[Ebook] Esteve Miralles: “La generació següent no tindrà Riquers ni Vallcorbes”

Avui 4 de setembre Esteve Miralles fa cinquanta anys i a Núvol ho celebrem publicant-li ‘Com si tinguessis temps’, un recull de poemes. Miralles ha escrit sempre versos, però ell, prudent, s’ha esperat a fer mig segle abans de publicar el seu primer poemari, i encara només en format digital, no fos cas que l’agaféssim amb l’arma del delicte a les mans. Us el podeu descarregar gratuïtament fent clic aquí. Ens hem trobat amb ell als jardins de la Biblioteca de Catalunya i hem parlat de la vida, la literatura i del vaivé ondulant de les generacions.

Celebrem el teu aniversari, en fas 50, amb la publicació d’un poemari, Com si tinguessis temps.

Ha coincidit, és veritat. I…

És un regal que et fas.

Es pot dir així, sí.

I sobretot un regal que ens fas, als lectors de Núvol.

Després de sortir Retrobar l’ànima, un amic novel·lista m’escoltava els dubtes. Li explicava els projectes de narrativa que em ronden, i… I em va dir: “És que ara et toca publicar versos.” I alhora, des de Núvol, em vau oferir participar a la vostra col·lecció… Volíeu un assaig, em sembla. Però han sigut versos.

Estic segur que serà una de les sorpreses de la rentrée. Què significa per a tu fer 50 anys?

Ostres… Si puc mentir, et diré que “és un aniversari com un altre”, i que “ho porto molt bé”, i tota aquesta retòrica defensiva. Però impressiona… En canvi, com a escriptor, treure el primer llibre de versos amb cinquanta anys em dóna molta tranquil·litat… Sé que aquests versos no són una promesa de res; són la constatació del que sóc capaç de fer. Bons o dolents, són el que sé dir. I s’han de defensar solets.

En una entrada del teu blog sobre cançons, Vol de llavors, parles de “Boomerang”, dels Manel, i aprofites per fer una distinció entre tres generacions de catalans: la que t’ha precedit, la teva i la dels Manel.

Sí, aproximadament: els nascuts abans de 1955 (quan obre la Seat), els nascuts entre 1955 i 1980 (la Generalitat), i els de després, que tenen menys de 35 anys ara… Els lectors de premsa; els miradors de tele; els clicadors d’internet. En broma: progres, yuppies i hipsters. O encara: messiànics moderns, individualistes postmoderns i narcissistes mobilitzats. Faig, és clar, caricatura… Literàriament, el que m’interessa més és com cada generació ha descrit els xocs amb les altres, i també les obres que qüestionen, des de dins, el discurs prestigiat de cada generació. Què sé jo: molt clarament, el que ha fet Rafael Vallbona amb De contents a enganyats, però també amb el seu últim llibre de poesia… O el Formosa de Sala de miralls. O el Fonalleras de Climent. O el Forns d’Albert Serra (la novel·la, no el cineasta).

Dius que la societat catalana està construïda sobre els encontres i desencontres d’aquestes tres generacions, que conviuen juntes, però responen a tres paradigmes culturals diferents. Podries elaborar-ho una mica?

Tots compartim el mateix camp de joc. Però cada generació hi vol jugar amb regles pròpies, però s’ha d’adaptar a les dels altres… Cada generació sorgeix d’un paradigma social, polític, mediàtic, familiar ben diferenciat. Els més grans han viscut en un món que oferia feina duradora i de promoció gradual i esglaonada, que vivia la política des d’un relat alliberador i de conquestes socials, que veia en la cultura una eina de transformació… En canvi, la generació intermèdia…

És a dir, la teva.

Sí… La meva ha estat, i és, una generació depredadora. No vam accedir al paradís, d’acord, però estem deixant un erm!… I ningú no pensa, personalment, que hi hagi tingut res a veure!… Durant uns anys vam trobar feina amb certa facilitat i s’accedia ràpid a llocs de responsabilitat, o a nivells laborals des d’on ja només es podia descendir. La política es veia com una molèstia, que calia restringir a la bona “gestió”. La cultura es validava tan sols en termes de mercat… I es van vampiritzar i devaluar les conquestes culturals anteriors: des de TV3 fins als grups editorials o mediàtics, els grans museus o els teatres públics, o les línies de subvencions, tant se val. Frívolament, es pensava que aquells no eren patrimonis a defensar, sinó mers recursos a disposició, dels quals calia treure’n profit en termes d’èxit personal… Semblaven permanents! I no ho són. Perquè ningú no va planificar estratègicament. I una bona part d’aquells recursos han desaparegut, o desapareixeran. I altres recursos culturals viuen en una precarietat lamentable, i desvalorats simbòlicament… Aquesta és l’herència que la nostra generació està deixant, en termes de política cultural, a la següent. Ni el pujolisme ni el tripartit, malgrat alguns intents parcials, van planificar culturalment.

¿I ara?

