Ernest Crusats: “Cal fer música vinculada a la tradició”

La font gelada (Fina Estampa, 2022) arriba en un any on triomfa Alcarràs i on la dicotomia entre el món rural sembla més viva i acarnissada que mai. En ple parèntesi de La Iaia, que ha interromput temporalment la seva carrera després de Tornar a ser u (2017), la seva alma mater agafa les regnes del seu so i perfila un disc casolà i tendre, alhora que fresc com la tundra, respirable, panoràmic, i que no dissimula la renúncia al pop-folk costumista i cínic iaienc. D’aquesta manera, aquest disc estableix una base a peu de muntanya i acampa al mig del bosc per beure de les aigües que brollen de Sisa, Riba i també del Puntí més despullat i de la Joia de Palau. En altres paraules, Ernest Crusats construeix un refugi forestal on amagar-se i on mitigar el dolor del dol i la ferida de l’enyor. Es descalça i ens convida a passar-hi. I, amb l’absència, farceix un àlbum amb onze cançons minimals, sumptuoses i càlides, malgrat la fredor de la plana. Hem parlat amb el músic.

La inactivitat de La Iaia s’ha vist eclipsat pel teu retorn en solitari. Com ho estàs vivint? Sents el vertigen d’aventurar-se amb un disc firmat només amb el teu nom?

Gens! Tenia moltes ganes que sortís aquest disc, perquè totes les seves cançons venen d’un lloc molt sincer, de dins meu. Em ve molt de gust ensenyar la meva música. La por i el vertigen són sensacions que vaig viure inicialment, sobretot quan vaig començar aquesta aventura en solitari. Més que res per no saber com aniria tot plegat, per una qüestió de desconeixença. No sabia del tot si podria arribar fins al final tot sol. Ara, un cop estan escrits i gravats els temes, entomo la publicació de l’àlbum amb molta il·lusió, i amb ganes de compartir la música amb tothom. Ara mateix no em preocupa si agradarà o no. No hi penso.

Quan vas començar a idear-ho, tot plegat? Mentre estaves amb La Iaia ja tenies aquesta pulsió d’escriure temes en solitari o tenies clar que aniries en aquesta direcció?

No, tampoc. De fet, vaig començar a escriure aquestes cançons el 2020, és a dir, fa relativament poc. Mentre estava amb La Iaia no tenia decidit que un dia engegaria un projecte en solitari. Sí que notava, molt lleugerament, que em venia de gust fer música pel meu compte. I que quedi clar que amb això no vull dir que no sentís la música de La Iaia com a pròpia. Però ara, amb La font gelada, el procés de composició ha estat encara més profund.

Has abandonat l’indie dels sintetitzadors, els efectes, els pedals i els samples de La Iaia per baixar a la terra, per trepitjar la gespa, per passejar pel camp.

És cert que és una música molt íntima, molt despullada de tota voluminositat de la producció que hi havia darrere de La Iaia. És un disc molt recollit, fet a casa, amb un micro, una guitarra i uns auriculars, i en general amb una logística molt reduïda. Ja m’interessa que es percebi com un format més proper: la meva intenció és que sembli que estigui cantat a cau d’orella de l’oient.

He entès el teu disc, com em va passar amb “Joia” de Ferran Palau, com una mena de cabana al mig del bosc, de refugi per resguardar-se de l’electrònica i els estils que imperen en el circuit més comercial a Catalunya.

Em fa molt content el fet de saber que he generat aquest espai, alternatiu, si vols dir-ho així. Sempre està bé ampliar l’ecosistema musical català, i no que tots sempre estiguem fent el mateix de la mateixa manera i amb la mateixa actitud, com si estiguéssim tallats pel mateix patró. Aquí jo he agafat la meva veu i l’he traslladat a un suport particular, propi. I que després això connecti de forma extramusical amb la gent és molt positiu. Celebro que aquest disc sigui un refugi per algunes persones, com ho descrius tu.

Però busques, a priori, aquesta connexió amb el públic? O és un efecte col·lateral i “La font gelada” neix d’una motivació creativa egoista que no té en compte, d’entrada, l’oient?

Jo no penso que sigui pas un producte d’un impuls egoista. Ara bé, he fet un disc amb música que no és expansiva, i que no té una gran pretensió d’arribar a molta gent, sinó que neix del gaudi que em provoca, a mi, com a músic, tocar la guitarra, escriure lletres i crear el meu propi univers, sense pensar massa si això ho escoltaran més o menys persones. No, en aquest sentit no està pensat des d’un punt de vista comercial, sinó que m’he guiat pel meu gust, o el meu plaer, o les meves necessitats. Tampoc sé exactament el què [Riu].

