Festes sense escenari

Són gairebé les nou del vespre i la terrassa de la sala La Mirona de Girona està plena de gom a gom. Tothom està esperant que comenci la nit i, entre xivarri i glopades de fum, de fons s’escolten les sàvies paraules de Bob Marley en el seu “Trenchtown Rock”. Fa una estona que les assistents del concert entren a la sala i es col·loquen tan a prop de la primera fila com poden. A l’altra punta del local, gent encuriosida xafardeja una zona on hi ha centenars de vinils i el que sembla ser una paret de caixes de fusta amuntegades.

El cantant barceloní de reggae Guillem Simó -més conegut com a Adala– i la seva banda han fet sold-out. Unes 1.800 persones han vingut per gaudir del xou pel qual ja se’ls coneix. Avui, però, sorprenen el públic. Quan l’Adala va publicar les dates de la gira del seu treball Klima, va anunciar que després dels concerts tornaria als seus inicis com a músic: afegint-s’hi de cantant en soundsystems; junt amb el gran conegut productor de reggae Chalart58 i la cantant Matah. A més, aquesta nit, sonoritzats per l’equip de l’Associació de Reggae de Girona, Rise Up Sound System. L’Adala avui omple l’escenari amb la seva genuïnitat característica i no hi ha ningú que no canti -o més bé, cridi- a ple pulmó amb ell.

S’acaba el concert i el cantant crida un “Ens veiem a baix!”. Podria semblar insignificant; però amb aquesta oració comença tot. Amb la connotació que comporta la primera persona del plural i, sobretot, el què simbolitza aquest “a baix”. En una festa soundsystem, l’equip de so, les persones que l’operen i les assistents estan en el mateix nivell. En un costat, la paret d’altaveus autoconstruïts i, a l’altra banda del públic, la taula del discjoquei, els micròfons i les muntanyes de vinils del selector de música per aquella nit. Tothom està en el mateix espai comunitari, sense jerarquia i compartint-ho tot. El fet que, després d’hora i mitja de concert, l’Adala baixés al que ell mateix descriu com una “festa sense escenari” en la seva cançó “Sound System” exemplifica de què es tracta aquesta escena cultural.

Tothom està en el mateix espai comunitari, sense jerarquia i compartint-ho tot.

“L’escenari és poder; bo i dolent”, comenta. En un soundsystem no existeix aquesta diferència; tothom és tractat com a igual. L’Adala diu que a vegades se sent més a gust en estar tan a prop de la gent. Assegura que és molt diferent cantar amb un grup, en un escenari, davant del públic; que estar dins d’aquesta audiència, compartint la música i interactuant.

El públic que fa una hora cridava les lletres d’Adala, ara mou els peus a ritme del dub live de Chalart58 i Matah (àlies de Gerard Casajús i Miryam de la Fuente). Fins i tot els popularment anomenats “comebombos” es giren cap a ella quan canta el seu hit “In a Bubble”. Tota La Mirona fent honor al seu nom. Tothom embadalit mentre la cantant agafa el micròfon i repeteix “a lot of good love, a lot of good vibes”. Un grup de noies s’agafen per les espatlles mentre salten conjuntament davant dels altaveus. Ningú diria que s’acaben de conèixer aquesta nit. Música reggae, dub i dancehall sonen durant hores i absolutament tota la sala està unida pel seu riddim.

No és d’estranyar el que deia el cantant i productor discogràfic jamaicà Derrick Harriott en ser preguntat per l’escena soundsystem de Kingston dels anys 50: “Els balls dels soundsystems eren el lloc on la gent del gueto anava a divertir-se. Ningú es posava aires, ningú et mirava per sobre, estaves entre la teva pròpia gent”. Actualment, els soundsystems continuen sent el cor de la cultura de Jamaica. La població jamaicana ha mantingut aquest tipus de festa des dels seus inicis al final dels anys 1940 i, aquí a Catalunya, ha crescut fins a constituir-se com a escena cultural i una alternativa d’oci fora dels canals habituals. Tot gràcies a uns quants pioners que van portar aquesta pràctica cultural fins al territori català.

Els pioners del soundsystem a Catalunya

David “Dr Decker” Vilches i Xavi “Papa Dick” Guillamón són dos periodistes musicals amants del reggae. Tant, que l’any 1989 van iniciar el seu viatge de 30 anys per les ones radiofòniques amb el programa “Sound System FM” de Ràdio Ciutat Vella i van portar aquest so a Catalunya. “L’escena estava en bolquers”. En Dr Decker assegura haver vist créixer el moviment català des de zero. Abans hi havia gent que punxava reggae en alguna festa, però ningú havia pensat en construir el seu propi monstre d’altaveus; fins que un dia de 1996, l’Hug Cunill i els seus col·legues “hippies colgaos” van decidir que estaven farts de no tenir l’oci adolescent que ells volien i van crear One Blood Sound System.