La generació més jove està ben formada. A un nivell europeu, força homologable, penso. Però accedeixen a un mercat que els diu: que el seu nivell formatiu no rebrà recompensa salarial, i que el seu salari no els permetrà guanyar-se la vida. És un contracte social trencat. I reaccionen, sí. Però la política, la veuen com un monstre incomprensible. I fan acció immediata amb passió, i alhora es resignen a ser assimilats… Culturalment, gràcies a internet, sí, ens han descobert les possibilitats d’una interacció cultural sense intermediació, sense mitjancers: directa del creador al públic. Però pateixen, justament, l’ansietat de la falta de validació, i d’opcions de professionalització… O, almenys, de maneres de poder crear i produir sense haver de posar-hi diners de la butxaca. La intermediació cultural està fallant. I fa falta: calen mecanismes que donin valor. Quan lamentem les morts de Riquer, o de Vallcorba… sabem que la generació següent no tindrà Riquers ni Vallcorbes. Perquè el poder no els fa possibles. I els dirigents culturals han dimitit de liderar res.

Les retallades, diuen…

Retallar en cultura ha estat un crim. Ho serà. Obrir un procés sobiranista i, alhora, ofegar la cultura pròpia és d’un cinisme criminal. I al damunt convertir l’austeritat cultural en un ideari!… ¿Aquest és el model?… ¿I si poséssim el sou del Conseller, i el dels seus directors generals, a mercè d’un verkami?… És una idea, no et pensis.

¿Ho vols proposar?

Em conformo que s’aprovin dues mesures. Una: que cap càrrec polític cultural actual pugui treballar en el futur (almenys durant tres anys, des que deixi el càrrec) en cap de les empreses amb què hagi firmat convenis o acords de col·laboració. Seria una mesura de cost zero, que es diu ara. I que es fa, des de fa anys, en altres àrees de l’administració. I la segona: que la Institució de les Lletres Catalanes rebi de la Generalitat la mateixa dotació econòmica que el Centre d’Alt Rendiment Esportiu (CAR). El 2014, el CAR haurà rebut quatre vegades més diners que la Institució. És sorprenent, en termes d’inversió pública, tenint en compte que els escriptors no es retiren abans dels trenta. Crec que, durant quatre anys, podríem donar a uns quants joves novel·listes els mateixos recursos (beca, psicòleg, orientació) que donem als tiradors d’esgrima que quedaran vint-i-tresens en uns jocs olímpics…

Tornem enrere… I, literàriament, com xoquen les tres generacions?

S’atreuen i es temen. S’admiren i es detesten… En la ficció tenim mostres brillants d’aquests xocs. Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, va obrir una veta en aquest sentit. I una bona part de la violència latent d’Els nois, de Toni Sala, prové dels talls insalvables entre els més joves i els més vells: els amos dels masos, el delegat bancari, l’artista conceptual… I a Fum, de Josep Maria Miró, per exemple, les dues parelles de l’obra mostren la distància moral entre els fills del París de 68 i els de la Barcelona del 92… I a “Boomerang”, que deies, o a “Corriol” de Sanjosex, els joves del segle XXI saben bé què no els agrada de l’herència que han rebut…

La cita de Wallace Stevens que encapçala el teu poemari és un vers del poema ‘Chocorua to its Neighbor’ que diu: “He was not man yet he was nothing else.”

Un poema inquietant. M’agrada molt. (A veure si un dia puc anar a pujar al Chocorua…)

Per què aquesta cita?

Stevens creu que el millor de la vida és la literatura, i que el millor de la literatura és la “vida proveïda”… Escrivint versos sorgeix inevitablement un personatge (el del poeta, o el que sigui) que no és humà, però que tampoc no és una altra cosa. Té vida i no en té… I alhora és una sensació personal; sobretot, quan et veus forçat a canvis, després de certs sacsejos emocionals, i el dolor et domina.

I per què Wallace Stevens?

M’agrada molt. M’agrada traduir-lo, o intentar-ho. I m’agrada anar-lo rellegint. És una referència també. En un dels seus Adagia, hi diu: “La creença final és creure en una ficció, que saps que és una ficció, i que no hi ha res més. La veritat exquisida és saber que allò és una ficció i que hi creus perquè vols.” La poesia honesta, diria, s’ha d’escriure des d’aquí. Més a prop de la “vida proveïda” que de la semàntica… I, al costat de Stevens, aquests anys, he tingut també molt present la poesia d’Aleksandr Blok, que he cotraduït (jo no sé rus) amb en Ricard San Vicente. Blok és un recordatori: que cal no deixar fora dels versos l’apassionament, ni la pròpia vulnerabilitat.

Una part del poemari, la sèrie ‘El foc crema’, va ser confegida durant el procés d’escriptura de Retrobar l’ànima. Són uns poemes escrits en segona persona, t’adreces a un ‘tu’ en un to comminatori, que a vegades em fa pensar en Gabriel Ferrater.

