Disco[lic]s

Pepino Pascual. Quatre dècades i un munt de projectes i conjunts varis, Pepino, publica el seu primer àlbum sota el seu nom, “Tu”. Disset cançons que suposen un regal. Al saxofonista, multiinstrumentista i expert en tocar amb instruments de joguina i estris reciclats, molts al recorden de les col·laboracions amb Pascal Comelade o fent de pallasso a Rhümia, espectacle del qual ha estat director musical. També el poden conèixer com a Pep Pascual. El disc sona a festa major, a club nocturn, a rock and roll i pasdoble psicodèlic, com, també a alegria extraviada mediterràniament. En Pascual hi era molt abans que Antònia Font. A en Pascual no li cal cantar, atès que amb el seu intransferible catàleg de sons aparegut a les acaballes de 2022 s’ha convertit en un dels àlbums de la temporada 22-23. Un gran! 

Alanaire. Són un quartet de Mallorca, format pels germans Laura i Pau Serra, Eirian Lewis i Joan Pérez-Villegas, Premi La ruta del jazz 2020,  d’aquesta casa, que debuta amb “Albor”, un compendi equilibrat de bossa nova mediterrània, allò que diríem la cara A del disc, i un pop de cambra eloqüentment elegant, a la cara B. La veu de la Laura i les percussions d’en Joan diuen moltes coses, tot travessat per una etèria melangia.

Arnau Obiols. Un dels millors exponents de les músiques d’arrels. El percussionista i multiinstrumentista canta a la terra i els pobladors, als vells oficis d’aquells que conviuen en harmonia amb el bosc, les pastures, la fauna i la flora. Obiols exerceix més com a rapdosa que no pas com a cantant. “Sona el tambor”, “El cos”, “Cruïlles”, o “El doll” en són exemples de “Mont Cau”, el segon àlbum, que sap traduir en un espectacle minimalista, com es va poder constatar fa unes setmanes a l’Auditori, de Barcelona.

Xarim Aresté. Estrena nou àlbum “Ses entranyes”, el seu cinquè treball, una obra de maduresa. El músic de Flix beu del millor country rock dels Rolling Stones a “El que havíem escrit”. Abans es rebel·la a “Ple d’amor”, “Ses entranyes” o “Ja no hi ets”. El guitarrista canta a la por a viure a “La matança”, com a l’espurna de sentir-se viu a “Fresqueta”, que remet a una sonoritat stoniana. Interpel·la l’amor, vestit de rauxa, a la jazzy “Un boig baixa del tren cridant”, i l’amistat a “Sempre em trobo a algú”. El millor arriba cap al final, a “La jota blava”. L’àlbum se n’embolcalla d’una nocturnitat gens impostada, que s’escau la mar de bé, tant a la lírica com a les músiques.      

Joan Vinyals. “A lo largo de más de medio siglo, el blues-rock cantado en catalán ha dejado huellas memorables, entre las que el disco póstumo de Joan Vinyals alcanza el punto culminante”, diu Santiago Auserón –Medalla de Oro a las Bellas Artes, 2022, atorgada pel Ministerio de Cultura–, a qui el guitarrista ha acompanyat als darrers anys, com membre de La Banda de Juan Perro, productora la qual edita el disc, que Vinyals havia deixat pràcticament enllestit, abans de la seva mort sobtada. A “Estol de blaus”, el seu tercer àlbum, ple de temes propis, Joan Vinyals, un dels millors guitarristes del país, se’l nota còmode barrejant blues, amb d’aromes i sonoritats mediterranis. Aquí, ho explica ell mateix.

Da Souza. El quintet de Mallorca explora i exposa tot el seu potencial en “Dies d’atrezzo”, el seu cinquè àlbum. Els inicis indies de la dècada anterior deixen pas a un pop lluminós. En aquesta evolució es produeix un canvi substancial, ja que tres elements del grup componen i canten.  Circumstància que obra el ventall emocional i temàtic del conjunt. “Fotogramas”, “Diarro”, “24/7”, “Robot de neteja”, “Es toldo” són cançons que certifiquen la transformació del combo balear.

 Selva Nua. De les Terres de Ponent sorgeix un nou projecte, encapçalat per Joana Jové, que compon, canta, toca teclats i guitarra. Al seu costat, Adrià Garcia, al baix, i Gerard català, a la bateria. Després de tres singles, debuten amb “Momentani”, vuit temes en 24 minuts, als quals no se’ls veuen les costures, però les influències són reconeixibles. Darrere un pop ballable, amb tonalitats lo-fi, hi ha una certa tenebror, que fa més atractives cançons com “No m’és” o “Fums d’algú”, i força introspecció, des del jo, a “Sovint”, “Nubolosa” o “El gir”. L’aire fresc que arriba des de Lleida farà que el grup sigui un dels noms més interessants dels pròxims mesos.  

