Jordi Boixadós: “Tots aquests anys he intentat combatre la por”

Jordi Boixadós presenta Cuques de llum, el seu nou disc, on la cançó d’autor intimista agafa un toc més madur. Poliglota traductor, escriptor, músic… Home ocupat que es concentra en construir el seu món propi. A Núvol hem parlat amb ell sobre el nou disc, el seu procés creatiu, els idiomes i les relacions entre música i literatura. Sembla que es pugui parlar sobre qualsevol cosa amb aquest artista que, de fet, cultiva diversos arts sense preocupar-se excessivament per la fama o la comercialitat. El proper dijous 3 d’abril a les 9 de la nit presenta el disc al CAT.

Jordi Boixadós és més escriptor o músic? 

M’has fet una pregunta collonuda. No sé què dir-te.

Comencem fort.

No, em sembla molt lògica la pregunta. Últimament, a més, m’estic dedicant molt al teatre, des de fa un parell d’anys. I ja no sé quina de les tres coses m’agrada més. Són molt diferents. He fet més creació de llibres als anys 90 i més música durant la dècada dels 2000. La música, especialment els directes, et dóna una resposta emocional immediata, que et motiva d’una manera molt forta. Igual que al teatre, quan puges a l’escenari, encara que és una mica diferent. Faci el que faci el públic hi ha molta emoció. En canvi, escriure és un procés molt solitari, amb molt més temps invertit. Jo pateixo més quan escric, perquè és un procés feixuc. Escriure novel·la o relat curt és un procés llarg, de construcció. Ets com un arquitecte que vas omplint. Et lleves als matins i hi dediques unes hores concretes. Aleshores l’estímul el tens quan ho rellegeixes i quan saps que ho ha llegit més gent. La música és molt immediata, agafes una guitarra i et puja l’adrenalina.

És fàcil separar això? Dir: “Ara faig música. Ara faré novel·la”.

S’ha de tenir en compte que també em dedico a la traducció literària i algunes activitats no-artístiques. Fa poc un amic que també es dedica a fer moltes coses em deia: “Jordi, per què no escrius un llibre sobre el multitasking, que s’ha posat de moda?” (riu). M’he d’organitzar molt bé. “La inspiración existe pero debe encontrarte trabajando”, que deia Picasso. Doncs és veritat. T’has d’organitzar per poder-ho separar tot.

Has d’organitzar la vida quotidiana però també mentalment.

Això costa una mica més, però amb la vida quotidiana organitzada fins a cert punt, és més fàcil lligar-ho tot. Jo crec que és un entrenament mental.

Ets conscient que molta gent no et coneix, però quan et busquen a Google veuen que tens molt treball a l’esquena. Com et presentes normalment?

Em presento com a músic, escriptor i traductor literari.Les valoro totes per igual, i si tinc més activitat com a actor, em presentaré també com a actor. Sóc conscient que això genera una certa desconfiança sobre la capacitat en cada una de les facetes. Però és el que hi ha, i no penso renunciar a res.

Com a cantautor no gaudeixes d’un gran èxit comercial ni fama, però tampoc sembla que ho busquis ni t’interessi. Es nota en l’estil intimista i personal, o per exemple pel fet de cantar en altres llengües…

No, mai m’he dedicat a escriure ni a fer música com a mitjà per aconseguir un èxit de públic. Si ho hagués fet, no hauria fet un disc amb 6 idiomes, com vaig fer a Europa. Evidentment m’agradaria tenir més projecció, perquè quan fas una activitat artística t’agrada que la gent t’escolti i et llegeixi, per això ho fas. Però no m’he obsessionat pas amb l’èxit, sinó, estaria molt frustrat (riu).

Ens presentes el teu nou disc Cuques de llum. Què n’esperes d’ell? És un canvi de rumb o és un escaló més seguint l’estil dels anteriors?

Se’m fa difícil jutjar-ho jo mateix. He treballat gairebé sempre amb els mateixos productors, tant en els cinc discos en solitari com en els dos que vaig fer amb banda als anys 90. El Berni Mora i el Xavi Vidal, a l’estudi de la Fundació de Sabadell. I ells em diuen que noten un canvi. A mi em costa més percebre’l, perquè estic més ficat en el procés, però jo diria que és un treball més madur. Tant si parlem del meu propi procés de creació com del públic a qui va dirigit. No és que busqui públic objectiu, no he fet màrqueting. És quelcom personal que va creixent, però és òbvi que va adreçat a un públic madur. Aquí a Catalunya en termes generals, la major part de la música pop va enfocada a públic jove. Perquè jo faig música pop…

Sí, és evident que no fas música clàssica.

