Marcat per Pau Casals

Tot sembla indicar que el camí de ​Pablo Ferrández estava traçat de bon principi: amb un pare fascinat per la figura de Casals que fins i tot va posar al seu fill el nom del violoncel·lista, no estranyarà a ningú que la trajectòria del jove instrumentista hagi estat sempre estretament vinculada a la figura del músic català més universal. Guardonat amb la beca Pau Casals el 2012 com a tret de sortida d’una carrera que ja es pot considerar brillant, Ferrández sempre torna al geni d’El Vendrell per estudiar la seva tècnica, escoltar els seus enregistraments de referència o fer difusió de la seva obra. Tot un encert per part de la Fundació Pau Casals, doncs, encomanar-li el recital que va protagonitzar dijous 15 de juny al Palau de la Música com a preludi de la Diada dedicada a recordar el gran mestre.

Ferrández va plantejar la vetllada des d’un lloc íntim i personal, des de la tria un dels seus millors amics com a acompanyant -el pianista Luis del Valle– fins a la confecció d’un programa eclèctic amb el qual semblava tenir una afinitat especial i sobre el qual planava un profund sentit de l’espiritualitat i la transcendència. Mé​s enllà del manifest domini tècnic, el violoncel·lista es va revelar com un músic que ja enfila el camí de la maduresa malgrat la seva joventut i que té claríssim el seu discurs. On focalitza els seus esforços? Els seus objectius semblen ser obtenir el so més ters, noble i elegant possible, i posar les seves habilitats al servei d’una expressivitat refinada i subtil.

Ja des de la primera peça, el Kol Nidrei (op. 47) de Max Bruch, es va poder apreciar aquesta recerca del so polit, una pulcritud aconseguida gràcies a un arc generós, un fraseig impecable i uns accents decidits i ben pensats. El to de la interpretació va ser lànguid i nostàlgic, amb punts de fogositat controlada, i on van destacar uns glissandi precisos i la voluntat evident de l’instrumentista de no considerar cap nota un trà​mit i no donar-ne cap per perduda: fins i tot les sovint desagraïdes notes a la part més extrema del batedor van ser tractades amb cura i seguretat.

La compenetració mostrada a la primera obra entre violoncel·lista i pianista es va veure lleugerament minvada per un excès de piano a l’allegro non troppo de la Sonata en re menor (op. 40) de Xostakovitx, per bé que la bona sintonia es va recuperar de seguida amb les difícils notes picades que exigeixen una gran coordinació entre ambdós músics. Amb un principi força convencional, que Ferrández va aprofitar per salpebrar de generosos vibrati i profusió de mitges veus, la partitura es va desdibuixant fins a arribar a un largo intens, trencador i implacable, que va donar oportunitat al protagonista de la nit a portar el seu instrument al límit de les seves capacitats expressives. Després d’aquest passatge, potser un xic precipitat, l’allegro final va adoptar un to elegíac amb passades d’arc inacabables i un so càlid i vellutat, que va donar pas a un sorpressiu i grotesc final marca de la casa del compositor, mestre de la ironia feta música. ​Del Valle va optar per una eficiència discreta i deixar el lluïment al seu company d’escenari.

El recital va entrar en un terreny una mica més lleuger a la segona part gràcies a un Beethoven allunyat de la gravetat romàntica i decidit a homenatjar el Mozart més juganer amb les seves Variacions sobre un tema de La Flauta Mágica. El tema en qüestió és la preciosa “Bei Mannern, welche Liebe fühlen” i tan Ferrández com Del Valle en van saber captar l’esperit clàssic, l’un reduint el vibrato i fent servir menys arc, l’altre amb un so més volàtil i translúcid. El pianista va robar el protagonisme al cellista en diverses ocasions amb delicats embelliments i ambós van demostrar bona sintonia amb un divertit joc de respostes mútues.

Sigui dut per l’entusiasme, sigui per la peça triada, la Sonata en la menor (del darrerament tan reivindicat Franck) va significar un allunyament de la recerca de Ferrández del so madur i rodó: atacs massa a la corda, una preponderància excessiva del vibrato (això sí, amb autèntics tours de force de dificultat extrema), algun eventual grinyol, menys definició de les notes ​i una sonoritat més estrangulada. Amb una lectura romántica de l’allegro, el violoncel·lista va mostrar, això sí, una gran sensibilitat i un bon domini de les dinàmiques, amb subtils finals de frase i exquisits passatges en piano. Del Valle i ell van oferir els moments més equilibrats de la nit i es van complementar amb una gran correcció.

És possible que, essent la Diada Pau Casals i celebrant-se el concert al Palau de la Musica Catalana, es pugui considerar que l’encore més escaient no podia ser un altre que el sovintejat Cant dels ocells. Per bé que la lectura va ser sensible i evocadora, i que Ferrández va oferir moments de gran bellesa, hi havia maneres menys previsibles de recordar el gran ambaixador del violoncel. El públic -per cert, molt disciplinat i atent, ni un sol aplaudiment entre moviments!- va recompensar els músics amb una ovació amb bona part de la sala dempeus.

Durant el parlament previ al concert es va recordar que Casals considerava que la música no es podia dissociar de la vida i que el compromís era quelcom ineludible​. Ferrández ens va mostrar que la seva aproximació al fet musical, a la seva professió i al seu instrument és directa, orgànica i viscuda des de molt endins, cosa que probablement sigui el millor homenatge al mestre.