La llum entre les tenebres

A la recordada pel·lícula francesa Tous les matins du monde (Alain Corneau, 1991), hi ha una escena en què el compositor i violagambista del barroc francès Monsieur de Sainte-Colombe és requerit per tocar en un ofici de matines. Però el que escoltem llavors no és cap composició seva, sinó uns fragments de la música que François Couperin dedicà a l’ofici del dimecres sant, Leçons de tenebres pour le mercredi saint.

És aquesta una obra fascinant i seductora en el seu recolliment espiritual. El text segueix les lamentacions del profeta Jeremies, uns versos en forma d’acròstic a partir de les lletres de l’alfabet hebreu, on es descriu la destrucció de Jerusalem. La seva litúrgia preveia utilitzar un tenebrari o canelobre de 15 espelmes, on després de cada vers dels acròstics bíblics s’apagava una flama, restant finalment només una, símbol de la fe en Déu; d’aquí el seu curiós nom. A més a més de Couperin, altres compositors francesos com Charpentier o Lalande musicaren aquesta forma enigmàtica.

L’obra de Couperin va ser la protagonista del magnífic programa de cloenda del Festival de Pasqua de Peralada d’enguany, amb solistes de l’orquestra i cor de l’Òpera Reial de Versalles, sota la direcció de Chloé de Guillebon. La partitura del gran clavecinista francès (formada per tres parts o lliçons per a una o dues veus solistes) es va complementar de forma intercalada amb obres corals de contemporanis com Clérambault o Charpentier.

El concert s’encetà amb uns curts motets, Per als tres dies que precedeixen la Quaresma, de Clérambault. Ja en aquesta introducció es va poder copsar la magnífica direcció que Chloé de Guillebon va mantenir al llarg de tota la vetllada, amb uns temps fluids, però sense perdre en cap moment l’alè melòdic, de frases clarament delimitades amb gust i extremada cura. El reduït cor, format únicament per sis joves veus femenines, ja va mostrar des d’aquest inici un bon empastament i una bona projecció, alternant-se de forma responsorial amb les dues sopranos solistes protagonistes, Lili Aymonino i Gwendoline Blondeel.

Acabada l’obra de Clérambault i intentant emular la litúrgia dels oficis de tenebres, s’atenuaren les llums de l’escenari per aconseguir una il·luminació més íntima i una corista procedí a encendre les quinze espelmes d’un tenebrari que presidia la banda esquerra de l’absis de l’església del Carme. Aquest moment curiós estigué acompanyat d’una improvisació d’una de les dues violagambistes que formaven el grup instrumental juntament amb dues tiorbes i l’orgue de la pròpia de Guillebon. Cal dir que tots ells mostraren un magnífic virtuosisme al llarg de tot el concert.

Creat aquest clima místic, començà la primera lliçó de Couperin amb el breu Incipit i la primera lletra de l’acròstic, aleph, ornamentada com tota la resta amb un llarg melisma. L’elaborada escriptura vocal tingué una interpretació excel·lent en la veu de la soprano Lili Aymonino, de so cristal·lí i penetrant, a més a més d’una perfecta afinació i una coloratura claríssima.

Acabada aquesta primera lliçó, s’interpretà una altra obra coral intercalada, ara de Charpentier, In monte oliveti. Destacà especialment la realització perfecta del trinats amb què el compositor orna les veus i la claredat en que es presentà l’elaborada escriptura contrapuntística.

A continuació, prosseguint amb Couperin i la seva la segona lliçó, va intervenir la també soprano Gwendoline Blondeel. Començant amb una afinació un xic titubejant en la lletra vau, poc a poc anà imposant-se amb una expressió emocionant que convertí la teth final en un lament més propi d’una autèntica tragèdienne.

Després d’un nou interludi coral, en aquest cas Tristis est anima mea, novament de Charpentier, arribarem a la tercera i darrera lliçó de Couperin, potser el moment més conegut de l’obra des de que Corneau l’utilitzés a la banda sonora de la seva pel.lícula. En aquesta part final, les dues veus de les sopranos solistes s’han de fondre però conservant les peculiaritats de cadascuna. I afortunadament això s’aconseguí en la interpretació d’Aymonino i Blondeel, amb una sincronització perfecta, i la direcció sempre atenta i variada de Guillebon, passant de l’etèria jod del principi a un final lluminós i triomfant als versos que segueixen les lletres nem i nun finals.

Acabada l’obra de Couperin i ja apagades totes les espelmes del tenebrari, la llum de l’escenari tornà a descendir a les tenebres en un efecte espiritual i màgic que fascinà el públic, que esclatà en aplaudiments. Però la música continuà a mesura que tornava la llum, amb un bellíssim Stabat mater de Charpentier construït sobre una única frase repetida en forma de xacona i que va afavorir la participació esglaonada de totes les components del cor.

Com a propines, les dues sopranos interpretaren un fragment d’un altre Sabat mater, en aquest cas del més conegut de tots, el de Pergolesi, i el cor ens tornà a despertar els records cinematogràfics amb La nuit de Rameau, popularitzada per la també pel·lícula francesa Les choristes (Christophe Barratier, 2004).