Contra l’oligopoli musical

No és necessari ser un autèntic expert en dades, economia i gestió. Els qui treballem en l’àmbit cultural en som conscients i ho vivim en carn pròpia. L’escena musical del nostre país és una escena totalment condicionada per les polítiques culturals que, a la vegada, estan condicionades per unes empreses que funcionen com un oligopoli. Es tracta d’un còctel format per molt poques empreses, les podríem comptar amb els dits d’una mà, que acumulen la pràctica totalitat del capital que es mou en la indústria musical catalana, rebent la major part de les subvencions públiques, i controlant-ne absolutament tots els sectors. Comença a ser un problema seriós, i cal començar a parlar-ne. Perquè, si se segueix funcionant així, de l’escena en quedaran només els números.

Ja fa més d’una dècada que s’ha anat instaurant una política cultural de festivals, en comunió amb el context de rapidesa, d’acumulació i d’instantaneïtat que vivim. Una nova cultura del directe que promou grans esdeveniments, amb produccions fetes a l’engròs, en detriment del ja de per si dèbil, maltractat i desestructurat ecosistema de sales i espais de difusió de la música en directe. No hi van ajudar, en el seu moment, les lleis del civisme. No hi ajuda, avui, aquest nou patró dels grans saraus. Però aquesta no és l’única conseqüència. La destrossa ho és també per les produccions de cicles i festivals petits i mitjans, que veuen com el seu pressupost aconsegueix eixamplar-se poc (cada cop menys) amb les subvencions públiques, i els és impossible d’equiparar-se (en programacions, publicitats i capacitats) amb aquells esdeveniments de gran format.

Tot això és normal en un context capitalista. El mercat es regeix per unes lleis poc culturals, podríem dir. Hi prima la quantitat, i sempre atropellarà els valors de la qualitat. I té uns efectes devastadors. En aquesta nova realitat, es tolera d’una manera estoica l’especulació econòmica dels pressupostos de les produccions i els caixets artístics. De fet, es prioritzen aquelles propostes més cares, perquè és el mercat qui determina que són les que tenen més seguiment i, per tant, asseguren a les empreses més públic i més ingressos.

Les conseqüències reals d’aquesta política de festivals són fúnebres: en l’última dècada han desaparegut desenes de sales de concerts, i s’han suspès una gran quantitat de programacions de petit i mitjà format.

Una de les derivades imperdonables, des d’un punt de vista de qualitat democràtica, és que el sector privat ha aconseguit encomanar aquest vici dels números al sector públic. De fet, hi ha entrat de ple, i l’administració ha consentit i ha atorgat a aquestes empreses el control del territori i el control de les quotes. No és cap bajanada, perquè els números determinen una tendència estètica, i l’hegemonia musical del país (en termes d’aparença, de xapa i pintura, per entendre’ns) depèn exclusivament d’aquest oligopoli.

La convivència d’aquestes propostes d’èxit, que juguen amb l’especulació econòmica dels seus caixets, amb les propostes musicals més petites o mitjanes, és pràcticament impossible, perquè la lògica de la cultura de festivals és demanar constantment les rebaixes dels caixets i els pressupostos artístics als projectes musicals més humils, amb l’excusa de quadrar els seus pressupostos. Si a una proposta musical que té un caixet de 20.000€ li demanes una rebaixa de 500€, segurament té marge per a poder-la fer. Si a una proposta musical que té un caixet de 1.500€ li demanes una rebaixa de 500€, segurament poden passar tres coses: o bé que aquella proposta musical haurà de prescindir d’algun dels seus treballadors; o bé que aquella proposta musical pagarà pitjor als seus treballadors; o bé que aquella proposta musical no podrà fer el concert. Cap de les tres opcions és bona.

S’ha dit molt que la música en català està subvencionada. Ja m’agradaria. El que està subvencionat, i no té sentit, és aquesta dinàmica i aquesta manera d’entendre la gestió musical i cultural.

A banda d’aquesta centrifugació i expulsió de l’escena que es du a terme cap a les propostes musicals més humils, també hi ha una sobreexposició, una sobrevaloració i un estrès de les propostes més grans. Malgrat que són les que acumulen més capital i riquesa i, per tant, també són, en part, responsables indirectes d’aquest mal funcionament, són propostes musicals que, per la logística i les especificitats de l’ofici de la música en directe (gires llargues, molts viatges, horaris nocturns, etc.) tendeixen, cada cop més, a tenir trajectòries de durades considerablement curtes.

És un sistema fallit, perquè per sota de la piràmide, però també per dalt, hi ha propostes que aturen la seva activitat i pleguen definitivament. Per cansaments diversos. Uns, per l’exclusió. Els altres, per la reiteració.

Les conseqüències reals d’aquesta política de festivals són fúnebres: en l’última dècada han desaparegut desenes de sales de concerts, i s’han suspès una gran quantitat de programacions de petit i mitjà format, comportant l’extinció de molts llocs de treballs que, fins aquell moment, eren estables i duradors. Però aquest meteorit quantitatiu també té resultats intangibles, que tenen més a veure amb la percepció de la cultura del directe (ara en diem «experiències»), el respecte i la valoració en relació a la qualitat, i la sobre-espectacularització que viu l’escena musical, en general.

Al nostre país hi ha empreses que han accelerat aquest procés en els darrers 10 anys. Empreses que, a dia d’avui, ho controlen absolutament tot: management artístic, discogràfica, comunicació, publicitat, espais mediàtics, programació, sales de concerts, festes majors, drets d’autor… Se’n diuen «Empreses 360º», i són els responsables directes d’aquesta realitat.

Abans parlava que han arribat a seduir el sector públic. Permeteu-me que ho desglossi breument. L’administració, per la seva raó de ser, ha de vetllar pels interessos generals, i ha de protegir la pluralitat en tots els seus àmbits. Sigui per motius electorals, o per amiguisme, molts ajuntaments, fins i tot consells comarcals i diputacions, beneficien el rol absolutista de l’oligopoli musical del país regalant-los programacions, convertint-los en representants de zona i regant-los amb subvencions. Tot es vol que sigui multitudinari, perquè ven i ajuda a captar vots, i les institucions es gasten pressupostos gegantins gestionats per empreses privades que programen sempre amb una fotocopiadora.

Ja en tenim els resultats. S’ha dit molt que la música en català està subvencionada. Ja m’agradaria. El que està subvencionat, i no té sentit, és aquesta dinàmica i aquesta manera d’entendre la gestió musical i cultural. Ja ho sabíem: el capitalisme no respecta les minories. Avui sabem que tampoc respecta la cultura.