Marina Abramović no és una icona

Semblava el final d’un pelegrinatge. La paraula seria “devoció”. Feia anys que Marina Abramović (Belgrad, 1946) no venia a Barcelona, i els fidels de l’art contemporani van acudir massivament al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Un jove que fa una tesi doctoral sobre la performance seia a primera fila. Al seu costat hi havia un productor americà que havia creuat l’Atlàntic expressament. La gent aplaudia després de cada comentari d’Abramović. Fet i fet, és lògic que la mare de la performance sigui doblement idolatrada: quan l’obra d’art ets tu mateix, quan ets subjecte i objecte a la vegada, tota l’admiració es concentra damunt teu; la passió que normalment aniria dirigida a l’obra d’art física recau, també, sobre l’artista. A ella, però, no li agrada que li diguin icona. “Llegenda? Encara pitjor”, deia, mig severa, mig riallera. Demà l’artista sèrbia estrenarà 7 Deaths of Maria Callas al Gran Teatre del Liceu, i el dilluns passat va conversar amb el director artístic del teatre, Víctor Garcia de Gomar, i la directora de producció, Leticia Martín Ruiz. “Mirarem de desvetllar alguns dels enigmes de vida i obra d’Abramović, que són indissociables”, va dir Garcia de Gomar. Recollim un seguit d’anècdotes, records i idees que van sortir durant la conferència i ajuden a entendre l’obra de l’artista.

1. Quan era petita, pintava les parets i les catifes. Més endavant vaig començar a dibuixar el que somiava. Vaig fer la primera mostra als catorze anys. Estava molt gelosa de Mozart, perquè ell s’havia estrenat als set. Aquell mateix any vaig demanar als pares que volia fer classes d’art. El pare era partisà i coneixia un soldat que havia après a pintar a París. El dia de la primera lliçó va agafar un llenç, va posar-lo a terra, va escampar-hi diferents colors, va tirar-hi aiguarràs i va fer-lo explotar. “Això és una posta de sol”, em va dir. I va marxar. Vaig intentar imitar-ho en una paret de casa. A mesura que passaven els dies, només hi quedaven cendres. Vaig entendre que l’art té a veure amb el procés, i no pas amb el resultat. Com deia Yves Klein, “els meus quadres no són res més que cendres del meu art”.

2. Els meus pares eren comunistes. De petita vivia amb l’àvia. Als sis anys, quan vaig tornar a casa els pares, em van voler ensenyar a nedar. Un dia, sense avisar-me, el pare em va fer pujar en una barca de rems i em va llençar a l’aigua com si fos un cadell de gos. El veia a cent metres, d’esquena, però no es girava. Vaig entrar en pànic. Veia que m’ofegaria i ningú m’ajudaria. Al final vaig agafar forces i vaig aconseguir moure’m. Aquell dia vaig aprendre que a la vida tot depèn de tu. Has de ser valent i agafar les regnes del teu destí. En aquella època, la mare em despertava a mitja nit si no dormia recta i amb els llençols ben posats. Encara ara dormo així. Als hotels es pensen que no faig servir el llit. Vaig tenir una infància dura, severa, molt estricta. Però estic contenta, perquè aquestes experiències em van donar disciplina i valentia. I sense disciplina i valentia no hauria pogut fer l’art que he fet.

3. A principis dels setanta, quan tenia vint anys, era com si fos la primera dona que arribava a la lluna. Els meus professors em deien que allò no era art, que hauria d’estar tancada en un manicomi. Ara les meves obres són a tots els museus, però com ho havia de saber, jo, llavors? He dedicat 55 anys a la meva obra… És com aquella frase de Gandhi: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i al final guanyes”.

4. Vaig fer Rhythm 0 als vint-i-tres anys. Estava enfadada amb el públic i amb els crítics, perquè em deien constantment que no feia art. I vaig dir: “Em podeu matar, assumeixo qualsevol responsabilitat”. No em van matar, per això soc aquí. Però vaig veure que, si ho permets, el públic pot arribar a matar-te. Em van fer pràcticament de tot. Em van tallar la pell i van beure la meva sang. Em vaig fixar que les dones deien als homes què havien de fer, però elles no feien res. Quan vaig arribar a l’hotel, em vaig mirar al mirall i vaig veure que m’havia sortit la primera cana. Després me n’han sortit més i me les he tenyides. Odio el cabell blanc.

5. De jove, fes el que fes, continuava vivint amb la mare, el germà i l’àvia. A les deu de la nit havia de ser sempre a casa. Començava les performances a les cinc de la tarda, així tenia temps de fer-ho tot. Quan vaig fer 29 anys, em vaig escapar. Vaig anar a Amsterdam. La mare va anar a denunciar-ho a la policia.

—Quants anys té, la vostra filla?

—29.

—Doncs ja era hora, Danica Abramović!

6. L’única cosa que realment em fa enfadar és quan la gent diu que l’art és bellesa i prou. L’art no només ha de servir per decorar la casa. L’art ha de ser complex, ha de tenir molts significats. I, per damunt de tot, ha de predir el futur.

