La Font del Vi, un cançoner desmanegat

Qui conegui en Salvador Giralt, poeta i narrador, i la seva obra, segurament no se sorprendrà en saber que el seu darrer llibre, La Font del Vi (Emboscall, 2017), aparegut recentment, més que un poemari, ve a ser un cançoner. Xevi Pujol ens el parla en aquest article.

Sí, un cançoner inspirat potser en els de la poesia trobadoresca, que Giralt coneix bé: es tracta de catorze poemes cantabiles relativament llargs, que solen fer ús de la rima i d’una mètrica més o menys regular i que, com molts poemes trobadorescos, solen tenir un caire més aviat narratiu. És, en definitiva, un recull de poemes que, segons el mateix autor, “demanen ser cantats”; i això és, de fet, el que Giralt ha estat fent durant molts anys d’espectacles en directe: cantar la seva poesia, i fer-la cantar a altres, bo i acompanyant-se sovint de tot de músics, que han compartit escenari amb ell. Així, alguns dels poemes del llibre provenen de l’espectacle Cantatataula, un dinar cantat que Giralt, juntament amb Ramon Manent, Anna Subirana, Marc Egea i Clara Garí, va portar per escenaris com el de l’Aphònica de Banyoles o el de la Fira de la Mediterrània de Manresa.

D’altra banda, els que el coneixem i l’hem vist recitar en directe, sabem del gust de Giralt per cantar els seus poemes. Sembla, doncs, que aquest gust ha cristal·litzat, finalment, en el fet de crear el cançoner que avui ens ocupa. I, d’acord amb aquesta idea de poemes cantabiles que integren aquest cançoner, a les presentacions del llibre que han tingut lloc a diversos punts de la nostra geografia durant les darreres setmanes i mesos, l’autor sempre ha convidat un músic a cantar algun dels seus poemes. Víctor Bocanegra, Ian Sala, Raül Garrigasait o Josep Casadesús (K-100), són alguns dels músics i escriptors que han acompanyat en Salvador Giralt a les presentacions d’aquest llibre.

Com ja s’entreveu en el que acabem de dir, els poemes de La Font del Vi són poemes perfilats, madurats i polits en directe, a viva veu, que és l’àmbit en què prenen més sentit i on recepció i creació s’han fos en un mateix procés. Així, com el còdol de riu, arrodonit per l’erosió de l’aigua, aquests poemes són també el resultat d’un procés (en alguns casos d’anys) de conformació dins les aigües vives de la paraula dita, de l’oralitat. Es tracta, endemés, d’uns poemes de caire eminentment popular (fet que, a més de reflectir-se en el fons, es fa palès en la forma, caracteritzada sobretot per metres d’art menor, sovint l’heptasíl·lab, el vers insígnia per exemple del romanço o de les cobles populars), volgudament planers i que defugen tota artificiositat i tot hermetisme. Potser per això, més o menys a la meitat del llibre, podem llegir que “les coses petites i modestes a vegades són les més grans”; tota una declaració de principis.

Una de les singularitats del llibre és que cada poema va precedit per una prosa breu que en dona detalls tangencials, que parla del context temàtic del poema o que, senzillament, explica alguna qüestió que hi té relació. Es tracta, doncs, d’unes proses que trufen el llibre de vivències, records o explicacions de l’autor, molt amens i narrats amb un llenguatge precís i gràcil, com ho farien les explicacions abans de cada poema en un recital en directe. La primera d’aquestes proses és també una mena de declaració de principis, almenys pel que fa a la poesia; és, en certa manera, una poètica: Giralt hi diu que La Font del Vi és com un hort de muntanya, un hort desmanegat, agrest, guiat sovint per l’espontaneïtat i no pas per unes directrius estrictes, com les que conformen els horts de la terra plana, perfectament organitzats i cartesianament estructurats des de la romanització ençà.

D’aquesta manera, al·legòricament, Giralt pren partit per una poesia no acadèmica, desendreçada, que, si bé per exemple pot fer ús d’una mètrica regular, també pot trencar a conveniència aquesta regularitat, sempre a benefici d’un major alè d’autenticitat o d’espontaneïtat que donen frescor al poema. Al mateix temps, amb aquesta advocació pels horts de muntanya, sembla que Giralt insinua també una predilecció per la vida no urbana, d’acord amb el tòpic horacià del beatus ille, una vida allunyada dels imperatius que regeixen la ciutat, immersa en la placidesa, sempre més laxa, del món rural (l’autor traça així, semblantment al que s’esdevé amb Terra baixa de Guimerà o amb algun poema de Guerau de Liost, una divisió entre el món més agitat, bulliciós i desvirtuat de les terres baixes i el món més pur i essencial de les terres altes).

Un dels temes centrals del poemari és el dels plaers dels sentits i, en especial, del menjar i el beure. Tot el llibre traspua un gust per una vida senzilla, donada a aquests dos plaers (així com també al plaer de fer la migdiada o també, amb l’últim poema, “Pluja fina”, al plaer eròtic), cosa que enllaça amb la tradició de la poesia goliardesca de les cançons d’exaltació del plaers de la taverna (com són, per exemple, els Carmina burana); de fet, poemes del llibre com “Brindis de Li Po” o “La Font del Vi” podrien ser perfectament cançons de taverna. Aquest darrer poema, que dona títol al poemari, és, a més, un poema troncal, que marca el caràcter de tot el llibre.

En Salvador Giralt és un lector assidu d’autors antics, tant del món clàssic com del món medieval, i això es fa palès al llibre, sobretot pel que fa als clàssics grecollatins, amb referències a les metamorfosis d’Ovidi o a les divinitats de la mitologia grega. Pel que fa a la influència dels textos medievals, ens hem de remetre sobretot a la forma d’alguns dels poemes: Giralt explica que hi va haver una època, el segle XIV, en què les novel·les s’escrivien en vers, concretament en octosíl·labs apariats, i ell, a més d’un poema del llibre, també fa servir aquest metre. Giralt es refereix a la tradició de les noves rimades occitanes, de les quals van fer ús per exemple Guillem de Torroella a La faula o Bernat Metge al Llibre de Fortuna i Prudència, i a la tradició del roman courtois francès. D’altra banda, al costat de les referències i influències del món occidental, Giralt, com Alexandre el Gran, viatja des de Grècia cap a Orient i ens parla així de Li Po, el poeta xinès més venerat, amb una vida plena de vicissituds que el converteixen en un personatge interessantíssim, o ens parla de Xiva, la divinitat hinduista, al poema “Deessa de l’amor”, a la qual ofereix “el millor vi”. Un vi que rega tot el poemari, un vi que vol agermanar-se amb l’aigua i per això és un vi de font. Si us remulleu els llavis i la gola en aquesta font, us en quedarà un bon regust, i abans d’acabar el llibre, com diu el mateix Salvador Giralt, segur que no podreu evitar de destapar una ampolla de vi.