Està a mig camí entre el pop i la música d’autor. Això, aquí, normalment va dirigit a públic jove, i als que fem alguna cosa més madura, ens és complicat. Jo crec que m’hauria anat millor si ho hagués fet a França.

A França el panorama és diferent.

Tinc la sensació que està tot molt més ampliat. Aquí quatre o cinc noms ho omplen tot, però a França tot és molt més ampli i variat, hi ha moltes possibilitats. He tingut contactes amb músic francesos, i allà agrado més que aquí, i en sóc conscient.

Hi ha molts artistes catalans dins el corrent menys comercial, que diuen que no es pot viure de la música en català si no tens l’èxit del pop. Si no et converteixes en un Manel, és complicat viure de la música.

Indubtablement, i també passa amb els escriptors. El mercat és petit. També s’ha de dir que quan van sortir els Manel no seguien cap corrent, i van marcar tendència. Això ho podem dir ara, però en aquell moment ells van trencar una mica.

Trobo les lletres més aviat combatives, adients a la revolució social que estem vivint arran de la crisi. Estic encertat?

Sí, no hi ha cap dubte.

Els joves tenen un paper important ara mateix, i tu els dediques una cançó i tot. Però el públic jove no et coneix gaire.

No sempre escric pensant en qui ho escoltarà. Tinc un fill de 30 anys. També faig paral·lelismes amb moments històrics que he viscut jo en la meva joventut, en plena Transició. Compares aquell moment amb el d’ara i sembla que, mentre que abans hi havia un combat amb esperances, ara tothom està desesperat. Quan vaig escriure les lletres, veia poca motivació en molta gent jove, quan realment no hauria de ser així. Alguna cançó parla sobre què fer, sobre si combatre o no.

L’enemic ara mateix no és clar, o no tant clar com el d’aquella època.

Jo tinc la sensació que l’enemic el tenim clar però no sabem com entrar-li. El poder està completament controlat. Amb una certa descomposició de règim, com la que vam tenir nosaltres, tot és molt mes fàcil. És una mica el que passa als països de l’Est. Però ara no hi ha descomposició, s’està concentrant el poder en els mercats financers i els polítics.

Tampoc és que tot l’àlbum sigui reivindicatiu. Quins altres temes t’ha agradat tocar en aquest àlbum?

La tendència general que he tingut en molts dels temes que he tocat tots aquests anys ha sigut combatre la por, en general, i especialment la por a la mort; i al voltant de la relació sentimental, però no he escrit cançons d’amor pures.

El tema de la por a la mort deu créixer a mesura que et fas gran. O temes d’ara els podries haver tocat fa 20 anys?

Els podria haver escrit. Hi ha temes que toquen sobretot la nostàlgia. A Cuques de llum, cançó que posa nom a l’àlbum, estic recordant les èpoques en què tot era il·lusió i sensació que mai s’acabaria la vida i podríem construir moltes coses. I arribes a un cert punt i mires enrere i dius “Ostres!”. La cuca de llum viu durant la nit però després surt el sol. Tens tota la nit per lluitar. Què és la nit? Doncs tota la vida. Jo tinc tendència a dir que sempre estic començant, i espero poder dir-ho fins el dia que rebenti. No sóc nostàlgic, però quan mires enrere veus que la il·lusió d’abans ja no és la mateixa. No sé quina perspectiva de futur té la gent de 25 anys, però nosaltres teníem una il·lusió enorme pel moviment històric que vivíem. I no vull que s’acabi aquella fama.

La teva obra literària i musical és el teu intent perquè no s’acabi aquella flama.

Sí, ho és. Cuques de llum va per aquí, el segon tema del disc “Mirem-nos” també va per aquí clarament… “Tens molt de guanyat”, la cançó mes pop de totes, també va per aquí… Quan jo tenia vint-i-pocs anys tenia la sensació de ser tant dispers com sóc ara. Amb el pas dels anys, però, he tocat moltes tecles. A vegades hi ha persones que sembla que amb 14 anys tenen molt clar què volen fer a la vida. Tenen molt de guanyat.