Com si de pura casualitat es tractés, els tres integrants de One Blood Sound System van ser els pioners (els avis, segons l’Hug) de l’escena soundsystem catalana. Tres joves de 18-19 anys que volien sortir de festa sense passar pel “makineo” espanyol de l’època. Sense cap mena de coneixement de com muntar un equip de so; però amb moltes ganes de fer-lo créixer. Havent de llegir què significava “soundsystem” i escoltant experiències de persones migrants jamaicanes. Començant a fer festes i adonant- se que realment hi havia molta gent que demanava el mateix.

Aquest tipus de festa ha crescut fins a constituir-se com a escena cultural i una alternativa d’oci fora dels canals habituals.

L’Hug recorda, rient entre glops de cervesa, com hi havia gent que no entenia el que feien: “pels frikis del reggae, deien, com si fóssim pocs”. En els seus inicis, el llenguatge extramusical que s’utilitzava en un soundsystem jamaicà no era conegut a Catalunya. Era impensable parlar o cantar a sobre d’una cançó ja gravada. Segons l’Hug, fins i tot els van arribar a llençar llaunes per fer un pull up. “Cada petit pas a la cultura era una batalla”. Actualment, això ha canviat. La majoria de les assistents a un soundsystem entenen els codis culturals d’aquesta festa. La gent sap que els altaveus els ha construït l’associació; saben que moltes cançons són dubplates -i, per tant, només l’escoltaran aquella nit-; i perceben que la música té un missatge específic encara que no entenguin l’idioma.

Així doncs, aquest llenguatge del soundsystem jamaicà l’hem replicat de forma integral. Però, només el llenguatge. Quan el moviment soundsystem va viatjar fins a Catalunya, va portar els estils de música i el llenguatge d’aquesta pràctica. No obstant això, a mesura que han anat passant els anys, el llenguatge extramusical ha perdurat, però els gèneres han anat canviant; passant del reggae estricte que estipulaven els soundsystems veterans – l’anomenat “so jamaicà”-, fins a arribar a poder punxar una varietat d’estils i “adaptar- se a una sonoritat més diversa”.

L’evolució, l’autenticitat i la transculturació

“Cada cop sona menys jamaicà”, esbufega el Dr. Decker. El periodista que tan sols uns minuts abans comentava que en el seu programa tenien la ment oberta respecte a gèneres musicals i que refutava la paraula “pura” en parlar de música, sorprèn assegurant que l’època bona del moviment soundsystem ja ha passat. El fet que es mesclin estils musicals, segons ell, fa que “s’homogeneïtzi tot i es perdi la qualitat. La cosa s’ha pervertit molt. Ara bé, tot és lícit: cadascú fa el que vol i que barregi qui vulgui”. Sorprèn per segon cop dient que ja no està al dia de l’escena perquè no l’interessa la música actual. Potser, doncs, té més sentit la seva opinió pel que fa al present del soundsystem a Catalunya.

“Abans trobava una autenticitat que no trobo actualment”. Tercera sorpresa: el substantiu maleït. Segons l’etnomusicòloga i especialista en música popular Sílvia Martínez, la paraula “autenticitat” no és cap element analític que serveixi per a descriure un tipus de música. L’autenticitat musical no és més que un concepte inventat per relacionar les expectatives que es poden tenir sobre una pràctica cultural i la realitat posterior. És a dir, allò que s’espera i el que se’ns dona. “En musicologia aquesta paraula està prohibida”. El concepte “autèntic” s’usa socialment com a marcador absolut, ja que no es pot ser mitjanament autèntic. D’acord amb això, l’antropòleg i doctor en filosofia José Montesó explica que és molt complicat establir patrons absoluts en ciències que estudien les interaccions socials; i, per tant, el concepte d’autenticitat és més aviat un constructe i no pas una característica definitòria de la realitat social. No és una veritat universal.

L’autenticitat musical no és més que un concepte inventat per relacionar les expectatives que es poden tenir sobre una pràctica cultural i la realitat posterior.

De tal manera, parlar d’autenticitat implica “definir la cultura en termes estàtics, patrons, models, cànons, estàndards a partir dels quals referenciar la relativa semblança o perversió de la nova producció cultural”. (Montesó, 2010) L’autenticitat, doncs, nega el constant canvi i no aconsegueix representar l’actual realitat sociocultural. “No hi existeixen maneres més o menys autèntiques de viure”. En canvi, en parlar de la diàspora de la cultura soundsystem des de Jamaica fins a Catalunya, es presenta un altre concepte: la transculturació.