7. Amb l’Ulay ens vam conèixer a Amsterdam. Havíem nascut tots dos el mateix dia. Érem sagitari. Un any, pel nostre aniversari, vam fer Rest energy (1980). El so que se sent en aquesta obra és el batec del nostre cor. L’Ulay va ser el gran amor de la meva vida. Vam estar dotze anys junts. Fins i tot els grans amors s’acaben… Però vam decidir que la separació havia de ser èpica. Vam recórrer 200 quilòmetres per trobar-nos al mig de la Gran Muralla xinesa i dir-nos adéu. És l’obra The lovers (1988). Un dia una amiga dels Estats Units em va preguntar: “Per què no us vau trucar i ja està?”.

8. Soc una dona, però del que faig no n’he dit mai “art femení”. Ni m’he dit “feminista”. No m’agraden els ismes. Soc dona, però soc artista.

9. Em van convidar a fer una exposició al MoMA de Nova York i em van proposar titular-la The Artist Is Present. “Aprofita-ho, estigues realment present al museu”, vaig pensar. Volia mostrar el poder transformador de la performance. La cadira no va estar mai buida. La gent s’asseia i em mirava als ulls. Quan mires profundament a una persona, ho veus tot: amor, ràbia, soledat… Vaig arribar a sentir un amor incondicional per cadascuna de les persones que es van asseure en aquella cadira. Els vigilants del museu es van implicar tant en l’obra que, quan acabaven de treballar, es canviaven de roba i tornaven a la sala per asseure’s davant meu. El dia que s’hi va asseure l’Ulay vaig fer una excepció, vaig allargar-li les mans. No era un home qualsevol; tenia al davant la meva vida. No em vaig aixecar en cap moment per beure aigua ni per anar al lavabo. Vaig fer aquesta performance als 65 anys. Abans no hauria pogut: no tenia prou saviesa ni capacitat mental.

10. Després d’estar 716 hores asseguda al MoMA, m’havia convertit en una persona diferent. Vaig entendre que la meva funció com a artista ja no era actuar davant d’un públic. El públic havia de passar a ser la meva obra. I vaig decidir fer 512 hours a la Serpentine Gallery. Em van donar la clau de la galeria i cada dia deixava entrar-hi gent fins que omplíem l’aforament. Era important que l’artista hi fos durant tot el procés. Donava auriculars al públic, i un dia un nen de dotze anys va posar-se’ls i va dir: “Això no funciona”. L’endemà va portar vint amics de l’escola perquè poguessin sentir el silenci. Havien crescut amb ordinadors i videojocs i els sorprenia sentir silenci. Hi havia gent que venia cada dia. Un home caminava sempre d’una banda a l’altra de la galeria. Vaig preguntar-li a què es dedicava i em va dir que era escriptor de ciència-ficció, que cada dia venia una estona a caminar i després escrivia molt millor.

11. El principal obstacle de l’art és l’ego. L’art ha de servir el públic. Si et creus una icona, malament rai. Com diu Woody Allen, “avui ets una estrella, però demà seràs un forat negre”.

12. Finalment en parlem… Gairebé al final de la nit! La meva connexió amb Maria Callas és molt senzilla. Un dia, quan tenia catorze anys, vaig sentir la veu de Callas a la ràdio de l’àvia. Vaig pensar: “Aquest nom l’he de conèixer”. No vaig poder anar a cap concert seu, però vaig llegir-ne coses, vaig buscar àries que havia cantat… Era una dona que m’atreia molt. Callas va morir amb el cor trencat. Fa uns anys, quan vaig tenir una experiència similar, vaig pensar: “A mi m’ha salvat la meva obra. A ella, no. Haig de fer-li un homenatge”. Enlloc de fer una òpera de tres hores, aquesta durarà una hora i mitja: només hi veureu gent morir, i per morir no cal tant de temps. Vaig triar l’actor Willem Dafoe perquè mata molt bé. Després de les set morts del títol, n’hi ha una altra, la vuitena, que és la mort de Callas. Hauríem de pensar més en la mortalitat. Per poder morir conscients, sense por ni odi, ens hem de preparar cada dia.

13. Si fa deu anys algú m’hagués dit que acabaria fent una òpera, li hauria dit que estava boig. Que jo, una artista de performance radical, m’interessaria per un gènere com l’òpera? Als vint-i-un anys vaig venir a Barcelona de viatge i vaig veure el vaixell de Colom. Era molt petit. Com havia pogut arribar fins a Amèrica? Imagineu-vos l’últim sopar abans d’embarcar-se en aquesta travessia, sabent que podien arribar al final de la Terra i caure. Per mi fer una òpera és això: arriscar-me a caure a l’abisme. No em vull repetir. Vull descobrir territoris que no conec. Amb 7 Deaths of Maria Callas he explorat nous camins. Quan va estrenar-se a París, la millor crítica que vaig sentir va ser la de dues senyores grans que deien: “No és clàssic, això, no?”. És una òpera per a tothom, però la meva prioritat són els joves. Em sento molt connectada amb la gent jove. Crec que és perquè tot el que faig és real, i ells ho valoren.