Sobre la mort abans d’hora

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) presenta dissabte 15 d’octubre a les 19h i diumenge 16 a les onze del matí un nou programa a la sala gran de L’Auditori de Barcelona. Sota la batuta del recentment estrenat director titular de l’orquestra, el francès Ludovic Morlot, la proposta reflexionarà sobre diverses cares de la mort i del més enllà. Los incensarios del barceloní José Río-Pareja, s’inspirarà en la passió de crist, el Kindertotenlieder de Gustav Mahler i Polednice d’Antonín Dvorák parlaran de la mort abans d’hora, i L’Illa dels morts de Serguei Rakhmàninov, del darrer viatge.

“Los incensarios” són grups de vuit homes que canten saetes o sàtires a les processons de la Setmana Santa del poble de Loja, a la Província de Granada. José Río-Pareja, d’ascendència lojenya, parteix d’aquestes ancestrals melodies per crear una sorprenent obra, plena de contemporaneïtat. “Aquests cants m’han acompanyat sempre al meu imaginari sonor”, explicava el compositor a l’estrena de la peça, que es concep com un recorregut acústic per a la nit del poble. El so dels cremadors d’encens mentre els “incensarios” fan la seva coreografia davant de figures religioses, el repic dels tambors sords, la banda, el caminar dels costaleros… un univers tímbric que, en aquesta obra, es trasllada al món orquestral. Encarregada per l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, Los incensarios es va estrenar el setembre de 2018 a l’Auditori Nacional de Música, a Madrid, sota la direcció de David Afkham. L’obra pot servir d’excusa perfecta per descobrir l’interessant treball artístic de Río-Pareja, la seva sensibilitat creativa, i la seva forma de portar el so al límit.

En un constant patir per la fràgil salut de la petita, Mahler, també en un estat força dèbil, va començar a reflexionar intensament en la volatilitat de la vida.

L’experimentada mezzosoprano britànica Sarah Connolly, nomenada Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, es posarà al càrrec del cicle de cançons Kindertotenlieder, de Gustav Mahler. La cantant està ben familiaritzada amb l’obra de l’austro-bohemi i, fins i tot, va arribar a interpretar totes les peces vocals del compositor durant les celebracions de l’any Gustav Mahler, el 2011.

Escrita entre el 1901 i el 1904, l’obra no es pot comprendre sense un context biogràfic del compositor. Maria, la primera filla de Mahler, va néixer el 1902. En un constant patir per la fràgil salut de la petita, el compositor, també en un estat força dèbil, va començar a reflexionar intensament en la volatilitat de la vida. És en aquesta situació que l’austríac comença a escriure el Kindertotenlieder (Cançons pels infants morts) a partir de poemes de l’alemany Friedrich Rückert, que va viure la mort dels seus dos fills. I és que, possiblement no hi deu haver major sentiment de tristesa que la de la mort d’un fill. Aquest tràgic sentiment construeix una de les obres més emotives del músic. Els cinc Lieder avancen consecutivament de forma molt orgànica i fluida, tal que, a les anotacions de l’obra, Mahler demanava que no s’interpretessin les peces per separat, per respectar-ne la unitat i el significat. Les innocents melodies infantils dels Lieder deixen entreveure una sinistralitat que culmina en l’última cançó, l’única amb un acompanyament instrumental complet.

Dvorák representa vívidament la terrible història, amb motius musicals assignats a cada personatge que es van modificant a mesura que empitjora l’estat físic i psíquic dels protagonistes.

Les darreres línies de l’últim Lied versen “En aquest temps, en aquest xàfec, en aquesta tempesta, Descansen com a casa de la seva mare, Espantats per cap tempesta, Protegits per la mà de Déu”. De forma gairebé premonitòria, la situació sobre la qual escrivia Rückert, de la mort dels fills, es va repetir amb la filla de Mahler, a qui l’escarlatina i la diftèria se la van endur amb tan sols quatre anys.

Sobre aquesta mateixa temàtica, bé, més aviat d’un fil·lidi, Antonín Dvořák posa música a la llegenda Polednice (La bruixa del migdia) amb un colossal poema simfònic. Amb Polednice, estrenada el 1896 a Praga, descobrirem la desconeguda vessant de Dvorák en la música programàtica, que va conrear especialment els darrers anys de la seva vida.

Polednice parla d’una mare que amenaça el seu fill petit amb una visita de la bruixa del migdia si no es comporta. En veure que realment apareix la bruixa, i que busca el seu nen, la mare abraça ben fort el fill i, tot seguit, perd el coneixement. Quan el pare arriba, troba la mare i el fill a terra. Aconsegueix reanimar la mare, però el seu fill s’ha vist ofegat en la seva mortal abraçada sobreprotectora. Dvorák representa vívidament la terrible història, amb motius musicals assignats a cada personatge que es van modificant a mesura que empitjora l’estat físic i psíquic dels protagonistes. Veurem com el que sembla al principi una situació quotidiana, deriva en un turment i un horror transmès perfectament pel compositor, que també reprodueix elements sonors presents a la llegenda.

El quadre Isle of the Dead va inspirar Rakhmàninov per escriure una obra que relatés l’al·legoria de Caront i el viatge cap a l’Hades.

Seguint amb la música programàtica, l’OBC interpretarà l’atmosfèrica L’Illa dels morts de Serguei Rakhmàninov. Durant una visita a París, Rakhmàninov va quedar fascinat per una reproducció en blanc i negre del quadre Isle of the Dead d’Arnold Böcklin. La seva ambientació, l’aspecte tenebrós, les ombres, el paisatge imponent davant del barquer, i l’accentuació del blanc i negre van inspirar al simfonista rus per escriure una obra que relatés l’al·legoria de Caront i el viatge cap a l’Hades. El viatge musical comença amb el lent moviment de la barca en les calmades aigües, un trajecte a través de la boira, la foscor, de la nit de la vida. El compàs de 5/8 aconsegueix dibuixar-nos a la ment la suau i constant rotació dels rems del barquer; tres temps pel rem movent-se per sota l’aigua, i els dos restants pel gir, lleugerament més ràpid, fora l’aigua per, tot seguit, tornar a submergir-se.

Curiosament, un cop ja estrenada l’obra, Rakhmàninov va descobrir l’original en color i en va quedar totalment decebut. L’absència del blanc i negre feia desaparèixer la màgia i l’obscur encant de l’obra que havia vist el compositor i, fins i tot, va arribar a comentar que no hauria compost L’Illa dels Morts si primer hagués vist l’original.