Tu no eres així.

No, però no me’n penedeixo. Sóc així, estic molt content del que he fet i he construït el meu propi món.

El màxim èxit d’un artista, en principi, és crear el seu món particular, i que la gent vegi que el que tu proposes és quelcom només teu.

Sí, crear un estil propi. És el que he intentat.

La gent pot escoltar-te o llegir-te i relacionar-ho sempre amb tu.

Sí, jo crec que sí.

Encara que siguis poliglota, no ha de ser fàcil compondre relats intimistes en altres llengües. Com afrontes aquesta dificultat?

És molt curiós, però t’atreveixes a dir algunes coses amb més intensitat en altres idiomes que no són el teu, perquè no estàs pendent de si ho estàs dient exactament com vols, i et permets més llibertat. Dit això, hi ha idiomes que em provoquen un estat emocional més intens que altres. Concretament, el francès i l’italià, juntament amb el català. Amb aquestes tres llengües em sento més còmode per expressar sentiments i emocions. Amb l’anglès no m’identifico tant emocionalment, tot i que el domino igual. I en castellà em costa molt, i no sé per què.

Com esculls l’idioma, segons el tema?

En un moment determinat, l’any 2002, vaig llençar un disc que es deia Electrorgànic, on vaig intentar barrejar la cançó d’autor amb l’electrònica, en la línia dels suecs de l’època, com Jay-Jay Johanson.

I va anar bé, l’experiència?

Jo m’ho vaig passar de puta mare. Allà hi ha cançons notables, hi trobo que encara els podria treure suc. En un moment determinat vaig agafar un tema que no és meu, sinó del Berni Mora i el Xavi Vidal. Jo només havia posat la lletra, i al mig de l’estudi vaig començar a cantar-la en francès, traduint-la directament. Va quedar de puta mare, i llavors em vaig decidir a escriure en francès, i després en italià. En els sis idiomes que en aquella època dominava (català, castellà, francès, italià, anglès i alemany), en forma de joc, vaig decidir fer dues cançons de cada. I així va ser.

I ara amb Cuques de llum s’ha repetit una cosa semblant.

Bé, aquí només he canviat al francès. N’hi ha quatre en francès i quatre en català. I una bilingüe.

La bilingüe deu haver sigut experiència màxima.

Sí, però això té una explicació. En un moment determinat, quan no existia Facebook, em vaig posar en contacte a través de MySpace amb músics francesos. I ells em valoraven molt i em tractaven gairebé com una celebrity, sorprenentment. Em vaig adonar que dins del meu estil musical, en francès tenia molta acollida. I vaig fer versions en francès de temes en català. Cuques de llum era escrit en francès original, i en aquest cas la lletra no m’acabava de convèncer i la vaig revisar. No sóc l’únic que he fet això, l’Anna Roig per exemple també ho ha fet.

Com a català i actiu en diverses formes culturals, com descrius el nostre país en aquest tema? Creus que la cultura i l’art són vistos com quelcom del qual es pot prescindir? Val la pena fer música en català?

Sí, val la pena. No em posaré ara reivindicatiu de l’idioma en el moment clau del país que vivim, però jo sóc català i m’estimo la meva llengua. No m’ho plantejo en termes reivindicatius, utilitzar el català és el normal. Abans me’n recordo que et preguntaven “Com és que cantes en català?”

Hem guanyat molt si s’ha deixat de fer aquesta pregunta.

No sé si hem guanyat o és que no volen entrar en polèmica. El que és evident és que aconseguir guanyar-se la vida amb la cultura és complicat a tot arreu. Hi ha mercats molt grans, com l’espanyol o el francès, però això implica també que hi hagi molta gent fent música. En el cas català, el mercat és molt petit. Aleshores, la majoria d’escriptors que conec tenen múltiples activitats, com ràdio o alguna altra cosa. I en el món de la música passa el mateix, la majoria estan donant classes i fan el que poden per subsistir. No diria que és només una qüestió relacionada amb l’actitud que pot tenir el Govern o l’Estat, encara que és evident que la cultura l’estan destrossant. Hi ha una diferència econòmica relacionada amb el màrqueting cultural. O ets a dalt o ets a baix, no hi ha terme mig. És igual que la classe mitjana, que està desapareixent. Això té a veure amb la indústria cultural, que s’ha concentrat molt.