Un oasi de llum i de serenitat

El Festival Llums d’Antiga, organitzat per l’Auditori i disseminat magníficament per diversos edificis religiosos barcelonins, va tenir el tret de sortida el 20 d’abril a la Basílica del Pi amb un concert a càrrec de La Grande Chapelle que, sota la direcció d’Albert Recasens, va interpretar un programa centrat en la música religiosa de setmana santa, enguany tot just proppassada. La polifonia sacra en una església gòtica atorga una dimensió superior a l’acte de l’escolta de la música, un privilegi rar que cal no deixar perdre.

La Grande Chapelle no és tan sols un conjunt vocal i instrumental que busca i aconsegueix l’excel·lència, sinó també una iniciativa centrada en la música —i no en els intèrprets— que posa el focus en la recuperació del patrimoni musical ibèric més desconegut dels segles XVI, XVII i XVIII. El programa que els vuit solistes vocals van interpretar al Pi tenia com a títol Jerusalem abandonada: lamentacions dels segles XVI i XVII hispànics, i és que els textos del Llibre de les Lamentacions, pertanyent de l’Antic Testament i atribuït al profeta Jeremies, es van incorporar al ritu cristià de setmana santa.

Albert Recasens, en la seva tasca ingent sempre al servei de la recerca musical històrica, va confegir un programa integrat per lamentacions de quatre compositors ibèrics: els espanyols Tomás Luis de Victoria, Alonso Lobo i Pedro Ruimonte, i el portuguès Manuel Cardoso. Victoria, el més conegut de tots, és possiblement el compositor més important de la polifonia renaixentista, al costat de Palestrina. D’aquests mateixos autors, entremig de les lamentacions s’hi va intercalar clams de l’ànima, peces pertanyents a la litúrgia de difunts. El resultat va ser un oasi de pau, de llum i de l’espiritualitat més sòbria i despullada.

Cantar a cappella i comptar només amb el diapasó, que els cantants van fer servir sovint, és una fita molt remarcable que denota una manera diferent de fer música que quan hi ha suport instrumental. Les línies de la polifonia van sonar netes en tot moment, amb l’afinació immaculada d’unes veus projectades però sense gairebé vibrato, en un punt intermedi entre una veu no timbrada i una d’impostada. L’acústica d’una església afavoreix aquest tipus d’emissió, i és que en el seu origen, la música va ser per a ús litúrgic i les esglésies n’eren l’espai natural. El so hipnòtic provinent dels membres de La Grande Chapelle es va estendre fins a omplir de manera homogènia tot l’espai de la Basílica del Pi, amb un efecte catàrtic produït per una música balsàmica.

La polifonia renaixentista es pot convertir en una reivindicació de pau, de serenitat i d’assossec espiritual

Vam poder escoltar peces a sis, set i vuit veus en una interpretació marcada per la sobrietat i la placidesa espiritual més pura. Els cantants es van sentir alhora com a solistes i com a conjunt vocal, amb individualitat i col·lectivitat alhora, i amb l’afinació exacta, no tan sols meritòria pel fet de cantar a cappella, sinó per l’emissió nítida dels acords característics de la polifonia del Renaixement, un punt de gir en què ja no som a l’Ars Nova però encara no hem entrat al Barroc.

Aliena a la teoria dels afectes i amb un efecte colpidor purament intel·lectual, la polifonia renaixentista es pot convertir en una reivindicació de pau, de serenitat i d’assossec espiritual. Així ho va fer avinent el mateix Recasens en acabar el concert, en què va expressar el desig de dedicar-lo a les víctimes de la guerra a Ucraïna. La música de les lamentacions és, sens dubte, la més adient per al desig més noble: el de la pau.