Una malenconia allargassada

La sensualitat malgrat la tristesa. El tango va d’això. De ballar les penes. De donar cos als desamors. El tango és una malenconia allargassada pels replecs del bandoneó. Un aire tràgic i una picada d’ullet, tot a la vegada. Una obscuritat passional. El tango és un embruix que s’expandeix: de Buenos Aires i Montevideo a tot el continent sud-americà. Com recordava el poeta xilè Pablo Neruda a Confieso que he vivido (1974): “El tango arribava a Xile no només amb els compassos i l’esquinçada tijera, amb els acordions i el ritme, sinó també amb un festeig de mafiosos que envaïen la vida nocturna i els racons en què ens reuníem. Aquesta gent de l’hampa, ballarins i perdonavides, creaven conflictes contra les nostres capes i existències”. A Xile, a Colòmbia, al Brasil. 

I encara més expansiu: de Buenos Aires a Europa, a tot el món, també a Barcelona. La Barcelona del cantant, compositor i actor Carlos Gardel (1890-1935). El dia que Gardel va morir, l’escriptor i periodista manresà Josep Maria Planes i Martí va dir que el teníem aquí “cada dos per tres, sense altre objecte que respirar l’aire de la Rambla i sopar a Can Soler de la Barceloneta”. I per animar el Barça, i per omplir tavernes. De fet, el cantant tenia orígens catalans, com va explicar Ricardo Casas a El padre de Gardel. “El tango era la flor tèrbola d’aquella multitud bigarrada d’italians, de gallecs, de polonesos, de russos, d’asturians, que passejaven els gemecs de l’emigració pels bars del barri de La Boca. El tango, l’únic tango que ha tingut qualitat, nasqué en aquest aiguabarreig miserable de la capital de l’Argentina”, va escriure Planes i Martí, a La publicitat, el 26 de juny de 1935. 

Sense Gardel no s’entendria el tango, i sense Ástor Piazzolla (1921-1992), tampoc. Sota la direcció de la violinista Marta Cardona, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) dedicarà un programa a aquests dos tòtems argentins amb la participació de la cantant Sílvia Pérez Cruz, el bandoneonista Marcelo Mercadante i el contrabaixista Miquel Àngel Cordero. El presentaran el divendres 19 de gener al Teatre La Faràndula de Sabadell; el dissabte 20, al Palau de la Música; el diumenge 21, al Teatre-Auditori Sant Cugat; el dissabte 27, al Teatre Fortuny de Reus, i el diumenge 28, al Teatre Tarragona.

Amb cançons com Cumparsita, Por una cabeza i Volver, Gardel va afegir lírica al tango, que fins llavors havia estat eminentment instrumental. Les lletres de Gardel parlen tant d’amors fracassats com d’esperances, amb un deix d’antiheroisme que recorda els trobadors occitans. La nostàlgia gardeliana no només impregna les relacions personals, sinó també els llocs de la memòria, i sobretot els llocs que marquen la infància. “Hoy, que la suerte quiere que te vuelva a ver, ciudad porteña de mi único querer, oigo la queja de un bandoneón”, canta a Mi Buenos Aires querido. 

Piazzolla, que va forjar-se com a compositor en un ambient de música clàssica, va eixamplar les possibilitats del tango a través del domini del simfonisme. Els anys de formació amb Nadia Boulanger a París van ser decisius perquè el compositor argentí decidís aprofitar els recursos compositius de la música culta per perfeccionar el gènere argentí per excel·lència. Per alguns, va ser l’assassí del tango. Per d’altres, va elevar-lo; va dotar-lo d’uns estàndards que traspassaven les ambicions de la música popular. L’OSV n’interpretarà sis peces especialment conegudes: Libertango, Adiós Nonino, Loving, Anxiety i Fear. 

Finalment, el repertori inclourà A qué le llaman distancia i Piedra y camino, dues obres del músic i antropòleg Atahualpa Yupanqui (1908-1992), que va recollir el folklore dels pobles indígenes que vivien a prop dels Andes. A més, l’OSV interpretarà obres d’Eduardo Arolas i Fito Páez, i també de Cordero i Pérez Cruz, dos dels convidats del concert.

Més informació i entrades, a la pàgina web de l’OSV.