Raquel García-Tomàs: “Ja no m’encaixa l’etiqueta de jove compositora”

Dotat amb 30.000 euros, el guardó arriba a aquesta compositora catalana de 36 anys en un moment dolç de la seva carrera. El jurat ha valorat “el caràcter interdisciplinar, innovador i arriscat d’un lllenguatge compositiu singular i propi. La temporada 2018-19 va estrenar l’òpera Je suis narcissiste, que Oriol Puig Taulé va comentar aquí. La temporada 2019/20 va ser la compositora resident a La Pedrera i Aina Vega li va fer l’entrevista que recuperem més avall.

Raquel García-Tomás és la compositora resident a La Pedrera

Raquel García-Tomàs és la compositora de les Residències Musicals a La Pedrera d’aquesta temporada 2019/20 i està creant unes obres molt particulars per als tres músics protagonistes, el pianista Albert Cano Smit, que s’estrena aquest diumenge 15, el clarinetista Miquel Ramos i el contratenor Víctor Jiménez. La compositora s’ha mostrat entusiasta amb el projecte i ha avaluat en quin punt es troba de la seva carrera, a banda de valorar el lloc de la dona en la música contemporània.

Amb quin concepte estàs treballant per a les obres que s’estrenaran el dia 15 de desembre per part de l’Albert Cano, el 12 de gener pel Víctor Jiménez i el 15 de març pel Miquel Ramos? 

Per aquest projecte tan engrescador i en el qual ens sentim tan acompanyats per part de tot l’equip de La Pedrera, he concebut tres obres per al cicle My Old Gramophone, que tracta comportaments mecànics en els instruments a partir del que ens evoca un gramòfon antic, un imaginari que m’inspira molt i em trasllada a la nostàlgia del passat i a les pel.lícules antigues. Aquesta idea es tradueix musicalment en repeticions sobtades o salts temporals en el discurs emulant el salt de l’agulla del gramòfon, per exemple, o canvis d’afinació i textura amb un comportament juganer. Tracto de reproduir sonorament errors mecànics que ja havien estat treballats en algunes de les meves obres anteriors. En tots tres casos parteixo d’una suposada obra fictícia del passat.

Com portes el procés de composició?

De moment tinc escrita l’obra per a piano, que té reminiscències impressionistes. És una composició feta amb poc material i, per tant, recorro a la repetició. El pianista conviu amb el gramòfon i el seu so de disc buit de vinil, i també amb una projecció de vídeo que se situa en un segon pla i és projectat en viu i fa salts visuals, en correspondència amb el discurs del pianista, qui executa els mateixos salts en el discurs sonor. Certament, per al meu propòsit estètic, el piano és un instrument més restrictiu que la resta dels que disposo; perquè no puc jugar amb l’afinació, per exemple. Tot i així, penso que tenir restriccions també va bé, com quan cuinem amb pocs elements: que només tinguis patates, ceba i ous no vol dir que no puguis fer una truita deliciosa. El piano no s’acaba mai, jugues amb textures, registres, harmonia… he concebut una obra molt pianística on he procurat que el material fos ben ric.

En el cas del clarinetista, Miquel Ramos, i el contratenor, Víctor Jiménez, com ho enfocaràs?

Amb el Miquel i el Víctor desenvoluparé més la vessant tímbrica, emulant la distorsió del so deguda a la brutícia del disc, així com l’oscil·lació en l’afinació que pateixen les gravacions que són reproduïdes en un gramòfon antic. En el cas del Víctor, per exemple, la font fictícia ens recordarà, segurament, a música renaixentista o barroca, però encara he de veure com jugo amb el piano acompanyant. La idea és donar la sensació de trobar-se amb un vinil amb música antiga, que, com a conseqüència dels errors mecànics, ens proposa una nova dimensió del discurs musical.. Encara no sé del cert com enfocaré l’obra d’en Miquel, però una obra et porta a la següent, i segurament el timbre i possibilitats del clarinet em durà idees noves. El programa s’organitza de manera que les meves obres s’hagin d’interpretar entre els tres formats de concert: solo, amb piano, i cambra. Les estrenes són en els concerts a solo.

Formaràs part activa en els teus concerts?

Jo m’encarregaré de tirar el vídeo dels tres concerts, mai ho he fet en viu. Les tres obres es poden interpretar sense audiovisual perquè, en aquest cas, aquest se situa en segon pla. El discurs musical no es fonamenta en les imatges del vídeo. L’obra de l’Albert Cano Smit pot funcionar sense electrònica i sense vídeo, és un element especial per al dia de l’estrena.

En quin punt de la carrera creus que estàs? 

Després de molts anys he pogut fer net, fer tabula rasa, anar-me’n de vacances… amb les Residències començo una etapa de nous projectes sense arrossegar res després del doctorat i de Je suis narcissiste. Ara entro en una nova època on sento que tinc una tècnica molt consolidada i una metodologia treballada, i conèixer-me a mi mateixa m’ajuda molt, em fa sentir alliberada i inspirada.

