manera que una comprensió positiva i afirmativa no pot imposar-se de cap manera.

“Cap vers no ho comprèn. / i que així sigui”, diu el poema 55. La creació d’aquesta poètica no vol, doncs, mostrar el revers per fer-lo diàfan, sinó trobar-se cara a cara, sense remei, amb la “carícia brutal dels signes”. Tornem a la centralitat del poema 35: la trobada del llenguatge amb la carn és igualment destructiva com la trobada del jo poètic amb el cos de l’altre (“el càncer a les mans després / de la carícia”). La trobada amb l’altre, a més, no només serà física —la destrucció de l’abraçada, de la carícia, de l’estimar-se—, sinó també, sempre, lingüística: “em plau que et contradiguis / i que el llenguatge et faci agenollar”. Per això el poder, és a dir, el que es cova en les formes relacionals que destrueixen, s’oculta també rere la forma de posar nom a les coses, als llocs i al temps; de nou: “on és l’espai? quan és el temps?”

L’intangible de la paraula que es fa carn és també el lloc de la llum: quan un és “amo / de la traïdora llum” és, a la vegada, el que Gas qualifica com “el terrorista de la llum” que s’amaga a l’altra banda de totes les portes que van obrint-se. Al poema 65, ens trobem davant d’un subjecte que podria ser, perfectament, aquest assassí que ho esventra tot amb el poder d’allò intangible:

65
a la cara ombriva d’un turó
es recobria el cos de gris
un individu esbadocat.
fou sotmès a altes
pressions i temperatures
però no s’arribà a desfer.
els químics d’una cama
el tornaren pissarra, un braç
esdevingué marbre tacat
i lentament, amb un ritme
llagrimós, es fongué amb
la natura que ens separa.
i es digué: encara sóc humà.

Dèiem que la radiació desballesta sempre igualment, amb el poder dels granets de llum aparentment inofensius que habiten l’aire. Dèiem: igualment les paraules. I igualment la llum i les paraules quan es troben amb el cos. En el poema 65, situat al centre del llibre, es constata el procés inevitable de la dissolució: desfer-se, quan un s’engruna per culpa d’allò que no podem veure (llum i llenguatge), no desapareix del tot, sinó que s’empelta amb allò de què estem escindits (la natura, per exemple, des de Hegel a Adorno), d’allò que nosaltres no som i de què estem separats (per la nostra condició d’éssers lingüístics: la capacitat de posar nom a les coses que no en tenen, i de significar, de fet, els processos lents i intangibles de la destrucció). Hi tornem: “on és l’espai? quan és el temps?”

A mesura que avança el llibre, el cos que es mostra apareix foradat, buidat per dins, (“quan ocupo / massa espai i soc el buit / que és la matèria”), sense òrgans (perquè han anat desapareixent, se’ls ha anat destruint poema a poema), com l’afirmaven Deleuze i Guattari. Un cos que es desfà dels seus òrgans, inútils, a través de la destrucció d’un cos normat. Existència humana com existència corporal: el cos resum i concentra l’existència i la seva possibilitat. Construcció simbòlica, el cos, que es desballesta, perquè el subjecte no el crea, sinó que el seu cos modela i crea la seva subjectivitat. Com viure altrament? L’alliberament del corsé interpretatiu i del poder simbòlic comença per la desorganització del propi cos, i Gas ho efectua amb l’esventrament dels seus òrgans (la carn oxidada i el seu alè, el cor fregit, el bulb raquidi, l’hipocamp, fils de medul·la, també el cerebel, la carn del dit…), tot deixant-lo solament amb els ossos i la pell, estructura i embalatge.

Així, passem del “cos foradat” (que apareix al poema 16), a la destrucció —amb el paradigma de la destrucció del crani al poema 22, emblema de la racionalitat, la capacitat lingüística i simbòlica (diu: “posaràs el teu encèfal, massa / repugnant, damunt el marbre / de la cuina i amb un tret precís / el volaràs”)—, fins a arribar a la dissolució total que encarna el que podria ser, com dèiem abans, el terrorista de la llum, al poema 65. L’estructura del llibre, doncs, com dèiem al començament, malgrat el desordre numèric, és claríssima. És quan el cos queda buit per dins, que sols resten la pell i els ossos, més enllà dels òrgans: si el procés del cos que es buida es dirigeix cap a un altre espai possible, cap a una temporalitat que no sigui la imposada, què es pot fer quan el crani “es fa cinc mil·límetres / més petit cada dia”, quan “els meus ossos saben / el perill d’escoltar-te”, quan la ferida ha arribat “fins a l’os vençut”, o quan “la disfunció t’arriba fins als ossos”? És clar: allò que queda després del buidatge dels òrgans està terriblement i igualment afectat. En el poema 62, aquesta afectació directa del llenguatge i de l’altre sobre les restes del propi cos —reduït a pell i ossos— es pot veure:

66
he fet
de la cullera de plàstic
trencada en dos
una fulla exquisida
a la carn del meu dit, però
cap bocí de cos no omple
el buit que destrament excaves.
t’he fet en mi
ferida inoxidable
fins a l’os vençut.
esgrafia’m la pell:
et trobaràs tatuat
a la hipoderma.

Cal traçar la línia explícita entre el llenguatge, la pell i l’altre. I Gas ho fa a través del símbol del tatuatge, que deixa de ser símbol, per ser la imatge més adequada d’anomenar l’encarnació del dolor, del que ha esdevingut inesborrable malgrat el buidatge. Hi tornem: “on és l’espai? quan és el temps?”, com pot construir-se una alternativa quan fins i tot en la pell i en els ossos s’acumulen les deixalles? (deixalles: “les runes que sedimento / sota els plecs”; deixalles: “la femta / més diarreica” en una mà, i “una corda de vòmit” en l’altra). Gas nega, de nou, una resposta clara, redemptora o conclusiva: la llengua d’àntrax ha arribat a reductes inimaginables en què la neteja és impossible. Què es pot fer, ara, quan el llenguatge s’ha trobat amb la carn, i ha actuat de la mateixa manera que ho fa la llum que crema, la claror que encega? No hi ha resposta, però sí una possibilitat, que és la que és hereva de Crossa d’aigua, en què la paradoxa ja s’imposava en el títol com a forma d’una poètica. A Llengua d’àntrax hi ha dos moments que segueixen el títol del primer llibre: “la mà de gel que no / et sosté mai dreta” i les “extremitats aquoses / arrossegant-se per terra”. Com a resposta provisional, doncs, la paradoxa: els ossos ja no serveixen per sostenir-se, perquè o bé són aquosos o bé són d’un vítric gel —tan vítric— que es desmembra. Com sostenir-se, doncs, quan el llenguatge ho ha desintegrat tot?