Maria del Mar Bonet. El primer disc de la cantant de Mallorca que es diu igual que ella, estava descatalogat. L’editora Blau ha volgut posar-hi remei. La portada, de Tony Catany, i les cançons pròpies de la Bonet,  com ara “Fora d’es sembrat”, “No trobaràs la mar” o “Cançó d’es majoral” o la clàssica “Me n’aniré de casa”, formen part de l’imaginari col·lectiu de la cançó expressada en català. La gravació va comptar amb el suport del compositor Antoni Ros Barbà, de qui Bonet guarda “un molt bon record”. Les tretze peces de llavors tornen a la vida discogràfica amb una nova masterització. L’àlbum es presenta en una edició limitada i numerada. Un clàssic, des de 1970.

Mural Sonor. Aquest projecte, que és una iniciativa d’Acció Cultural del País  Valencià, suposa antologia de molt nivell, dividida en quatre volums, Arrel, Pell, Veta i Carrer. Ningú ho explica millor que els responsables. “Hi trobareu des d’allò més ancestral fins el que és més contemporani, de la dolçaina al seqüenciador. El que hem estat, el que som i el que serem”, afirmen d‘“Arrel”. Un cançoner molt ben triat. A “Carrer” es parla de “sons i grups vinculats al carrer, de l’espai per a la joia, la música, la festa i la reivindicació”. Una sorpresa. A “Pell” es recullen 19 cançons i 45 intèrprets, on destaquen poderosament les veus femenines. Tal vegada, és el disc més dens i transversal, especialment en la part lírica, amb noms poc coneguts a casa nostra. I “Veta” està dedicat al pop i al rock. D’aquesta manera, es tanca un manat  de sensibilitats poc conegudes i molt interessants per descobrir a Catalunya. Ara, queda que molts d’aquests noms, solistes i conjunts, despertin l’atenció dels programadors i els convidin a tocar. “Mural Sonor” és una compilació essencial i necessària per acostar-se a la cultura, les inquietuds, la paraula, la festa i les diferents sonoritats de València. Cada CD incorpora les lletres de les respectives lletres.

Blues. Del panorama internacional cal destacar el repunt de la música blues. El 2022 aporta tres discos superiors, en moments exquisits, de quatre noms cabdals del gènere. Sis dècades després, s’han retrobat Taj Mahal i Ry Cooder per recordar algunes de les seves influències en aquesta petita joia, “Get on Board. The Songs of  Sonny Terry & Brownie McGhee”. Aquí el making del àlbum. Després va arribar una sorpresa absoluta. El distingit harmonicista Charlie Musselwhite es mostra com un guitarrista atractiu, compositor de nivell i cantant solvent en “Mississippi Son”. De l’escola de Chicago és, també, l’última icona del blues, que en els anys seixanta va deixar esparverats uns joveníssims Keith Richard i Jeff Beck (1944-2023) –traspassat fa uns dies, a causa d’una malaltia sobtada –, entre molts altres. A “The Blues Don’t Lie”, Buddy Guy posa tota la carn a la graella i en peces més blues, deixi clar que no té rival. Per l’octogenari guitarrista, segurament serà la seva darrera producció, cosa que no impedeix que surti de gira… mundial! Aquí, Guy i Musselwhite tocant plegats. Les publicacions musicals nord-americanes de referència han posat en relleu l’excel·lència de les gravacions exposades. I els Grammy, tampoc, puix els tres àlbums estan nominades en la categoria de “Millor àlbum de blues tradicional”, junt amb els treballs de John Mayall i Gov’t Mule. La festa de la indústria musical nord-americana tindrà lloc el pròxim 5 de febrer, al Crypto.com Arena, de Los Angeles, la casa que comparteixen els Lakers i els Clippers, de l’NBA.

La darrera cosa és que la música també es pot llegir. L’editora barcelonina Alpha Decay publica la traducció de “Bessie Smith”, 2022; 1997, reeditat el 2021. La literata i poetessa escocesa Jackie Kay pren la vida de la reina moderna del blues per explicar vivències pròpies, barrejades amb ficció, poesia, veus expertes i context. Bessie Smith (1894-1937) va tenir una influència més que notable en el desenvolupament del blues.