‘Eufònia’ creativa a les Terres de l’Ebre

Camps d’arròs, ovelles i musclos en un festival d’arts visuals i sonores? Podria semblar alguna broma d’El Web Negre, però és ben real. Els culpables, l’Eufònic. El presenten com la Mostra d’art sonor i visual de les Terres de l’Ebre, i la seua primera edició ha tingut lloc durant la primera setmana de setembre entre el Delta, Amposta i altres pobles de la zona.

Una proposta arriscada però que ha funcionat molt correctament. Ha funcionat com a festival, oferint al públic les actuacions d’artistes locals com Joan Bagés o Marto i de propostes provinents d’altres punts dels Països Catalans com Raül Fuentes, Balago, Arbol, Alba G. Corral o Híbrida, Nen i Cavall; però també com a punt de trobada i debat entre diletants i joves patums de l’àmbit com Antònia Folguera, Oriol Rossell, Marc Pitarch o Edu Comelles. I passant de la discussió teòrica a la pràctica sonora, l’Eufònic ha servit també d’escola oferint un taller de fonografia i un de música infantil.

Si una característica de la creació artística contemporània ha de ser la innovació la gent de l’Eufònic han demostrat tenir pedigrí. Ho han fet, a més, trencant prejudicis i demostrant que no només és possible adaptar un model cultural com l’electrònica o la música experimental, a priori urbà, a una realitat rural; sinó que a més en surten propostes més que interessants. Ho corroboren intervencions com la de l’Orquestra Ramadera Estocàstica, que ha portat un ramat d’ovelles a convertir-se en creadores musicals gràcies a les deu esquelles afinades que han portat amunt i avall de Les Ventalles (Ulldecona), o la de l’Hidrofonia Subaquàtica del Delta, una transformació sonora que prenia els sons de l’entorn deltaic i d’arrossars de L’Encanyissada i els convertia a tweets amb paraules característiques del dialecte ebrenc.

En el Delta s’ha inspirat també Neil Harbisson, jove artista visual catalano-irlandès que ha participat d’una residència artística durant el Festival. Harbisson patix acromatòpsia, és a dir, veu la realitat en blanc i negre; i gràcies a l’eyeborg que porta incorporat és capaç d’interpretar els colors transformant els impulsos visuals en impulsos elèctrics que van directes al cervell. La seua afecció visual ha esdevingut la pedra angular de la seua obra artística, i el que ha presentat a Amposta és precisament això: una interpretació eyeborgiana dels colors del Delta acompanyada de la seua col·laboradora MoonRibas.

I dels arrossars al port. Si el festival moria oficialment la vesprà de la Diada a Amposta, l’onze pel matí l’empordanès Guillamino i l’ampostí Pablo Honey l’enterraven a La Ràpita i entre gavines amb un concert ben especial. En un espai ben popular al territori i situat en plena mar (el “Xiringuito de la Costa”) els vora dos centenars d’assistents van poder xalar d’allò més amb una musclada-concert-aperitiu on, a més, només s’hi podia accedir en barca.

Que s’inicien esta mena d’iniciatives en un territori marcat per la manca d’infraestructures, d’inversions i d’indústria, on la gent jove es veu obligada a anar-se’n a estudiar o treballar fora —fent d’esta partença una realitat definitiva en massa casos— i amb una classe política caciquista que arrossega encara moltes inèrcies de temps anteriors al 75 és motiu d’alegria. No només per l’aspecte estrictament cultural, sinó per la significació social que això amaga: la generació que va créixer a la defensiva aturant el PHN, el Cementiri Nuclear o els transvasaments cap a Barcelona pren la iniciativa. Té moltes coses a dir i a fer, i un territori que situar al mapa.

L’Eufònic, així, n’esdevé un bon testimoni i una molt bona Mostra: un festival diferent que ha demostrat que respecte pel territori, ruralisme i modernitat són perfectament compatibles, i que de ben segur continuarà aportant propostes innovadores en les properes edicions. Per molts anys, xeics.