Us l’imagineu quan tingui cinquanta anys?

Tots hem caigut en la temptació de dir-li “poeta” o de qualificar-lo de “narrador” més que de cantant a causa de la seva afició a les rondalles i les llegendes (el seu primer enregistrament, Saga, era un recull de balladen poblades per nans malèfics, elfs i altres éssers sobrenaturals, i seria difícil trobar una versió de Herr Oluf més estremidora que la seva). Konstantin Krimmel, ja oficialment “adoptat” per organitzadors i públic de la Schubertíada de Vilabertran i convertit en un dels imprescindibles del festival, va tornar a la Canònica de Santa Maria dissabte 19 d’agost acompanyat del pianista Marcelo Amaral per interpretar un deliciós programa amb les Songs of Travel de Vaughan Williams, part dels Goethe Lieder de Wolf i algunes delicatessen de Schubert.

Un altre dels llocs comuns en què segur que hem caigut tots els aficionats i els qui ens dediquem a ajuntar lletres és preguntar: “Us l’imagineu quan tingui cinquanta anys?”. És un fet constatat que les veus de baríton, com la que ens ocupa, maduren i milloren amb l’edat, amb la qual cosa és un exercici gratificant mirar d’imaginar per on anirà un instrument jove que s’acaba de descobrir. Tanmateix, en el cas de Krimmel qualsevol intent en aquest sentit deixa l’oient perplex: el germanoromanès, que només té 30 anys, no és un projecte de gran baríton, és ja un cantant excepcional, consolidat i instal·lat en un moment dolç i estranyament madur. De fet, la seva evolució és, tant des del punt de vista vocal com de repertori, vertiginosa. Partint d’un instrument bellíssim, ha aconseguit modular una emissió natural i un fraseig cuidadíssim, que quadren a la perfecció amb la seva voluntat d’entendre i fer entendre el text. El seu cant és noble, delicat, amb una aparent facilitat que només pot ser resultat d’una tècnica sòlida. Una altra bona notícia és que del petit apunt de manierisme detectat al seu darrer recital al Petit Palau no en queda ni rastre, i ens hem retrobat amb el liederista vocacional i honest que juga amb els mil tons de la seva veu color caoba amb precisió i sensibilitat.

Què hem guanyat darrerament? Una poderosa projecció (per exemple, al Harfenspieler III de Wolf), molt més caràcter (sense por a vorejar l’ira), més profunditat i més contundència. Krimmel és també més versàtil i, quan expressa dolor, ho fa amb un punt més de desencís. Es detecten més ganes d’explorar i menys por a desafiar els límits. De la melangia i la bohèmia de Songs of travel a l’evocació d’An der Mond, passant pel desconsol de Totengräbers Heimwehe (on fins i tot va semblar interpretar un paper), la seva solvència i naturalitat són cada cop més depurades.

Per la seva banda, el pianista Marcelo Amaral es podria tranquil·lament qualificar de savi. Atent i delicat, va demostrar un gran coneixement del repertori i un gran amor pel detall. Va tenir les regnes del recital fermament agafades, va saber estar a l’altura d’un vocalista de molt caràcter i va tenir moments de lluïment personal gens invasius però sí significatius. La seva capacitat expressiva i els seus dots per al fraseig són perfectament compatibles amb l’estil narratiu del vocalista.

Tot sembla indicar que Krimmel farà una gran carrera (també el voldrà robar l’òpera?) i resulta gratificant que la Schubertíada ja l’hagi erigit en un dels imprescindibles de l’estiu empordanès des de molt abans que el gran públic el descobrís. Si el model de Vilabertran funciona (i els exemples de Goerne, Schuen, Prégardien o Banse ens fan pensar que així serà), les modes i els corrents passaran, el baríton tindrà alts i baixos en la seva trajectòria, però seguirà acompanyar-nos a la Canònica per molts anys i algun dia, en comptes de preguntar “Us l’imagineu quan tingui cinquanta anys?”, direm “Us en recordeu quan va debutar, que era poc més que un jovenet i ja cantava bé”?