Manuel Oltra torna al Palau

La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona celebrà el centenari del naixement del compositor barceloní amb un concert al Palau de la Música

El passat dimarts 15 de novembre, al Palau de la Música Catalana, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona interpretà un concert integral d’obres de Manuel Oltra i Ferrer (1822-2015), per a celebrar-ne el centenari del naixement. A les línies del programa, el musicòleg Albert Fontelles i Ramonet recordava la vinculació d’Oltra amb la formació, que dirigí en algunes ocasions, fins al punt de ser-ne nomenat director honorífic.

El pianista Albert Guinovar i el director Marcel Sabaté (al centre), amb la Cobla Sant Jordi
i el musicòleg Albert Fontanelles (extrem esquerra) | Font: Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona

Sota la batuta de Marcel Sabaté, la cobla obrí el concert amb una glossa musical La filadora (1984). La coneguda cançó tradicional havia passat pel sedàs del compositor: incorporava un punteig gairebé constant i passatges juganers que duien la tonada de la superfície (on era més evident, on la podíem conèixer) a les profunditats de l’acompanyament i l’harmonia. La música construïa l’univers de la filadora, a vegades contrastat, però mai abrupte. La forma compositiva d’Oltra, com es palesà al llarg de tot el concert, era capaç d’abraçar una música diversa i dinàmica i lligar-la coherentment en una sola peça.

Seguidament, la Sant Jordi interpretà tres sardanes. La font de la teula (1989) tenia una sonoritat clara i pausada. Les frases llargues de la melodia avançaven sense pressa, compassadament i amb una mica de solemnitat. Van lluir especialment la primera tenora i el primer tible, que dialogaven pausadament amb el trombó, les trompetes i els fiscorns. El fraseig semblava imitar uns versos tardorals, melangiosos. Solitud (1963), per la seva banda, era una sardana més fosca. Incloïa dissonàncies i acords que no acabaven de resoldre’s. Els fiscorns i el contrabaix eren importants per a sustentar-ho tot. Il·luminada (1982) (una sardana que dedicà a la seva esposa, Pepita Vives, que es trobava entre el públic) era una composició dolça, que comptà amb intervencions afinades i sagaces del flabiol. Durant els llargs és quan es desplegava més la melodia, que harmònicament tampoc es relaxava, no era complaent.

El nucli de la primera part fou la Rapsòdia per a piano i cobla (1953), interpretada la Sant Jordi, amb percussió i Albert Guinovart, un dels deixebles d’Oltra. Es tractava d’una obra pionera, la primera que unia aquests dos universos. Un autèntic ball de sonoritats que s’entenien sense perdre personalitat. Després d’uns marcats acords de la cobla, el piano va emprendre una embranzida puntejada i virtuosa que es desplegaria al llarg de la peça. Com el seu nom indica, Oltra cita a totes bandes tonades populars agombolades, ara enmig d’una cascada pianística, ara enmig d’un fraseig tenorístic. El so i la forma agombolaven els instruments i permetien una unió inspiradora. En aquesta obra vam trobar una de les idees Manuel Oltra, la de prendre’s seriosament la tradició, com un patrimoni que no es pot desestimar, perquè és la que permet explicar com hem arribat fins aquí. El compositor pren totes les eines de la cobla i les duu fins a l’extrem, com si escrivís per una orquestra. No feia distincions. Per què se n’han de fer? El llenguatge, els recursos, l’enginy són els mateixos.

Manuel Oltra

A la segona part també vam sentir mostres d’aquest esperit, ambiciós i mediterrani. D’una banda, la cobla interpretà una petita suite tardana: Quatre miniatures (2008). Era una peça difícil, fràgil, més aviat al·legòrica. Més que una melodia, es tractava de l’enunciació de quatre escenes, quatre atmosferes delicades i cristal·lines. I de l’altra, per cloure el concert, sonà el quadre simfònic per a cobla i percussió Montmagastre (1970). Una nova mostra del simfonisme oltrià, que s’acostuma a col·locar en la línia Joaquim Serra (1907-1957). Es tractava d’una obra amb molts estrats diferents, que la melodia lligava dins al final. Semblava que assistíem a la construcció d’un somni, amb moments líric, solemnes i rodons, al costat d’altres de més aspres i violents.

Entremig van sonar tres sardanes més: Ambigua (1957), La sardana del jubileu (1987) i Montjoliu (1996). Peces de caràcter mediterrani i forma polida: hi havia batec rere l’esquelet. Cal destacar el bon control del so i del fraseig dels instrumentistes. La primera jugava més amb la tensió harmònica, mentre que les dues darreres eren més agradoses, plenes, felices.

Sentir un concert de cobla al Palau de la Música, amb música de Manuel Oltra, malauradament, encara és reivindicatiu, encara és massa polític. Hi ha feina per totes bandes. Per què no abracem l’esperit i l’ambició del compositor i incloem les seves obres en programes que no siguin estrictament coblístics? Amb Maurice Ravel, Claude Debussy o Francis Poulenc, que són autors que admirava. Per què edulcorem els concerts de cobla amb introduccions i comentaris de les obres en veu alta (més enllà del programa), quan no es procedeix així en la resta de concerts de música clàssica? A ningú no li sap greu que la cobla més important del país, en aquests moments, només hi hagi instrumentistes homes tocant (majoritàriament) a compositors homes?

Si la música de cobla ja ocupa una mena de no-lloc en el panorama clàssic de la seva terra, tot plegat es complica més si apliquem altres barems de judicis, com la recuperació patrimonial o el paper de les dones compositores i instrumentistes. En qualsevol cas, això no pot esdevenir una paràlisi. Sense perdre ambició i exigència, cal seguir fent música i programant concerts de gran qualitat, com el de dimarts passat. Ens queda la música, tal com indicà Marcel Sabaté, en acabar el concert, alçant les partitures de Manuel Oltra amunt, enmig de l’aplaudiment.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació