Orquestra simfònica de cobla, aires i reptes

Una orquestra simfònica de cobla. Tres paraules per descriure, ras i curt, la unió de les cobles Mediterrània, Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i Principal del Llobregat, amb Joan Torras a la percussió, per a la celebració del centenari de l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB), que va néixer un mes d’octubre de 1922. Una centúria no és poc temps, i per fer-nos càrrec del que representa aquesta entitat, val la pena esbossar algunes dades. El seu compromís amb el foment, promoció i difusió de la música per a cobla i la sardana a Barcelona van merèixer-li la Creu de Sant Jordi (1988), Medalla d’Or de la ciutat (1997) i entre molts d’altres, una menció de la UNESCO. Setmanalment, l’entitat organitza concerts al Pla de la Catedral de Barcelona (abans a la plaça de Sant Jaume) i al Casino de l’Aliança del Poblenou, que ha esdevingut un dels escenaris principals per aquestes formacions. Generar programació, crear circuit, difondre el patrimoni i esperonar la creació, amb encàrrecs anuals a compositors nacionals i internacionals, vinculats o no al món coblístic. L’Agrupació va molt més enllà, però només per això, l’ocasió ja mereixia un concert per a tres cobles i percussió, una formació singularíssima, difícil de veure i escoltar.

Consolamentum, de Manuel Oltra (1922-2015), ja s’havia estrenat al Palau de la Música per encàrrec de l’Agrupació l’any 2004, i no s’havia pogut tornar a escoltar. Xavier Puig dirigí aquesta peça inspirada en el baptisme dels càtars (segles XII-XIII), que no s’oficiava amb aigua, sinó només amb la paraula i un ritual. Amb aquest esperit litúrgic, Oltra va compondre una obra pausada, de caràcter cerimoniós, que començava amb dues cobles sobre l’escenari i la tercera al darrere, amagada, replicant. La percussió i els crescendos van saber integrar-se en un tot que dibuixava un espai immens i redemptor.

Seguidament, canviant de director i de registre, sota la batuta de Bernat Castillejo, l’«orquestra» interpretà dues peces del peraladenc Joaquim Serra (19097-1957). D’una banda, Dansa de Castellterçol (1953), un ballet vibrant que, sense complicar-se, bressolava i espurnejava. Després d’uns compassos més continguts, la melodia saltava i jugava. Es va poder veure el bon paper dels flabiols: Xavier Torrent, Albert Fontelles i Montse Soques, l’única dona que trepitjà l’escenari dilluns com a intèrpret. A l’inici, Dolors Busquets presentà elegantment el programa.

De Serra també s’interpretà el poema simfònic La presó de Lleida (1948), peça que enfila i traça una melodia sentida a partir de la coneguda cançó popular. Amb un llenguatge depurat i bell, era mantenia un equilibri simfònic amb una senzillesa difícil i elegant. En aquest cas, es tocava una adaptació per a tres cobles de Josep Maria Serracant, que semblava tenir la voluntat de preservar l’esperit de la peça i eixamplar els moments més sonors.

Un dels nuclis del concert era l’estrena, encarregada per l’Agrupació, de Vòrtex temporum (2023) de Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980), que també n’assumí la direcció. Es tracta d’una peça de tres moviments vibrants que reflexiona al voltant del temps. En paraules del compositor, la música situa a l’espectador al bell mig del potent remolí de l’existència, que colpeja amb el naixement i la mort, i alhora acarona amb la bellesa o el dol. Timón va adreçar unes paraules d’agraïment a Jesús Ventura (1960-2022), a qui dedicà la partitura, músic, compositor i director sabadellenc que capitanejà l’ACFB i preparà al mil·límetre aquest recital. Vòrtex temporum omplí cada racó de so. El primer moviment arrencà amb impacte i èpica, tota una demostració d’intencions. Timón va compondre una peça ambiciosa que duia la cobla cap al seu món i llenguatge, propers a la música de cinema. Malgrat el contrast dels passatges més càlids i pausats amb els més foscos i fúnebres, més presents en el segon moviment, el compositor teixí una obra molt ben lligada. Finalment, el tercer moviment tornava a melodies ja exposades, a un punt de llum, d’esperança.

L’alenada final d’aquest concert fou ‘La maledicció del comte Arnau’ d’Eduard Toldrà, un exemple de les possibilitats sonores infinites de la cobla.

La segona part, dirigida en exclusiva per Xavier Puig, va obrir-se amb La nina i el moliner (1917), de l’impulsor de l’Orfeó Català i de la composició per a dues cobles Francesc Pujol (1878-1945). L’«orquestra» va discórrer de manera més àgil, i menys explosiva, per aquesta melodia brillant i puntejada. De Josep Solà (1930-2009) s’interpretà una airosa i clara Efemèride (1997), que es va compondre i estrenar al Palau pel 75è aniversari de l’Agrupació. També va sonar Som (2019), la suite que Xavier Pendón (Blanes, 1989) va compondre pel norantè aniversari de La Principal del Llobregat, una peça jovial que prenia melodies de Pau Casals, Lluís Llach o Obeses. Un experiment que pot ser la porta d’entrada al món de la cobla, però que té una aportació artística molt minsa, cosa que la feia desentonar amb el fil del programa.

L’alenada final d’aquest concert fou La maledicció del comte Arnau (1926), d’Eduard Toldrà, un exemple clar de les possibilitats sonores infinites de la cobla. Aquesta breu impressió simfònica encarnava ben bé la figura del comte ideat per Joan Maragall: a galop, essent punt de llança, en flames, eternament. I més enllà del programa, l’orquestra simfònica de cobla regalà al públic Tocs, una sardana de Jesús Ventura, a qui tàcitament s’homenatjava per la seva tasca i prematur traspàs. El músic, amb la seva partitura, semblava que cuidés a tots els instruments, delicadament, fent-los brillar.

Les aigües estancades acaben enrarint-se. Perquè elles puguin ser-hi, ells han de deixar d’ocupar tant espai, han de fer un pas enrere.

L’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona celebrà cent anys de treball coblístic omplint el Palau i demostrant la bona forma de la música per a cobla, amb les tres principals formacions del país. El concert va portar a l’escenari una manera de treballar que recupera partitures i n’encarrega d’altres, que treballa incansablement des de l’associacionisme i el voluntarisme, però que no deixa prou espai perquè la diversitat pugui fer-se veure. I aquesta és la clau del relleu, la continuïtat, la transformació i la supervivència. Les aigües estancades acaben enrarint-se. Perquè elles puguin ser-hi, ells han de deixar d’ocupar tant espai, han de fer un pas enrere. Aquest és el repte.