He fet un disc amb música que no és expansiva. La premisa era la senzillesa

És evident el toc de Jordi Matas, que produeix el disc, i el de Ferran Palau, que fa bateries. Com vas viure el procés de gravació amb aquests dos tòtems del pop metafísic?

La veritat és que realment amb el Ferran vam coincidir relativament poc, i tampoc no vam compartir una gravació llarga. I pel que fa al Jordi Matas, jo li vaig donar el poder perquè produís el disc, tot i que al final jo també he participat en gran part de la producció. En aquest sentit, també m’interessava la seva aportació com a instrumentista. El disc està enregistrat amb una guitarra seva, la meva veu i una altra guitarra meva: en total, onze tomes d’un format de vuit pistes analògiques, amb so en directe. La idea era aprofitar el Jordi en un context que ell no està tan avesat a treballar, traient-lo de la zona de confort i canviant les dinàmiques. Jo no volia que ell i el Ferran fessin el mateix que fan quan treballen plegats. Buscava la diferència i la genuïnitat.

M’has trencat una mica la màgia. Jo ja us veia treballant compulsivament, durant mesos, tancats a l’estudi com si fos un búnquer, repetint pistes de forma obsessiva.

[Riu] Que va, que va. Ho sento. El cas és que jo ja tenia les cançons escrites, i el màxim de treballades que vaig poder. I senzillament amb el Matas les vam acabar de polir, in situ, a l’estudi. Allà vam acabar d’afegir coses, com els baixos o les bateries. Però la concepció del disc ja estava definida quan vaig entrar a gravar.

A “La font gelada” manen una forta presència de guitarra acústica, una producció subtil i uns arranjaments que es decanten per la senzillesa i que deriven en temes breus. És un àlbum que convida al minimalisme, rupturista amb el teu passat, amb el costumisme picat i electrònicament barroc de La Iaia.

Escrivint aquest disc buscava conceptes, paraules i imatges que no estiguessin molt allunyades d’aquesta mirada més bàsica dels elements naturals d’un paisatge. El postmoderneig picat de La Iaia, com dius tu, no encaixava amb l’imaginari de La font gelada. La premissa era la senzillesa, fer-ho tot fàcil i escapar de les coses més rebuscades o críptiques.

I després tenim un eix temàtic: la natura. Si em preguntessin de quin color és el disc jo diria que claríssimament el verd. Hi has abocat un estil molt connectat amb els fenòmens naturals: els boscos, la muntanya, les fulles, les flors, els cels…

De fet és molt curiós que hagi passat així, i tampoc tinc una resposta clara i concreta d’això. Quan em vaig posar a escriure les primeres cançons, em va interessar ubicar-me i començar a parlar a partir d’aquestes tonalitats i imatges. Potser per contrarestar tot el que havia fet anteriorment, per intentar aconseguir una mena d’essència, una ànima, una puresa. No sé exactament el perquè, però tampoc no és que de cop i volta m’hagi flipat per la muntanya [riu]. Sovint, un fa coses intuïtivament, sense pensar ni acabar d’entendre perquè tenen aquest interès. En el meu cas, tampoc m’he preocupat i no m’ho he plantejat. Després, és clar, pots reflexionar sobre això i especular a partir del producte que n’ha sortit, com estem fent ara tu i jo.

I hi has reflexionat, posteriorment?

Per mi el tipus de música i la presència natural en aquest disc, d’alguna manera (un cop acabat, i escoltant-lo a posteriori) potser sí que em recorden a un determinat corrent musical que va existir a Catalunya uns anys enrere, o algun artista en concret. Penso que és important fer música que estigui vinculada amb la tradició, establir connexions. Perquè tinc la sensació que la música que escoltem està molt desarrelada al nostre passat i al nostre context i història. Fer-ho des d’aquesta perspectiva donava més sentit a l’àlbum, el dotava de més autoritat personal.

La sortida del disc coincideix amb aquesta tendència en auge d’enemistar el món rural i el món urbà. No és cap moda nova, però sí sembla que la tensió ha revifat en la cultura i l’art a Catalunya.

Hi estic d’acord, però d’entrada a La font gelada no hi ha aquesta voluntat de fugir de l’urbanisme, que jo sàpiga. En qualsevol cas, trobo bonic que  el disc serveixi per reivindicar les històries locals, i que jo no hagi sentit la necessitat d’allunyar-me del que tinc més a prop. No sé si és un manifest contra la globalització o contra què, però sí vull que sigui un àlbum que defensi la consciència de la proximitat.

No és el mateix Ernest Crusats que el frontman de La Iaia. Com has conciliat aquesta mutació amb l’honestedat creativa o artística?

La honestedat és molt clau en aquest projecte. He escrit cançons que per mi tenen molt d’interès, perquè sinó, no hauria fet un EP. No he fet aquest treball perquè necessités diners per viure, o perquè tingués ganes de tocar, que també. Amb La Iaia ja vam fer concerts, i vam publicar àlbums i vam girar molt. Però no, ara em trobava en un moment en què havien desaparegut algunes aspiracions que sí havia tingut amb La Iaia. La font gelada és un disc que he escrit amb menys ambició comercial, i això està bé. Mola.

Potser ja no buscaves l’èxit mediàtic, no tenies aquesta pressió externa i mercantil, i per això t’ha sortit un disc més sincer i pur, en aquest sentit.

Aquest projecte m’ha obligat a portar les meves cançons fins al final, i ha afegit a tot plegat un punt més d’exigència creativa. Perquè amb La Iaia sabíem que si algú portava un tema al local no calia que estigués acabat, perquè allà, entre tota la banda, l’acabaríem de perfilar. El grup és un suport molt important perquè t’ajuda a acabar les coses. I alhora, és una arma de doble punta, perquè ara haig de pensar molt amb la producció de les cançons. Però també és més satisfactori, ja que controles molt més el so i la música que et surt. A més, jo soc una mica especial: m’agrada fer que tot sigui factible. És un disc escrit a casa, i que es pot tocar a casa, amb volum fluixet. És de producció fàcil.

I aquesta factibilitat també està pensada per transportar-la al directe?

Sí! De moment només hem fet un directe, al Mercat de Música Viva de Vic, i va ser molt divertit perquè vam tocar el disc de la mateixa manera de com està gravat: amb vuit pistes i vuit micros. És tot molt bàsic, i no necessita aparells amb preset, ni pads, ni sintes, perquè el disc tampoc en té. I insisteixo, tot el que sonarà serà igual que aquest.

Cançons com “Flors a la cara” o “La font gelada” m’han portat al folk clàssic i canònic com el de Crosby Still & Nash. Amb coros molt hippies i líriques molt naïfs.

M’encanta perquè m’estàs comparant amb un grup històric. I trobo que la teva comparació té sentit: tot l’EP té guitarres vives, tocades en directe, fluides. A “Flors a la cara”, per exemple, hi ha uns coros molt bonics que va desplegar el Matas.

No sé si és un manifest contra la globalització o contra què, però sí vull que sigui un àlbum defensi la consciència de la proximitat.

Alguna referència en concret?

Ni una en concret a l’hora de fer l’àlbum. Amb el Jordi Matas en cap moment ens vam enviar música per definir com havia de sonar. Ens vam deixar portar pel que jo tenia gravat, i no hi van haver referents clars. Això no treu que jo no tingui els meus, i segur que hi influeix la música que jo hagi escoltat últimament, i per tant que m’interessa més ara mateix, com és el cas dels Big Thief. Però en cap cas els he tingut com a grup de capçalera per fer aquest disc.

També hi ha moments per l’enyor, per a la nostàlgia.

Hi és present una ruptura sentimental vinculada a un dol. Aquest enyor que dius es manifesta en forma d’absència. Una absència que es percep en les diferents cançons, ja que és el que sentia quan les vaig escriure.

Això contrasta amb la llum constant de tot el disc.

És clar, perquè el disc en conjunt expressa un dol però ho fa en un paisatge lluminós, i amb una perspectiva gens dramàtica. És una manera curiosa de contrastar un sentiment amb una ambientació concreta.

I tornem a la idea del refugi. És un disc que serveix d’aixopluc.

Em fa molt feliç que serveixi per cobrir-vos i refugiar-vos.

El rock es regenera, canvia, transita, passa de moda, es recupera, es devalua… Però el folk sembla mantenir-se intacte amb el pas de les dècades. El folk mai no mor.

El folk m’ha acompanyat molt durant tota la vida, ja amb La Iaia. Sempre m’ha agradat molt i és un gènere que escolto constantment, de forma mòrbida. Sempre hi és.

L’estructura del disc recorda a un jornal que comença a l’alba, es va despertant, té “El dia” com a equador i acaba amb “La nit”.

Vaig titular així aquestes cançons que dius perquè, ja que eren instrumentals, volia que tinguessin un nom identificable amb una transició com el dia i la nit. Són conceptes que donen molta informació i són estimulants. En el disc hi ha aquest “passar el temps”, que em sembla important, ja sigui un dia, o una estació, això ja cadascú es muntarà la seva pel·lícula. Era la manera d’atorgar un paisatge al disc.