L’alegria inextingible de l’OBC

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) torna a casa després de l’intercanvi amb l’Orquestra Nacional d’Espanya. El cap de setmana passat va interpretar obres de Robert Gerhard, Dmitri Xostakóvitx i Carl Nielsen a l’Auditorio Nacional de Madrid, i entre el 4 i el 6 de novembre portarà els mateixos compositors a L’Auditori. Aquesta col·laboració entre les dues orquestres ja ve de lluny, però es va haver d’ajornar a causa de la pandèmia. Sota la direcció de Juanjo Mena, l’OBC presentarà un programa que travessa mig segle XX: des de la força “inextingible” de la Simfonia núm. 4 (1916) de Nielsen fins a l’heroisme irònic del Concert per a violoncel núm. 1, op. 107 (1959) de Xostakóvitx, passant pel ritme paròdic de l’Alegrías (1942) de Gerhard.

El violoncel·lista armeni Narek Hakhnazaryan, que va debutar amb l’OBC fa un any i mig, farà de solista al Concert per a violoncel de Xostakóvitx. No seria agosarat dir que, en realitat, és un concert escrit per a violoncel i trompa, perquè tots dos instruments hi fan un paper protagonista. Malgrat que el compositor rus optés per la tonalitat de l’Heroica de Beethoven, es tracta d’una obra més aviat antiheroica, en què el diàleg tens entre el violoncel i l’orquestra desemboca en un Allegro con moto nerviós i teatral. En aquest últim moviment, Xostakóvitx es permet una dosi de sarcasme: cita la cançó preferida d’Stalin, ‘Suliko’, que finalment quedarà enterrada per l’estridència juganera de la trompa. Ja a la recta final, la trompa recupera el motiu principal de l’obra: quatre notes que coincideixen amb les inicials del compositor, ‘DSCH’. Aquest Concert per a violoncel és el primer que Xostakóvitx va dedicar al violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. “Sempre vaig creure que sorgiria algú capaç de transmetre els horrors i els malsons del nostre temps; aquest home és Dmitri Xostakóvitx”, deia Rostropóvitx.

La suite Alegrías (1942) de Gerhard és una versió simfònica del ballet Flamenco, que havia compost l’any abans. Com que era un encàrrec de la companyia Ballet Rambert, Gerhard va haver d’escriure una obra d’”estil flamenc”, que era el gènere musical que els anglesos associaven amb Espanya. Ara bé, el compositor vallenc va aconseguir trobar un equilibri entre les condicions exigides i les pròpies inquietuds expressives, i va acabar creant un ballet bulliciós, de ritme fogós, que es mou elegantment entre la paròdia i la celebració folklòrica. Com comentava Jordi Masó, els anys 30 i 40 són l’època en què el compositor “incorpora de manera més evident elements extrets de la música popular, tant catalana com espanyola”.

Nielsen va començar la Simfonia núm. 4 el 1914, però no va acabar-la fins al 1916, quan el món ja estava del tot immers en la Gran Guerra. Aquesta obra simfònica, que es coneix com la ‘Inextingible’, és un cant a la vida escrit en un moment en què imperava la mort. El tema líric del primer moviment, que és més aviat delicat, va prenent força progressivament, fins que a l’Allegro final el compositor proposa un duel de timbals que explota amb contundència, deixant clar que “la música, com la vida, és inextingible”.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.