L’ostracisme de Jephta a Naxos

Giacomo Meyerbeer (1791-1864) estrenà la seva primera òpera, Jephtas Gelübde (La promesa de Jeftè), pels volts del Nadal de 1812 al teatre de la cort de Munic. La partitura suposà el final dels seus anys d’aprenentatge a Darmstadt sota el mestratge de l’abat Vogler, i també en companyia d’un altre gran de la música, Carl Maria von Weber. El propi Meyerbeer veia aquesta estrena a Munic com una fita important en la seva carrera. Així ho expressa al seu diari personal (XII.1812):

“Tinc moltíssims records sempre que penso en els nou mesos que vaig passar a Munic, superant en molt aquells agradables als tristos. Munic sempre serà important per mi, més enllà de tota la gent que vaig conèixer, ja que fou allà on es va representar la meva primera òpera, on el meu aprenentatge musical va arribar a la seva fi (quan vaig deixar a Vogler) i finalment perquè va ser el lloc on vaig aconseguir un reconeixement artístic seriós”

Malgrat tot, aquesta primera òpera no tingué un gran èxit en comparació als que arribarien posteriorment en la seva etapa a Itàlia o el zenit que aconseguiria a París. Però tampoc fou un fracàs:

“Els assajos havien començat el 18 de novembre, però s’aturaren diverses vegades. L’òpera s’interpretà tres cops. S’interposaren obstacles intencionats i d’altres casuals de tot tipus, i inclús el 20 de desembre no tenia clar que l’òpera es pogués donar el 23. L’ansietat, molèsties i enutjos de tota classe em fastiguejaren durant aquelles sis setmanes; malgrat tot, vaig ser recompensat amb una interpretació gairebé perfecta. […] Al final va ser aplaudida frenèticament”

L’argument de l’òpera es basa en la història de Jefté (Llibre dels Jutges) que també coneixem per la versió que un Händel ja pràcticament cec realitzà en la que seria la seva darrera obra, l’oratori Jephtha (de 1751). Alfa i omega, doncs, d’un i altre compositor. Ambdós genis dulcificaren igualment la història original amb un final feliç i una trama secundària amorosa.

L’òpera de Meyerbeer, un Singspiel engrandit fins a proporcions d’oratori, s’inicia amb una fosca obertura amb motius extrets de la gran escena del protagonista de l’acte tercer. Però el clima poc a poc es va aclarint fins a desembocar en una melodia que el compositor recuperarà anys després en la magnífica simfonia militar de Margherita d’Anjou (1820) i que en aquesta primera òpera trobem en la marxa que acompanya el retorn victoriós dels soldats jueus comandats per Jeftè. El moment presenta també moltes similituds amb la més famosa Marxa índia de la darrera òpera del compositor, Vasco de Gama/L’Africaine, igualment un extens moment de desfilada en ballet on Meyerbeer deixa volar la seva extraordinària imaginació tímbrica.

Altres episodis destacats de la partitura són els seus sorprenents finales, especialment el de l’acte segon (d’una durada d’uns vint minuts ininterromputs) i que ja apunten a l’interès meyerbeerià per les faraòniques construccions musicals, on àries, recitatius, concertants i contrapunts fugats es barregen per aconseguir uns moments de gran impacte.

També caldria remarcar la sorprenent instrumentació d’alguns fragments. En primer lloc, l’ús insistent del clarinet. El gran virtuós d’aquest instrument Heinrich Baermann (1784-1847) formava part de l’orquestra de la cort muniquesa i arrel de l’estrena de l’òpera es creà una gran amistat entre intèrpret i compositor, proximitat de la sorgirien altres col·laboracions com el Quintet per a clarinet (aquell mateix 1812), la cantata Gli amori di Teolinda (1816) o la Fantasia per a clarinet i quartet de corda (ca. 1839).

A més a més del clarinet, trobem altres moments on les trompes descriuen perfectament l’ambient pastoral en què es desenvolupa la història. Argument que poc a poc va deixant el costumbrisme propi del Singspiel per endinsar-se en la mística de l’oratori, amb diferents fragments a capella i una escriptura escolàstica més pròpia de la música sacra.

Però si hi ha un moment del tot sorprenent és el quartet de sacerdots que trobem a l’acte tercer, amb un inusual acompanyament de guitarres i arpes. Les orelles més atentes també hi detectaran similituds amb el mozartià Ave verum corpus K. 618.

La discogràfica Naxos enregistrà l’òpera de Meyerbeer el juliol de 2019 al Bulgaria Hall de Sofia i no s’ha decidit a publicar-la fins aquest novembre. Malauradament la gravació s’ha donat a conèixer directament en streaming a través de la plataforma de pagament Naxos Music Library i sense cap tipus de publicitat. Sembla que el segell desconfia de la validesa del seu propi producte per no treure’l al mercat en el format físic del tradicional CD. Afortunadament a Catalunya podem tenir accés gratuït a la plataforma de Naxos a través del portal ebiblio.cat de la Xarxa de Biblioteques Públiques.

Però no comprenem com una gravació mundial d’una obra, amb tota la feina de recerca que hi ha hagut al darrera, el treball minuciós d’edició a partir del manuscrit conservat a la British Library de Londres, l’estudi d’uns cantants (malgrat algunes irregularitats), d’un cor i una orquestra (bastant satisfactoris), a més a més de la tenacitat d’un director com Dario Salvi per il.luminar aquesta barreja estranya entre Singspiel i oratori, pot tenir com a recompensa un ostracisme com aquest. El propi document aporta una visió totalment desconeguda d’un compositor tantes vegades injuriat pel pes de la història i que feliçment està recuperant el lloc que li pertoca en els darrers anys.

Esperem que Naxos recapaciti i mostri un interès més decidit per aquesta obra tan inclassificable com sorprenent, del tot inusual per un compositor que debutava en aquest fascinant món de l’òpera que l’elevaria a l’èxit més rotund que mai cap compositor havia aconseguit fins aleshores.