Parlem de la música com a pràctica cultural, que parteix d’un lloc concret i que té un sentit en aquell espai. Clarament, quan aquesta viatja a un altre lloc, no arrela de la mateixa manera. S’assimilen una sèrie de codis i s’ajusten a la realitat de la nova societat. Aquest traspàs s’anomena transculturació i explica l’adaptació d’una cultura concreta en un territori diferent de l’origen.

La classe magistral de la Sílvia dona pas a una qüestió important. Entre aquests elements de transformació en la cultura, n’hi ha un de molt evident: l’idioma. Si bé és cert que, quan va arribar el moviment a Catalunya, la música que es punxava en els soundsystems era jamaicana; actualment molts artistes de reggae d’aquí canten en català en els seus temes. “La gràcia del sound és que la gent connecti; que entenguin el missatge”. Quan l’Adala va començar a agafar el micròfon en soundsystems, ningú cantava en català. Ell, com tothom, s’apropava més a la sonoritat jamaicana i, en algun cas, colava alguna frase catalana. No va ser fins més tard que es va adonar del sentit que tenia fer una música que arribi al poble. “A Jamaica s’entenen. Aquí en jamaicà només captes el ritme, que també està bé. Però que la gent entengui el que vols transmetre és un gran punt a favor”.

Quan la música viatja, no arrela de la mateixa manera. S’assimilen una sèrie de codis i s’ajusten a la realitat de la nova societat.

Per acabar la nit, tant l’Adala com la Matah han fet unes quantes peces en català. El primer ha enllaçat varies cançons del seu disc i el públic no pot estar més content. S’ha demanat tornar a començar el tema ja dos cops. “Pu-pu-pu-puuuull uuuuuuuup!” Puja l’agulla i Chalart58 rebobina. Crits d’eufòria i les lletres reivindicatives se senten de banda a banda de La Mirona, que sembla estar encara més plena, si és possible. Tothom se sap cada paraula. Els caps de la gent pugen i baixen al ritme del bombo- caixa ressonant. Freqüències baixes travessen els cossos. Es nota l’escalf de Girona en cadascun d’aquells altaveus.

Una filosofia feta altaveu

Es diu que cada cap de setmana hi ha una festa. L’escena catalana ha crescut de tal manera que “els soundsystems surten com bolets”. Si es volgués, es podria fer una ruta per Catalunya passant per cada trobada. El recorregut d’abril s’atura avui a Cerdanyola del Vallès. “Un, dos, tres, amunt!” Tres nois carreguen fustes de color verd turquesa des del garatge a la part de darrere d’una furgoneta, mentre comenten l’horari d’aquesta tarda.

Els encarregats de muntar la festa són l’associació Migats Sound System. Fa només sis anys que aquesta “panda de moraos” va decidir comprar-se dos altaveus. No obstant això, des del 2018 han crescut de manera categòrica, fins a poder construir el seu propi equip gran, el qual volen doblar per l’any vinent. L’Ale, un dels integrants, comprova que tots els altaveus estan dins del camió. Obre dues mitjanes d’Estrella Galicia 1906 i s’asseu en el sofà del garatge; ara buit sense les caixes. “Cada dia encara aprenc; d’altra gent, d’altres sounds. Mai he parat”. Mentre glopeja la cervesa explica com tot el que han aconseguit amb l’equip ha sigut de manera autodidacta. Cap d’ells sabia res de carpinteria i, encara menys, de so. L’únic que sabien era com portar una festa i això era suficient per encaminar el projecte.

La demanda d’un oci alternatiu és el que preval.

De nou, la demanda d’un oci alternatiu és el que preval. Un passatemps diferent del que poden oferir en una discoteca. “Un espai obert on compartir la música. Hi ha algú punxant i cantant; els altaveus estan fets per nosaltres. No surt tot d’una caixa negra”. Segons l’Ale tot això ho humanitza més: la filosofia que hi ha darrere d’aquestes festes.

D’aquest tema la Sílvia Martínez comenta que cadascú s’adreça a la música -i, per extensió, a l’escena musical- a diferents nivells. Cadascú es queda amb el seu protagonista. Sempre hi haurà gent que només compra la part sonora o l’estil musical com a tal. En canvi, hi ha gent que hi arriba a través de la filosofia, del significat que hi ha en les cançons o del missatge extramusical de la pràctica festiva. Precisament aquesta qüestió és l’únic denominant comú de les opinions de la gent del panorama: la ideologia que hi ha darrere de l’escena és la raó per la qual el moviment soundsystem congenia tan bé en la realitat sociocultural catalana.