Et consideres una compositora dramàtica o una de poètica?

Em sento còmoda sent dramàtica i poètica, l’important és tenir el concepte de l’obra clar i quines són les relacions estructurals que s’han d’establir. Una música pot regir-se per uns elements estructurals i no ser estrictament avantguardista. La meva font d’inspiració és un tipus de sonoritat o un concepte que implica una estètica determinada o el funcionament concret d’un discurs musical. Metafòricament podríem dir que imagino un paisatge on he de pintar una petita civilització i, quan ho tinc tot definit, per construir-ho necessito aplicar elements estructurals que li donin una coherència. Això és el que tenen en comú les meves obres, són mons sonors que es van construint entorn al meu món propi.

Hi ha algun element que identifiquis com a propi? Que estableixi la Zusammenhang (coherència) que exigia Schönberg?

Per exemple l’ús de motius melòdics i objectes sonors. Fins i tot en alguna obra que tinc de naturalesa altament textural utilitzo cèl·lules motíviques -mínimes. Per a mi són com personatges. Ara em diràs que sóc més dramàtica que poètica (riures), però no ho anomenaria d’aquesta manera.

Què és el que et demana la teva necessitat creativa interior, el que Schönberg anomenava innere Notwendigkeit.

Després de fer el Je suis narcissiste dius: “En vull més, d’això”, i imagines fer una òpera més gran. Tot i que penso que la meva és una professió en la qual estàs molt a la mercè dels altres, pel que sempre intento ser molt coherent. Una de les fites que tenia en ment l’assoliré aviat, amb una obra per orquestra encàrrec de la JONDE. En les obres per orquestra depens molt de presentar-te a concursos, que t’ho donin, i no sóc gaire de concursos. M’il.lusiona molt aquest projecte de la JONDE perquè m’encanta treballar amb músics joves, tenim un planter meravellós. Al que aspiro és a millorar il.lusionant-me cada dia, a viure experiències diferents. I el format que més gaudeixo és el de fer obres de llarga duració i espectacles tancats i que busquen provocar una experiència sensorial completa. Pot ser una òpera, un ballet, una instal.lació sonora, una obra per orquestra… Si només fes obres breus per ser tocades en concert amb altre repertori no em sentiria del tot realitzada. De totes maneres no s’ha d’entendre que no faig obres de cambra. Ni que no m’agrada, sinó que cal que hi hagi tots els ingredients.

Com a dona jove i compositora de nova creació, com veus el present i el futur de les dones en el món de la música? 

Sóc molt optimista, ja que en relació a altres entorns artístics m’adono que les dones estem guanyant l’espai que en el passat no teníem. Potser és que he tingut molta sort, però jo no he notat una diferenciació o discriminació de gènere respecte els meus companys, potser perquè ells m’han tractat d’igual a igual. També és cert que el meu caràcter extrovertit i fort ajuda a fer-te un lloc. Però no ens enganyem, a l’entorn de la música hi ha micromasclismes perquè l’ambient artístic s’impregna de la pròpia societat. Pots tenir les mateixes oportunitats que els teus companys homes, però és cert que la gent ve d’una educació determinada i fa que la dona encara se senti insegura i sense referents. És cert que en algun assaig et poden tractar amb condescendència, i de tant en tant em passa; aquí és on tu has de tenir clar com imposar-te, sempre amb educació. En molts moments  hem de fer un sobreesforç, a causa de les realitats preconcebudes dins una realitat social en la que encara hem de treballar tots i totes.

Sovint, a la música clàssica se’ns titlla de conservadors però, sota el meu punt de vista,   les dones estem tenint possibilitats de desenvolupar les nostres carreres. En els darrers 10 o 15 anys hi ha hagut una eclosió de músics fantàstica que fa difícil dir que una dona no es pot dedicar a la música tant clàssica com contemporània. Tanmateix, cal que hi hagi més dones directores.

Quin factor identifiques com a diferencial per al tractament de la dona en clàssica o pop?

En el cas de la música clàssica, potser perquè la carrera és tan llarga i s’ha de lluitar tant, crec que no té res a veure amb les artistes del món del pop, que depenen molt de la fama i tot és més passatger, i per tant, de vegades no tenen temps d’entrar a segons quines cartelleres de festivals. Però cal puntualitzar que jo sempre em refereixo a la nostra generació, ja que a nivell històric hi ha molts deures pendents.

Les dones joves de la nostra generació tenim un deure amb el futur.  

Per començar, ja deixem de ser tan “joves” i comencem a créixer, jo no vull tenir l’etiqueta de jove eternament, tot i que és complicat perquè un compositor comença la seva carrera més tard que un instrumentista. Però cal delimitar la línia de què és ser jove, perquè jove encara està associat a inexperiència i no, tenim ja molta experiència, hem estudiat molt i hem treballat molt, tot i que ens queda molt de camí, és clar. Des d’aquesta posició hem d’obrir el camí per a nosaltres i per a les que vindran després, les que tenen vint anys i estan començant a compondre.