One God, one Fagioli

A la pel·lícula Farinelli, il castrato (1994) de Gérard Corbiau hi ha una famosa escena on el monstre dels escenaris barrocs triomfa a Londres cantant Rinaldo de Händel (cosa que a la realitat mai succeí). Després de la meravellosa “Lascia ch’io pianga” el públic londinenc embogeix davant l’espectacle que acaba de presenciar i amb una pluja d’aplaudiments crida “One God, one Farinelli”. La mateixa sensació tinguérem el passat dijous al Palau de la Música durant Nature & Turments, el concert del contratenor Franco Fagioli, acompanyat pel Gabetta Consort sota la direcció del mateix Andrés Gabetta.

El programa s’incià amb una breu obertura extreta de la música incidental de Purcell per a l’obra Timon of Athens. El conjunt instrumental mostrà una articulació precisa, destacant-se el violí solista del propi Andrés Gabetta. La primera ària interpretada per Fagioli fou “Quell’usignolo che innamorato” de Leonardo Vinci, extreta del darrer treball discogràfic del contratenor dedicat a aquest compositor barroc: Veni, Vidi, Vinci. La seva veu lluità en virtuosisme amb la cascada de notes trinades sorgides del flautí obligat del fragment, finalitzant aquesta primera intervenció amb una elaborada cadència que ja deixà al públic gairebé sense alè. Seguint amb la temàtica naturalista del programa, de l’ornitologia de Vinci passarem als mars embravits amb “Agitato da fiere tempeste” de Händel, on ens admirà el controlat fiato de Fagioli a l’hora de realitzar les llarguíssimes frases, plenes d’esculls, amb les que el compositor descriu la tempesta.

Després d’aquestes proeses, la veu descansà i Andrés Gabetta i la seva formació interpretaren el concert per a violí Il grosso Mogul RV 208 de Vivaldi, de ressonàncies primaverals en el seu primer moviment. Haguéssim desitjat una interpretació no tan frenètica i més robusta en el violí solista de Gabetta, però l’obra complí com a preludi del plat fort que venia a continuació.

Després d’una estona d’endimoniades escales i trinats arribà el moment de la introspecció més profunda amb “Gelido in ogni vena”, novament de Vinci. Aquesta és una ària contemplativa on Fagioli va poder fer gala novament del seu magnífic fraseig, d’una expressivitat que arriba directe al públic, que assisteix meravellat a una interpretació totalment colpidora, sincera i sense necessitat de l’histrionisme o l’emmascarament d’algun dels seus companys de corda. Aquest va ser el primer gran moment de la nit. Per acabar la primera part i reposar-nos del sentimentalisme gairebé malaltís de l’anterior fragment, tornaren els focs d’artifici vocals amb “Dopo notte” de Händel, on la veu es mostrà sense límits. Tant eren aguts, centrals o greus; els sons sempre arribaven clars, plens i mai forçats.

Després d’un descans, on rondàrem pels corredors del Palau marejats com Stendhal després de tanta bellesa, ens esperava una nova perla: “Alto Giove” de Porpora, ària popularitzada pel film que comentàvem al principi d’aquesta crònica, ja que Farinelli en fou el destinatari. A la pel·lícula, la veu del castrat calma la neguitosa cort de Felip V interpretant aquest fragment durant un eclipsi de sol a Madrid. Aquelles imatges ens tornaren novament al cap: ens veiérem a nosaltres mateixos mirant a l’astre rei amb lents enfosquides, incapaços de copsar el sublim. Sons vellutats i un excel·lent control de la respiració en unes frases gairebé sense fi són el que les nostres pobres paraules arriben a descriure.

De nou tornarem als mars tempestuosos del Barroc amb “Vo solcando in mar crudele” d’ Artaserse de Vinci. Els assidus de YouTube podran comprovar que l’ària, en un extracte de quan l’òpera es representà a Nancy el 2012, té el màxim número de reproduccions de tots els vídeos de Fagioli: gairebé 2 milions de reproduccions. Però si una cosa descobrirem en el concert del Palau és que el cantant se supera en cadascuna de les seves actuacions, cosa que cap enregistrament mai arriba a captar. Al públic barceloní sorprengué amb un esclatant sobreagut final, d’una precisió i una potència inaudita en la veu d’un contratenor i que fins i tot moltes sopranos desitjarien posseir. La proesa va fer aixecar al públic de les butaques en una grandíssima ovació.

Novament un interludi instrumental, també un concert per a violí de Vivaldi (el RV 387), asserenà l’ambient per uns minuts, abans d’una nova ària on Fagioli excel·leix davant la resta de companys: “Scherza infida” de Händel. Aquí la seva interpretació es veié beneficiada del minuciós acompanyament de Gabetta i els seus músics, amb un inspiradíssim fagot en les mans d’Alessandro Nasello. Després d’uns fragments instrumentals d’un concert de Locatelli, el concert finalitzà amb una altra pàgina händeliana que contrastà amb el dramatisme desesperat de l’anterior, “Sento brillar nel sen”, un nou fragment de bravura on la robusta tècnica del cantant ens tornà a eclipsar.

Les propines del concert foren la virtuosística ària de Neró d’ Agrippina (òpera amb la que Fagioli es presentà al Liceu fa un parell de temporades) i “Dove sei” de Rodelinda, que coronà amb un agut llarguíssim que semblava no tenir fi. Presenciarem un concert extens i exigent en grau màxim, que Fagioli interpretà amb una facilitat sorprenent que no acabem de saber explicar-nos. Ell és d’aquells artistes privilegiats que converteix les seves aparicions en moments únics, en què el temps s’atura i l’espai es dilueix. Es diu que tornarà a Barcelona la temporada vinent…