La poesia de Gabriel Ferrater és d’on venim molts lectors. Jo, segur. Però vaig acabar avorrint un cert ‘tu líric’ posterior, que estova les coses, i… Pensava: si hi ha un ‘jo’ que parla, hosti, nen, escriu en primera persona!… I he reescrit molts poemes meus també en tercera persona, per evitar el ditxós ‘tu líric’!… Però a “El foc crema” no ho podia fer. Tenia, narrativament, dos personatges. I els necessitava tots dos… L’un viu les coses com en estat de xoc, com un amnèsic. I el segon, les hi explica, el ‘commina’, com dius bé, a no escapar-ne, a no enganyar-se, o aprofita la confusió de l’altre… i, alhora, d’alguna manera, li obsequia una certa consciència. Fràgil i lúcida. Té una tensió això, penso. Fa sentir un perill identificable, m’agrada.

A Com si tinguessis temps, hi ha alguns poemes de dol…

La poesia sol ser el testimoni d’alguna cosa que ha mort, que ja no hi és. Dol i poesia es troben, sí.

… I alguns poemes d’amor.

Sí. Són poemes sobre zones intermèdies, sobretot, em sembla. Zones d’incertesa. De trànsit. D’equilibri precari. Les que et fan sentir que, en aquest joc, sempre ets un aprenent, o un idiota.

Fas servir tota una colla de recursos tipogràfics. Un molt interessant és el parèntesi. Com hem de llegir els versos entre parèntesis? incisos que s’han de llegir en veu baixa? Una veu en off?

És un recurs força teatral, sí. Són canvis de veu de vegades, salts d’eix… I sobretot són aparts, aparts interiors, em sembla. Ajuden a trencar la quarta paret poètica, diria. A guanyar profunditat de camp.

També hi ha llicències lingüístiques. Com una paraula mig partida al final d’un vers.

M’agrada trobar rimes noves, i buscava un company de rima per ‘riesling’…

O incorpores variacions lèxiques: “perxò”, “ben sopat” en lloc d’“havent sopat”, “et donc”, “prebe”… Hi ha una voluntat d’acostar la grafia a la fonètica. Quin efecte pretens aconseguir amb això?

Són formes genuïnes, dialectals. En faig un ús ocasional. Busquen donar un color oral. Per donar proximitat, o algun altre efecte concret. En el cas del “perxò” té tradició poètica en autors com Riba; sovint per deixar clar que, mètricament, cal llegir dues síl·labes. (Però caldria normativitzar-lo, penso, sobretot en l’ús adversatiu. Per exemple: “M’agraden els préssecs, i tant. No en menjaré, perxò.”)

I el “quasisilent” en lloc de “quasi silent”…

És una opció intuïtiva, en aquest cas. De matís. El prefix “quasi-” obre una porteta. I entenc que usant un sol adjectiu, i no un adjectiu amb adverbi, descric aquell “trepig quasisilent” com un tipus de trepig, amb una qualitat permanent que el defineix. I no, solament, amb una característica circumstancial.

Hi ha un gust també per encunyar nous verbs. El verb ‘encellar’ (de ‘celles’) i el verb ‘emmerlar’, que a la Nota final d’autor agraeixes a algú que te’l va descobrir…

Sí, dic “només ho encelles tot”!… Descric una cosa que hi ha gent que fa, que és reaccionar no verbalment amb moviments de cella molt marcats. Era una opció natural, penso. Com ‘encarar’, ‘engaltar’, ‘enfrontar’… I ‘emmerlar’, sí, va ser un obsequi d’un mestre, que va llegir el poema. Jo hi deia, parlant d’una merla: “i ens emmerda el terra net”. I ell, és clar, hi va veure el verb que calia.

Som davant d’un poemari una mica críptic. No perquè el llenguatge sigui hermètic, que no ho és, sinó que fa la sensació que hi ha missatges amagats entre línies.

Torno a Stevens. Ell deia: “Un poema no necessita tenir sentit i, com la majoria de coses de la natura, ben sovint no en té.” No ho sé… He buscat una mena d’equilibri: que tot sigui comprensible, però no reduïble a anècdota, o a mer comentari. Intento que s’hi mantingui el desencaix propi d’una vivència… I no, no hi ha missatges encriptats.

A la nota d’autor adreces alguns versos a persones que només al·ludeixes amb les seves inicials. Com si els poemes d’aquest llibre exposessin una intimitat que no voldries vulnerar del tot…

En tots els poemes hi ha alguna cosa que he viscut. Que he observat i m’ha inquietat, vull dir. Pot ser un somni, o un record, o una imatge de televisió, o una escena quotidiana compartida… Una empremta, o una intimitat, és cert. Sí, hi ha versos molt lligats a persones concretes.

A la “Suite d’estiu a Espinavessa”, hi ha una construcció mètrica força rígida: set estrofes, de set versos, de set síl·labes…

Són constriccions útils. Ordenen, desafien. Però l’objectiu no és aconseguir fer-les, eh. Són una ajuda. En aquest cas, una estructura rígida, com dius, per un poema molt desencaixat, molt trencat interiorment, penso… És un poema sobretot visual, d’observació de la natura, i les repeticions li donen un fons musical que m’hi agrada… No ho puc explicar millor.

Stevens deia que, en poesia, “explanations spoil things”.

Generalment és una gran veritat aquesta.

Recordeu que us podeu descarregar l’ebook gratuïtament fent clic aquí.