Sobre la terra i l’espai

Fleur Barron no és una cantant qualsevol i el seu particular timbre no és tampoc per tothom. Amb una veu densa, poderosa i fosca, no podria estar més lluny de la figura de la soprano curta d’aguts que sovint veiem encarar el repertori de mezzosoprano: tot i tenir una extensió vocal molt considerable, els tons acontraltats del seu instrument carnós​, la seva facilitat per passar a la veu de pit i el caràcter que desprenen les seves interpretacions la fan destacar. L’OBC la va convidar el 15 de març per interpretar sota la batuta del titular, Ludovic Morlot, la part vocal un programa centrat en Ravel (Shéhér​​azade, la deliciosa Pavane pour une infante défunte i la suite Daphnis et Chloé​) més el regal de le​s Cinco canciones negras (Montsalvatge) i una estrena absoluta de la compositora catalana Raquel García-Tomá​s, Las constelaciones que más brillan​, peça encarregada per L’Auditori.

La sensualitat i l’exuberància​ de l’orgànica veu de Barro​n va encaixar com anell al dit amb el cromatisme, la languidesa i els tocs exòtics de les tres cançons del cicle de Ravel. Amb una bona dicció i un enfocament més operístic que íntim, va agradar per la seva expressivitat, el seu centre rotund i la riquesa d’un so expansiu només enlletgit per un excés de gola i alguns problemes de projecció en la part greu. El seu duet amb l’excel·lent flautista Francisco López a “La flûte enchanté​e” va encisar per la seguretat de l’instrumentista i la subtil sensació d’abandó que van dibuixar entre els dos. La mezzo va abandonar la somnolència llevantina​ del seu cant per una mostra del seu caràcter fort i decidit a “L’indifférent”, una altra mostra de la capacitat prodigiosa del compositor per descriure ambients amb la superposició de textures sonores càlides​ i el seu preciosisme.

Barron va tornar a la segona part amb una interpretació treballada del que probablement sigui el cicle més famós de Montsalvatge. Per bé que les inflexions de la seva veu feien pensar que entenia el text, la seva connexió amb la peça va ser menor i el resultat es va veure perjudicat per alguns excessos. Tanmateix, no es pot negar: en un món ple de cantants intercanviables de timbre “bonic” però anodí, Fleur Barron és especial i ofereix lectures úniques.

Ja fa temps que és paten​t que l’OBC necessitava un director com Morlot. El conjunt ha guanyat en solidesa, fluïdesa, equilibri, empastament i amor al detall. El francès no té por de llençar-se a tutti contundents com el del final de Daphnis et Chloé però el que més meravella​ és la subtilesa amb què sosté els pianissimi, com fa respirar l’orquestra amb calma i noblesa i com trenca la monotonia amb un ús savi de les dinàmiques​. La delicadesa i l’elegància de Morlot semblen donar seguretat als membres de l’orquestra, d’on ara destaquen solistes de nivell i no sembla haver-hi cordes subalternes. Es podria esmentar un cert desequilibri de la secció de vent metall però també​ la bona prestació del vent fusta i la destacable feina de la percussió, especialment donant color al Montsalvatge.

La proposta de García-Tomás amb la qual es va encetar la vetllada va contrastar fortament amb el to de sensualitat i calidesa terrenal de la resta del programa. Las constelaciones de más brillan és una peça notable i molt descriptiva que transmet la sensació d​e fredor de la volta celeste gràcies a un so acerat i metàl·lic al qual contribueixen els violins i la percussió. En aquest coixí sonor semblen aparèixer els estels titil·lants, primer tímidament però progressivament més ​agosarades per culminar en un ​èxtasi que després torna a recollir-se fins desdibuixar-se. Talment com si estigué​ssim contemplant el naixement i la mort d’un conjunt d’estels des de la Terra i ens deixéssim amarar per la seva llum gèlida. La prolífica compositora és hàbil creant ambients evanescents i la volatilitat d’aquesta peça n’és una prova.

Aquesta celebració del 25 aniversari de L’Auditori està donant moltes alegries i és una joia comprovar com ​​l’OBC es consolida sota la batuta de Morlot com un valor segur. Que els programes que proposa tinguin aquesta coherència és un plus molt benvingut.