“Jo tinc una teoria”. Molts cops aquesta frase no porta enlloc. Tanmateix, l’Adala entre pipades de cigarro exposa una hipòtesi més que vàlida: “Catalunya té un passat molt llunyà d’estructures comunals. La societat moderna catalana té una gran voluntat d’unir-se en associacions i potenciar l’activitat cívica dels ciutadans. Amb l’objectiu de crear un espai públic, social i participatiu; s’organitzen esdeveniments entre col·lectius que volen compartir i millorar la qualitat del seu entorn. Entre aquestes activitats associatives, es troben tots aquests espais de reunió cultural”. I què és un soundsystem si no és aquest espai on compartir idees i inquietuds?

La ideologia que hi ha darrere de l’escena és la raó per la qual el moviment soundsystem congenia tan bé en la realitat sociocultural catalana.

Des dels inicis del moviment, els soundsystems han sigut un lloc per a celebrar la comunitat, per a recopilar opinions i transmetre-les a través del ball. L’atmosfera comunitària que es crea és la seva característica essencial. Els missatges reivindicatius de les líriques, la igualtat referent a la relació entre artista-públic i l’autogestió de la festa formen part de l’estructura del soundsystem. “És la cura emocional de la mala vida”. L’Hug assegura que ajuntar-se al barri i gaudir tots junts és estar lliure i “això és el que vol la societat catalana”.

A Catalunya, la tendència de fer colla és molt habitual. Els primers antecedents ja es veien fa milers d’anys (amb gremis i confraries de l’antic règim). La tradició ha anat evolucionat amb cooperatives i ateneus, fins a arribar a l’aparició de caus, esplais, colles castelleres, sindicats, associacions culturals, etc. Tot forma part de la realitat de la societat catalana. De tal manera, si en un tipus d’esdeveniment s’estén aquesta concepció, té tot el sentit que guanyi èxit al cap del temps. “És la unió que ens apropa”. La Matah ho té clar. La majoria de persones que van a un soundsystem són persones conscients, polititzades, que busquen compartir aquest missatge comú. Persones que, potser, no troben aquests ideals en altres canals d’oci habituals.

El benavenir

“Els sounds surten de sota les pedres”. Fa una pausa. Intrigant. “Em sembla genial!”. La Matah està molt feliç de com l’escena soundsystem catalana ha crescut en els últims deu anys. Gràcies al fet que hi ha hagut persones apostant per aquest tipus de cultura, han anat naixent nous col·lectius, productors i moltíssims nous oients donant suport des de l’amor més pur per la música reggae. Però, encara queda molt per davant. És cert que, de l’estat espanyol, el panorama a Catalunya és considerablement més gran. Tanmateix, encara hi ha molts problemes per organitzar aquest tipus de festa i, per tant, de fer-les créixer en la cultura catalana.

“No tothom vol apostar per sounds”. L’Ale es queixa encara assegut al sofà. Mira de lluny el camió ple de trastos i fa un mig somriure. Es queixa, però parla amb certa il·lusió del futur. Un futur en el qual no hi hagi estigmes en contra de les festes alternatives i tothom pugui gaudir del tipus d’oci que vulgui. Un en què l’autogestió sigui una via igual de vàlida i es pugui mostrar la cultura soundsystem a tota aquella gent amant del reggae.

L’Adala i l’Hug també somien en el mateix. Per una banda, l’Adala assegura que el moviment es va adaptant i recalca que s’està aconseguint fer créixer l’escena gràcies a totes aquelles organitzacions de gent jove dedicada que arrisca per la paritat en aquest entorn. En el seu projecte, continuarà fent temes nous, potser amb la Matah i el Chalart58, amb ànims que acabin sent dubplates exclusius d’algun sound. Diu que després de xerrar encara en té més ganes. Somriu i fuma els quatre tirs que li queden a la cigarreta. Per l’altra banda, l’Hug s’acaba la copa i ja es retira. “Els toca a ells”. Se n’alegra de la gran rebuda que ha tingut aquesta cultura a Catalunya i dona pas a les noves generacions a qui ha passat el relleu.

L’escena soundsystem catalana, doncs, encara està en les seves primeres dècades de vida. L’assimilació i l’adaptació de la cultura festiva jamaicana és un procés amb molts matisos. Per ara, es pot assegurar que és un tipus de pràctica artística demanada per la societat catalana i, a poc a poc, pot arribar a ser una nova font d’entreteniment musical establerta socialment. I sí, potser no s’assembla del tot a la tradicional jamaicana. Es canta en català, s’afegeix sonoritats del nostre país i es mesclen cada vegada més estils musicals. Això no significa que sigui menys legítima; simplement que evoluciona.